Orígens i Llegendes

Se sap per l’arqueologia i l’etnologia en general, que fa més de trenta mil anys l’home modern ja habitava la península italiana, i fa vuit mil anys, en l’era neolítica, tribus lígurs s’assentaven al nord i tribus de sículs al sud. Al voltant de l’any 1000 aC res feia presagiar que un territori poblat per gents encara endarrerides podria arribar a ser el centre de poder i cultura més gran de tota l’antiguitat, ja que al proper Orient (hitites, assiris, babilonis i fenicis principalment), Egipte i Creta, per exemple, ja havien florit civilitzacions avançades. En molts aspectes van brillar prou per a deixar una empremta indeleble per a la història i presentar una candidatura més prometedora a l’hegemonia absoluta que els avantpassats dels romans.

En aquell temps, alguna cosa va sacsejar al món de l’Europa continental que va empènyer als pobles del Nord cap al Sud. Aquesta gent dominava el ferro mentre que els exèrcits civilitzats del sud feien servir el bronze. Van acabar amb algunes d’aquestes civilitzacions i com a Itàlia no existien van suposar un avanç per a aquell territori. A aquests invasors se’ls coneix en aquesta península com vilanovins per unes restes trobades al suburbi de Vilanova a Bolonya. Es creu que de la fusió d’aquests pobles nòrdics amb lígurs i sículs van sorgir els umbres, els sabins i els llatins.

En els següents segles es van anar fonamentant els focus de poder que cobrarien protagonisme en els primers passos de Roma a la història:

Per mar van aparèixer principalment els grecs i els fenicis. Els primers van establir múltiples colònies pel mediterrani i, entre altres enclavaments, els que ens interessen són els de la part oriental de Trinacria (nom primitiu usat pels grecs per a denominar l’illa a causa de la seva forma de tres puntes), després coneguda com a Sicília (situada al sud-oest de la península el nom prové d’aquest poble que portava temps per la zona i del més antic que es té constància a l’illa: els sículs), on destaca Siracusa, fundada l’any 734 aC. També a l’extrem sud-est de la península italiana van fundar pròsperes ciutats, on destaca Tàrent, fundada al voltant del 707 aC. Aquesta zona va gaudir de tal esplendor que amb el temps es va conèixer com a Magna Grècia.

D’altra banda, els fenicis, poble eminentment comercial i de grans marins, procedent de l’extrem oriental de la mar Mediterrània, van establir múltiples factories per la part occidental. De les moltes ciutats que van fundar pel nord d’Àfrica va destacar Cartago, al 814 aC, sent la més propera a Sicília (150 km) i a Itàlia (460 km), i en pocs segles disputaria el lideratge a Roma posant en perill fins i tot la seva pròpia existència. A Sicília van ocupar la part occidental.

Per terra va sorgir la primera civilització desenvolupada, la dels etruscos, que es van denominar a si mateixos rasena i pels grecs tyrrhenoi (aquí tenim l’origen etimològic de la mar Tirrena i la seva zona d’influència). La regió d’Etrúria s’estenia pel centre d’Itàlia partint del riu Tíber fins al riu Arno, situat a 360 km al nord-oest. El seu origen encara no està del tot clar i la seva llengua encara és un misteri, tot i que hi ha teories que apunten a la seva descendència dels vilanovins, altres a pobles d’Àsia menor (actual Turquia) fugits justament dels vilanovins invasors d’aquell territori (teoria acceptada en temps de Roma i que podria tenir bona part de veritat), d’altres a pobles molt antics corresponents a poblacions prèvies a la migració dels indoeuropeus (com els vascos), i altres que barregen diversos d’aquests possibles orígens per donar com a resultat del mestissatge a la civilització etrusca.

El seu art tenia una forta influència oriental, cosa que no té per què provar la teoria de l’Àsia menor a causa de l’abundant flux comercial existent. La religió es centrava en la mort, igual que els egipcis, i van erigir tombes molt elaborades. La seva tecnologia va ser d’avantguarda en el seu temps: ciutats molt ben construïdes amb muralles compostes de grans blocs de pedra encaixades sense ciment, van tenir avançades vies de comunicació i van perforar túnels, van tenir temples més grans que els grecs i van fer servir l’arc en ells, cosa que no van fer aquests. També van tenir jocs, festes i ritus (com els triomfals, de govern de la ciutat, i endevinatoris) i de tot això va beure la cultura romana àmpliament.

Els etruscos van gaudir de l’hegemonia regional i la seva màxima esplendor entre els anys 700-500 aC dominant Itàlia central, arribant a les terres del nord del Po i la costa oriental del mar Adriàtic. Van tenir gairebé tots els números per arribar a ser el poble dominant, però també un defecte que els igualava als grecs del seu temps: un sistema polític al voltant de ciutats-estat format per coalicions no massa cohesionades en certs moments que va permetre més endavant que Roma les derrotés per separat, tot i que ella mateixa era més feble que cadascuna d’elles per separat. L’enfrontament més cruent i durador el va tenir contra la ciutat-estat de Veïs, conflicte que va durar molts anys i comparable al que va tenir en temps republicans amb Cartago. Van ser guerres a mort, i després de les victòries es van ocupar a fons en la tasca d’esborrar les seves petjades.

Molt abans, al voltant de l’any 900 aC es va formar la Lliga Llatina, una coalició de 30 ciutats pertanyents al Laci, el districte existent a l’altre costat del riu Tíber (frontera de llavors), amb uns mateixos costums i una mateixa llengua (el llatí) i segurament formada per protegir-se del poder creixent dels etruscos. El domini d’aquesta coalició el va exercir Alba Longa, que juntament amb Lavínium, es consideren les precursores de Roma. La primera estava situada a tan sols 20 km d’ella i la segona a 53 km.

Les llegendes (moltes d’elles d’origen grec) ens expliquen la història del seu mític naixement. De les llegendes sol haver molta idealització i de vegades, com és el cas, alguna cosa de veritat. Segons l’Eneida, escrita per Virgili al segle I aC van succeir els següents fets:
El protagonista principal és Enees, fill de l’heroi troià Anquises i de la deessa Venus, protectora de Troia, que va fugir d’aquesta ciutat amb el seu fill Ascani (també conegut com Iulus). Era vidu de Creüsa, la filla dels reis de Troia Príam i Hècuba. Va salvar al seu pare de la destrucció però posteriorment aquest mor a Sicília. Llavors es va refugiar al Laci amb el seu fill, on va pactar amb el rei llatí i va contreure matrimoni amb la seva filla Lavínia. En el seu honor va fundar la ciutat de Lavínium (precursora de Roma i en els seus inicis el principal centre de la Lliga Llatina). Abans d’això Enees va haver de lluitar contra els rútuls i els seus aliats, ja que el seu líder, Turnus (o Turn), estava despitat per haver-se-li negat el matrimoni prèviament acordat amb el rei llatí.

Més tard, Ascani va fundar la ciutat d’Alba Longa (una altra precursora de Roma que, al final, es va convertir en el principal centre de la Lliga Llatina). Allà dotze reis el succeeixen (una estirp de reis llatins). La neboda de l’últim d’ells (Rea Sílvia) té dos fills amb el déu Mart: Ròmul i Rem, als que el seu oncle Amuli, que havia destronat al seu germà i primogènit: Numítor, llança a les ribes del Tíber per esborrar tota descendència que pogués reclamar el tron. La famosa lloba els salva i els alleta en una gruta del Palatí, fins que són descoberts i criats per Faustulus i Laurèntia. Titus Livi apunta per vocació històrica que la lloba seria Laurèntia, ja que era anomenada lupula pels pastors de la zona, sent aquest terme utilitzat tant per designar llobes com a dones que exercien la prostitució, passant més tard a formar part de la llegenda simbòlica per una tergiversació molt adequada del significat de la paraula. Pel que fa a l’esmentada paternitat de Mart, es deu probablement al fet que Rea Sílvia va ser violada després d’haver estat obligada a ingressar al col·legi de sacerdotesses de la deessa Vesta (institució molt antiga que perduraria fins a la implantació absoluta del cristianisme), la comesa era vetllar pel foc sagrat que garantia la seguretat de l’Estat i que no es podia apagar mai. El servei d’aquestes donzelles vestals era de 30 anys i exigia una castedat absoluta, una obligació la infracció de la qual suposava ser enterrades vives. Posteriorment, com era d’esperar, Rea Sílvia és executada per ordre del rei Amuli.

Passa el temps, els bessons creixen i quan són prou forts s’ho fan per recobrar el seu lloc a Alba Longa i restituir a Numítor en el tron. Immediatament sol·liciten permís al rei per a fundar una nova ciutat, cosa que els és concedida, i al costat d’altres joves marxen amb el poc que tenen a la recerca d’un lloc favorable. Existia un costum bastant comú en aquesta època a causa de l’excedent de població: poc després de la pubertat grups d’homes anaven a la recerca de nous enclavaments o s’integraven en altres similars.

Finalment decideixen fundar una nova ciutat en un lloc on els presagis són favorables. Es tracta precisament d’un emplaçament al costat del riu Tíber, la frontera amb Etrúria, sobre un bell turó: el Palatí. Malgrat la seva bellesa, amb vistes als turons Albans, al nord els cims nevats de la serralada dels Apenins i un riu que fluïa dolçament fins al proper mar, tota la regió confrontant era un erm despoblat per culpa de la malària. En aquell emplaçament Ròmul veu dotze voltors, mentre que el seu germà Rem veu sis. Després d’això i seguint tradicions d’origen etrusc, Ròmul solca amb una arada tirada per un bou i una vaca blancs els marges que s’amurallarien en aquesta nova ciutat, tenint cura d’aixecar-la en els llocs per on penetrarien els ciutadans. Rem reacciona burlescament travessant el solc i el seu germà l’assassinà dient després: «Així mori en endavant qualsevol altre que franquegi les meves muralles». Aquest crim ve a donar significat a una inviolabilitat de la ciutat que durant molts segles es mantindria. En aquest moment ja podien posar-se a treballar en la construcció d’una nova ciutat sense poder-se imaginar el destí que els esperava.

Seguidament, Ròmul i els seus companys, s’afanyen a obrir al centre del turó el lloc sagrat, el mundus, excavant un pou on tots els nous ciutadans dipositarien un grapat de terra del seu lloc d’origen. La llegenda assegurava que aquest pou era una porta a l’inframon. Actualment es conserven algunes restes de l’Umbilicus Urbis Romae (el melic de Roma) del segle IV dC al Fòrum Romà i es suposa que coincideix amb aquest lloc sagrat, marcant el centre teòric i simbòlic de Roma i des d’on es mesuraven totes les vies militars.

L’etimologia de Roma genera controvèrsia i existeixen diverses teories: podria provenir del seu fundador, Ròmul, però també del llinatge etrusc dels Ruma, o també del terme rumon que significa riu (Roma, ciutat del riu). Pel que fa a la famosa estàtua de la lloba, se sap que era etrusca (s. VI-VII aC) i es va exposar com a símbol de la ciutat, tot i que es va acabar perdent fins a l’Edat Mitjana, quan es va recuperar al Laterà. Els bessons van ser afegits per Palliolo al segle XV.

Més tard, davant l’escassetat de dones de l’incipient poble romà, la llegenda ens explica que Ròmul congrega a tots els pastors dels pobles veïns en una gran festa i els romans aprofiten per raptar les sabines. Els veïns clamen venjança, però són vençuts per les tropes de Ròmul. Més tard es lliura una batalla que arriba fins a les portes de la ciutadella de Roma, però les segrestades aconsegueixen evitar la guerra entre els seus esposos i els seus germans, aconseguint així l’establiment de molts sabins a Roma. El més probable és que s’arribés a un tipus d’acord amb els sabins (quirites) per salvar la crisi demogràfica a què s’estava abocant una Roma majoritàriament composada d’homes, a canvi d’alguna contraprestació (com podria ser la d’auxili militar en cas de perill).

A l’emplaçament primitiu sobre el Palatí (Roma quadrata) s’uneixen els turons dels sabins: Quirinal i Viminal, després d’un acord amb el rei llatí Titus Taci, i es pacta un regnat conjunt que quedaria en mans del que sobrevisqués a l’altre. El rei sabí mor, i a partir d’aquell moment ja es pot considerar a Ròmul com a primer rei de Roma que acabaria sent divinitzat com Quirí o Quirinus. En aquests fets històrics s’explica que els romans s’autodenominessin quirites.

Roma caminava ja imparable cap al septimontium, la ciutat dels set turons.