<<¿Quin lloc hi ha més agradable que la pròpia llar?>>
Els habitatges dels romans van anar evolucionant amb el pas del temps. Partint d’humils morades de ramaders i agricultors, van donar pas a models de blocs similars als actuals a la majoria d’urbs populoses de l’Imperi i, per als més afortunats, a residències opulentes. Vegem totes elles:
CASAE/TUGURIA
Des de temps preromans (des d’abans del segle VIII aC) fins a finals del període monàrquic (segle VI aC) es van caracteritzar per la seva senzillesa i practicitat rústica. A partir del testimoni d’urnes funeràries datades en aquesta època podem inferir que es tractaven de cabanes d’una habitació arrodonides potser en pedra amb teulada cònica probablement de fusta, canyes, palla i tova, conegudes com casae o tuguria.
HORTUS
A la fi del període monàrquic i ben entrat el republicà, es va estendre la influència etrusca i es comencen a construir en forma rectangular i amb diverses habitacions. En aquesta època reben la denominació d’hortus (horta), la qual cosa ens mostra l’encara clara importància del món rural. Amb aquests fonaments com a punt de partida comença una gradual evolució cap a la famosa domus.
DOMUS
A mesura que la República incrementa el seu poder i riqueses, els habitatges guanyen en sumptuositat i ambició, i cada vegada són més grans i van adquirint l’estructura bàsica i definitiva, que serà el model al llarg de la major part de la història per les classes benestants del món romà: la domus. Sense abandonar l’estructura rectangular adquireix nous elements: a la part central apareix un atrium (atri), que és un pati cobert que al centre del sostre té una obertura anomenada complivium, per on entra la llum, l’aire i l’aigua. Al seu torn un petit estany, l’impluvium, recollia l’aigua de pluja i la traslladava a una cisterna subterrània per a la seva posterior reutilització. Al voltant de l’atri hi havia les habitacions. Si la domus era rica, la família les tenia en una planta superior, i la inferior per als esclaus o el servei. Existia un racó de l’atri destinat al lararium, una fornícula per al culte familiar dels avantpassats, amb figuretes i imagines maiorum, que eren retrats que al principi van ser les màscares mortuòries i s’exhibien durant els funerals. En un altre espai es trobava un arxiu familiar, el tablinum, d’ús privat del pater familiae, el líder baró de la casa. En un altre costat podíem trobar el triclinium, una habitació més gran utilitzada com a menjador.
A la fi de la República les influències rebudes van ser gregues i, seguint el model hel·lenístic, van completar la domus amb el peristylum (peristil), una espècie de pati enjardinat del darrere adossat a la resta del recinte, que completava la il·luminació del tablinum. És fàcil imaginar-se al pater familiae estudiant en el seu arxiu personal alguns rotllos d’autors clàssics mentre controlava el que succeïa a l’atri o el peristil. Tal com el defineix Vitruvi, els peristils havien de col·locar-se transversalment i ser una tercera part majors en la seva longitud que la seva profunditat.
Una altra estança habitual va ser l’exedra, una sala de reunió amb seients annexa a l’atri, ideal per conversar. Es tractava d’un recinte generalment descobert de planta circular i sovint situat a la façana. El seu ús es va instaurar en temps de Neró a imitació de les que va concebre a la seva famosa Domus Aurea i es va afermar en l’Imperi Bizantí i en l’art romànic usant-se als cors que envoltaven els presbiteris de les esglésies.
Alguns rics propietaris van augmentar la importància d’aquestes àrees d’esbarjo afegint logias decorades (galeries exteriors amb arcs sobre columnes, amb sostre i obertes en un o més costats). Algunes províncies van desenvolupar peculiaritats pròpies com la utilització dels peristils com a zona de recepció, afegint pòrtics en diverses zones o fins i tot ampliant el lloc amb estances subterrànies. També es va estendre l’ús de l’hipocaust o hypocaustum, un sistema de calefacció del sòl consistent en canonades d’aire escalfat en un forn exterior que desembocava en una xemeneia en un altre extrem de l’habitatge, facilitant així la circulació dels fums. S’estima que la temperatura màxima que es podia assolir s’acostava als 30°C (86°F). Aquest avanç extraordinari que s’atribueix a l’enginyer Gai Sergi Orata al segle I aC va ser utilitzat extensivament a les termes.
La comunicació amb l’exterior es donava mitjançant robustes portes de fusta, que es tancaven amb clau en la foscor. La comunicació interior entre estances solia donar-se a través de cortines.
Mobiliari:
Va ser més aviat escàs en comparació amb la profusió d’objectes que veiem a casa nostra avui dia. Tot i això, trobem molts elements interessants que seguim usant amb poques variacions i comentarem a continuació.
L’influx etrusc va ser la base del mobiliari romà, havent begut al seu torn del món hel·lènic. Amb el temps també es van rebre influències orientals.
El moble per excel·lència va ser el lectus (llit), i combinant-se amb ell i amb els diferents tipus de seients, el reposapeus (fulcra per al llit i scamnum o suppedarium per als seients) va gaudir de molta popularitat. Es va usar com a tron un tipus de poltrona semblant a una butaca amb un suport massís, que envoltava els costats en forma de reposabraços. Molt habitual va ser el diphros, un tipus de tamboret del qual també va existir un model plegable: el diphros oklaidas. Les cadires amb respatller d’inspiració grega, els klismos, no van ser tan populars com a l’actualitat, i encara menys la cathedra, que si va gaudir d’importància per a sacerdots i mestres. Un seient important però usat per una minoria per la seva associació amb la divinitat va ser el tron romà o solium, ricament ornamentat als laterals dels suports (amb grius p.ex.). Finalment el seient més comú i vulgar va ser el banc, usat principalment al vestibulum o vestíbul.
En els sopars es disposaven els còmodes triclinia al voltant de l’estança destinada per als àpats: el triclinium, segons una disposició jerarquitzada.
A la domus també podíem trobar baguls rectangulars de tapa llisa de clara influència etrusca. Les taules més usades van ser rectangulars de tres peus i d’origen grec, i també van abundar les de quatre i les rodones de tres peus. L’armarium o armari era molt similar a l’actual. I finalment, pel que fa a la il·luminació, l’habitual era l’ús de petites llums d’oli (lucernae), candeles de sèu i, per a les ocasions especials que requerien més llum, robustes torxes.
Als romans els agradava presumir de les seves riqueses i van decorar dormitoris (cubicula) i estances amb frescos, revestiments daurats, ivoris, fustes exòtiques, metalls preciosos, etc.
VILLAE
Amb el pas del temps, alguns rics homes de les grans urbs van anar instal·lant-se apartats del bullici en zones rurals, on podien tenir una activitat agrícola i ramadera (villae rusticae) tenint dependències annexes com cellers, graners i estables, o bé dedicar-se a l’esplai i al gaudi de la vida en estades temporals més o menys prolongades o, en alguns casos, allunyats en un dolç retir (villae urbanae).
Varró definia el lloc més propici per a les explotacions de les vil·les rústiques a la falda d’una muntanya ben protegit orientat cap a llevant per tenir ombra a l’estiu i sol a l’hivern. Vitruvi també va posar èmfasi en la forma de distribuir les dependències de la forma més eficient, però la realitat és que en la majoria de casos es van copiar els models de les domus urbanes per a satisfacció dels terratinents.
A partir del segle II aC progressivament es van anar enriquint les elits, acaparant terres en detriment dels petits propietaris i de l’Estat que en el seu moment havia arrendat les de la seva propietat (ager publicus) a patricis.
La concentració parcel·lària en poques mans va impulsar el latifundisme i amb això es va empènyer molta gent a les ciutats, creant crisis socials per la manca de perspectives de molts ciutadans lliures sense ofici ni benefici.
Les villae van proliferar fins a la fi de l’imperi i per tot el territori, on en moltes ocasions els rics propietaris es van atrinxerar a les seves explotacions amb petites tropes, allunyant-se de l’atracció que les ciutats exercien en els bàrbars que aconseguien desbordar el limes.
Aquestes incursions es van succeir amb certa freqüència a partir del segle III dC.
INSULAE
A causa de l’escassetat d’espai i propiciada per l’especulació immobiliària va començar a aparèixer un tipus de construcció molt semblant als blocs d’habitatges actuals: la insula.
Com s’ha referit en altres apartats, alguns patricis (p.ex. el triumvir Cras) es van fer immensament rics amb l’especulació immobiliària: arrendant aquests blocs i invertint el mínim per al seu manteniment, cosa que explica els desastres que van ocórrer amb certa periodicitat, alguns de la magnitud del gran i famós incendi en temps de Neró, on una insula rere l’altra es va contagiar de les flames, i altres menors que implicaven també ensorraments d’edificis sencers.
Les primeres de les que es té constància van aparèixer en temps republicans i en molts casos es va utilitzar la fusta i la tova en la seva construcció fins que després dels grans desastres en temps ja imperials es van emprendre reformes i es va organitzar la seva construcció en maó, millorant substancialment la seguretat de les estructures. En moltes ocasions també es van fer més agradables per viure i de bell aspecte, incloent amplis balcons que adornaven amb flors. S’han trobat evidències en representacions de les mateixes en restes arqueològiques.
En la majoria de casos, com avui dia, la planta baixa era destinada a tallers i establiments comercials diversos, coneguts com a tabernae, situats rere pòrtics o logia. Generalment la següent planta solia estar habitada pels seus propietaris. A mesura que pugem de planta els preus baixaven així com la qualitat de vida dels seus inquilins, arribant-se a documentar alguns edificis de fins a vuit o nou plantes. Cadascun dels habitatges llogats en aquestes plantes superiors es coneixia com a cenacula. Amb el temps va arribar la necessària legislació que reglamentava aquestes insulae, establint alçàries màximes, distàncies entre edificis i regulació de la reparació i conservació. P.ex. Rutili Ruf, l’any 105 aC va legislar sobre la seva forma, August va limitar l’alçària a setanta peus (20,70 metres aproximadament), Neró la va rebaixar més i va implantar mesures urbanístiques com les que afectaven l’amplada dels carrers, Trajà les va limitar a seixanta peus (17,74 metres) i encara més Adrià.
Les canonades d’aigua corrent p.ex. tan sols abastien les plantes baixes, i sortir al carrer a buscar-la era una activitat quotidiana. A més aquests habitatges tenien una calefacció deficient, no tenint els sistemes de climatització de les classes adinerades que podien posseir una domus amb un sistema de canonades d’aire calent recorrent parets i sòls. Generalment es feien servir brasers (foculi) de combustible vegetal, que eren suficients per suportar el fred però insegurs per culpa de males combustions o incendis accidentals. Tals eren els riscos que provocaven per a la seguretat de tota la ciutadania, que August va crear una unitat composta per centenars de bombers i vigilants (vigiles) establint rondes nocturnes per prevenir incendis i inundacions. Entre els vigiles podíem trobar a aiguaders (aquarii) que transportaven aigua, els siffonarii que la llançaven al foc amb siphos, i els uncinarii que portaven llances per sostenir sostres i parets.
Finalment, segons la qualitat d’aquests edificis podíem trobar alguns amb patis interiors i fins i tot amb jardins, i els més acabalats podien cobrir les finestres amb vidre o mica, mentre que els menys havien de cobrir-les amb pells o teles perdent la major virtut que tenien les insulae: la llum. Per tant, la il·luminació per llums d’oli o torxes mantenia el risc d’incendis constantment.
Fonamentant-se en fonts clàssiques com els Regionaris, llistes de cases, monuments, fonts, etc., fa uns segles, Jérôme Carcopino va comptabilitzar a Roma fins a 46.602 insulae i 1.797 domus a principis del segle IV.
Autor: Eduard Ortiz Pardina