L’art romà es desenvolupa a partir de la independència respecte al poder etrusc, que roman sota la seva influència fins al 509 aC.
Poc a poc Roma es converteix en un vast imperi que desenvolupa un art amb elements de les cultures itàliques primitives, de l’art etrusc i finalment del grec.
Durant el seu procés d’expansió, Roma assimila les aportacions culturals dels pobles que conquesta, per la qual cosa es pot dir que l’art romà és una resposta simbiòtica d’aquestes cultures. A això s’uneix un espectacular poder polític i econòmic, que genera una elit de famílies imperials d’alt poder adquisitiu que sabran admirar les obres d’art i voldran posseir-les.
Aquest desig de possessió portarà els romans a multiplicar els tallers dedicats a la reproducció de còpies mestres, a importar obres, sol·licitar artistes i a sentir-se inclinats cap a l’ornamentació.
El romà és un art condicionat per la política. A mesura que l’Imperi Romà es consolida, guanya importància com a mitjà de comunicació, sobretot durant la dictadura de Sul·la, les lluites per l’hegemonia entre triumvirs i a l’etapa de Juli Cèsar. Es produeix un auge de les ciutats com a peces bàsiques d’organització del poder i en elles s’evoquen i glorifiquen victòries mitjançant frescos i imatges, arcs de triomf i columnes commemoratives.
ARQUITECTURA
La solidesa, la grandesa i la finalitat pràctica caracteritzen les belles arts entre els romans, especialment l’arquitectura. Els seus monuments més característics no són els temples ni els palaus, sinó els destinats a la vida civil o militar: muralles, carreteres, aqüeductes, circs, amfiteatres, termes, basíliques i arcs de triomf.
Els romans van ser grans constructors de monuments, i van omplir d’ells no només Roma, sinó el territori de les províncies, especialment la Península Ibèrica. Alguns dels monuments romans d’Espanya estan admirablement conservats i són dels més grandiosos que el seu art va crear (aqüeducte de Segòvia, pont d’Alcàntara, etc.).
L’arquitectura pròpiament romana fa servir com a elements fonamentals l’arc i la volta (l’arc de mig punt i la volta de canó, en la qual té el seu origen la cúpula sobre planta rodona), elements que prenen dels etruscos. Però els romans van adoptar, a més, el sistema arquitectònic dels grecs: el de arquitrau o llinda (peça recta i horitzontal que descansa sobre les columnes). D’ells van adoptar també els seus tres ordres:
-El dòric: amb capitell rectangular i fris (el dòric grec no té base, el romà si).
-El jònic: amb capitell de volutes i fris llis.
-El corinti: amb capitell de fulles estilitzades i fris adornat.
A aquests van afegir altres dos ordres:
-El toscà: igual al dòric, però amb el fust de la columna llis, o sense estries, i el fris sense adorns.
-El compost: combinació del jònic i del corinti (capitell amb volutes i fulles d’acant). També van utilitzar la superposició d’ordres en edificis de diversos pisos, com els circs, amfiteatres, etc.
A l’evolució de l’arquitectura romana, i de tot el seu art en general, es poden distingir els mateixos tres períodes que a la història política de Roma: Monarquia, República i Imperi. Durant el primer domina exclusivament la influència etrusca (p.ex. Porta de les muralles de Perusa). Durant el segon predomina l’influx grec, arribat a Roma quan aquesta, amb les seves conquestes, es posa en contacte amb els hel·lens (p.ex. Temple de Vesta, a Tívoli). En el tercer, l’art és una síntesi de les dues influències, etrusca i grega, arribant a la major perfecció constructiva (p.ex. Panteó d’Agripa, a Roma).
ARQUITECTURA RELIGIOSA. TEMPLES I ALTARS
El temple romà deriva directament del grec però amb les següents modificacions: utilitzen la volta i la cúpula per cobrir els temples circulars, i, en lloc de la graderia que envolta el temple grec, el romà s’aixeca sobre un sòcol amb escales només a la part anterior (podium). Hi ha temples de planta rectangular, com el de Nimes (conegut com la Maison Carrée) i el de la Fortuna Viril a Roma, i de planta circular, com el de Vesta, també a Roma.
A Hispània es van erigir molts temples als déus pagans. Els més ben conservats són el de Vic (Ausa), el d’Évora (Portugal), el del pont d’Alcàntara i els dos de Mèrida.
Els altars estaven destinats als sacrificis en honor dels déus. En general, eren independents dels temples i estaven en terrenys consagrats i tancats, però de vegades eren un complement d’ells i es col·locaven al seu interior si es dedicaven a ofrenes incruentes, o eren exteriors si es celebraven en ells sacrificis sagnants.
ARQUITECTURA URBANA. LES CIUTATS
Els romans, poble pràctic per excel·lència, es van preocupar de la urbanització i higiene de les seves agrupacions urbanes. Les grans ciutats, sobretot, estaven perfectament erigides: tenien serveis d’aigua potable per al consum i banys públics, clavegueres per al desguàs, carrers enllosats i amb voreres, i algunes d’elles (com el carrer Major o principal) estaven vorejades de pòrtics, a l’estil oriental. Gaudien, a més, d’una gran plaça pública (el fòrum o mercat), portes monumentals que a través de les muralles donaven accés als principals carrers, arcs de triomf, basíliques, edificis per a espectacles (teatres, amfiteatres i circs), cases de banys o termes i temples.
-En Capítols a part parlarem dels edificis per a espectacles (oci) i de l’habitatge romà-
El tipus ideal d’una ciutat romana era el següent: perímetre, rectangular o quadrat, envoltat de muralles amb torres i a cada un dels quatre costats del recinte s’obria una de les quatre portes principals, que corresponien a dos grans carrers (Decumanus, d’Est a Oest, i Cardus, de Nord a Sud), que es creuaven al centre de la ciutat, on s’emplaçava el fòrum o plaça pública. Però encara que totes les ciutats tendien a aquest tipus, aquestes condicions teòriques només es complien exactament en algunes ciutats excepcionals, com Lleó, que havia estat un campament militar.
FÒRUMS, BASÍLIQUES I TERMES
Van ser les edificacions per reunions públiques:
-El fòrum o plaça pública va venir a ser l’“àgora” grec: el mercat principal i lloc de reunió per a tractar assumptes mercantils, agrícoles, judicials i polítics. Era el veritable centre social i polític de la ciutat. Solia estar adornat amb pòrtics i portes monumentals o arcs triomfals, i envoltat d’edificis importants (temples, basíliques, etc.). El més notable és el monumental fòrum romà.
-Les basíliques eren edificis on s’administrava justícia i, a més, llocs de reunió de comerciants, on s’anava a passejar, a parlar i a jugar. També es celebraven en elles assemblees populars. Tenien planta rectangular i constaven de tres naus, separades per columnes, i cobertes amb sostrada plana de fusta. L’entrada estava precedida per un pòrtic amb columnes i al fons de la nau central hi havia un sortint semicircular, al centre del qual es col·locava l’estàtua de la justícia i, als costats, bancs per als magistrats. De la basílica romana deriva la basílica cristiana i tota l’arquitectura cristiana medieval.
-Les termes eren edificis destinats a banys públics i exercicis de natació, però amb el temps es van convertir en lloc de reunió, d’esplai i de vida intel·lectual, com a grans casinos. Les principals dependències eren el frigidarium, per a banys freds, el caldarium, per als calents, i el tepidarium, per als tebis. A més, també contenien piscines, gimnàs, sales de massatge i perfums, sales de conversa i joc, biblioteques, etc. Les més importants són les de Caracal·la, a Roma.
ESCULTURA
Així com l’escultura grega tracta de reproduir la bellesa ideal i fuig del retrat per considerar la realitat imperfecta, l’escultura romana té com a principals manifestacions el relleu històric i el retrat. Però, a més, van copiar les estàtues gregues, principalment les divinitats, moltes de les quals només les hem arribat a conèixer a través de les còpies romanes.
-El relleu històric arriba a la meravellosa perfecció en l’Ara Pacis Augustae o Ara de la Pau d’August, sent també molt notables els dels arcs triomfals, com el de Titus i els de les columnes honorífiques i commemoratives, especialment la de Trajà.
-L’art del retrat (en el qual van aconseguir gran realisme i originalitat) va començar amb els caps i estàtues dels avantpassats (imagines maiorum), i va continuar amb els bustos i grans estàtues de personatges il·lustres, en especial dels emperadors i emperadrius, que avui podem admirar als museus. En canvi, en les estàtues de divinitats, igual que en els relleus mitològics, l’influx grec és evident. Tan sols s’imposa el segell romà quan es tracta d’assumptes històrics.
Els materials més utilitzats van ser el bronze i el marbre. Les estàtues no estaven acolorides, encara que en un primer moment els ulls si s’acolorien, pràctica que es va abandonar ulteriorment per ser tallats.
Aborden tant els conceptes que representen l’idealisme com els que tenen a veure amb el realisme. El tema central és el retrat.
Gràcies a aquestes imatges pètries ha estat possible avui en dia conèixer vestits, costums i formes de pensar d’aquests personatges de l’antiguitat.
Al començament, l’escultura romana de retrat només representava tot el bust, incloent les espatlles i el pit.
Es van esculpir també figures de cos sencer, on el personatge podia estar dret o assegut. El retrat de personatges asseguts es veu més en dones que en homes. L’escultura romana del retrat va néixer per a l’emperador i després es va adaptar a un altre tipus de personatges benestants que van poder costejar-se el treball dels artistes.
Poden distingir-se:
-Retrats togats: Representació religiosa amb toga i mantell sobre el cap.
-Retrats toracats: Representació militar, amb cuirassa.
-Retrats apoteòsics: Representació divinitzada del cos nu, corona de llorer i atributs d’un déu.
El retrat romà va evolucionar durant les diferents etapes i es percep en detalls com els ulls i la forma de representar la barba i el cabell en els homes, i els pentinats femenins (mostrant-nos l’evolució de les modes):
–El retrat a la República: és de bust curt, mostrant només cap i coll. Els homes porten els cabells curts. L’escultura té gran realisme, amb els trets facials molt accentuats.
–El retrat a l’època d’August: l’escultura s’idealitza i els trets durs es dissimulen. El pèl segueix sent curt, tot i que s’allarga en comparació a com es representava el de la República, els flocs són suaus i ondulats i es van ajustant a la forma del cap. Als retrats femenins es mostra un pentinat amb els cabells recollits cap enrere i una espècie de tupè sobre el front.
PINTURA I MOSAICS
Les principals manifestacions de la pintura romana són els frescos o pintures murals i els mosaics:
LES PINTURES MURALS
Al fresc, aplicant els colors dissolts en aigua sobre estuc o arrebossat de calç encara humit, decoraven les parets interiors dels edificis públics i dels habitatges particulars. Les pintures murals més ben conservades i que, juntament amb les descobertes a Roma i altres localitats, ens permeten conèixer la pintura romana millor que la grega, són les de Pompeia i Herculà: ciutats tràgicament sepultades per les laves del Vesubi (any 79 dC) i posades al descobert per excavacions modernes, les quals demostren un gran influx hel·lenístic, pel que es creu són degudes a artistes grecs o de països hel·lenitzats com Egipte. En general, són d’assumpte mitològic, i en elles s’observa la mateixa gràcia i naturalisme que va inspirar l’art grec. Entre les pintures murals procedents de Pompeia i Herculà són cèlebres: Les noces d’Aldobrandini (Museu del Vaticà), Perseu i Andròmeda (Museu de Nàpols) i El sacrifici d’Ifigènia (Museu de Nàpols), a més de les que estan a les cases d’Apol·lí i dels Vetis a Pompeia.
Són molt interessants, pel seu caràcter realista, els retrats egipcis conservats amb les mòmies de l’època romana, especialment els descoberts a El Fayum.
ELS MOSAICS
Etimològicament la paraula mosaic deriva del grec mousaes que vol dir “musa”, potser perquè antigament es considerava que un art tan sublim només podia ser realitzat per artistes inspirats per elles.
Tot i que els grecs van ser grans mestres en la tècnica (abans que ells ja l’havien utilitzat els sumeris i els cretencs), com així ho testifiquen els mosaics hel·lenístics, van ser els romans els que es convertirien en autèntics experts d’aquest art, propagant-lo per tota la conca mediterrània. Tan apreciat seria que es van arribar a promulgar decrets per fixar el preu de les obres.
La tècnica perfeccionada va ser emprada amb freqüència als paviments. Predominen en ells els dibuixos ornamentals o decoratius, però de vegades desenvolupen grans composicions, com al conegut “Alexandre vencedor de Darius”, trobat a la casa del Faune, a Pompeia.
Autor: Valentín Ortiz Juez