El Cristianisme

L’Edat Antiga de l’Església es presenta com l’Edat de lluita, triomf i organització. En la seva lluita, l’Església va haver de vèncer, primer, les dificultats que li oposaven els jueus, havia nascut en el seu ambient i allà va tenir el seu primer desenvolupament. Després hi va haver de mantenir una batalla de vida o mort amb els poders de l’Estat que van tractar amb el seu immens poder d’ofegar a la naixent organització. El tercer enemic era la conjuració de la filosofia antiga juntament amb la religió pagana, que en veure desaparèixer el seu prestigi, van tractar de reorganitzar-se i van aixecar tota mena d’obstacles a l’avanç del Cristianisme. Finalment el quart enemic, el més perillós de tots, procedia del seu mateix si. Eren fills dissidents, els heretges o cismàtics, que van tractar de torçar el camí de l’Església donant interpretacions falses a la doctrina de Crist o negant la submissió a l’autoritat jeràrquica.

Enfront de tots aquests enemics, l’Església no només va sortir victoriosa, sinó que va anar creixent sense parar, mentre oposava a les armes de la violència la constància dels seus confessors i màrtirs, a les armes intel·lectuals dels filòsofs pagans les dels seus teòlegs i apologetes, i als heretges la fortalesa i clarividència dels seus pontífexs i Doctors.

Amb el seu triomf a Edicte de Milà (313) s’inicia un nou període en la vida de l’Església. L’Estat, vençut pel Cristianisme, es declara cristià, i a poc a poc va introduint a la seva legislació un seguit de mesures que signifiquen l’eliminació del paganisme de la vida pública i la declaració del Cristianisme com a religió oficial. Això va conduir a la cristianització cada vegada més profunda de les institucions socials i de tota la vida pública.

 I.- Món romà:

Aquesta preparació pot ser negativa (consistent en les deficiències fonamentals de la seva situació) o bé positiva (per algunes circumstàncies que afavorien la propagació del Cristianisme).

a.- Preparació negativa del món romà

La preparació negativa del món romà apareix sota quatre aspectes: religiós, filosòfic, social i moral.

Religiós: Als cultes primitius dels Manes, Penats i Genis, havia substituït a Roma el culte oficial de la tríada capitolina: Júpiter, Juno i Minerva. Però això no va satisfer al poble i així, poc abans de l’Era cristiana, es va introduir el culte de Roma i de l’Emperador, que es va convertir en la forma oficial de la religió de l’Estat. No obstant això, tot i que acollida amb aplaudiment, no responia a les veritables necessitats de l’home, de manera que en aparèixer el Cristianisme les classes cultes de Roma eren completament irreligioses; el poble es trobava desorientat i sentia més atractiu pels cultes orientals.

Filosòfic: La filosofia es trobava també en franca fallida, la qual cosa era de greus conseqüències, ja que ella és la crida a suplir a la vida ètica de molts la falta d’idees religioses. A les grans especulacions dels filòsofs grecs: Pitàgores, Sòcrates, Plató i Aristòtil, havien succeït uns sistemes de caràcter pràctic. Mentre aquells havien arribat a cert coneixement de la divinitat, la tendència de la filosofia romana presenta un caràcter pessimista i escèptic.

Social: Les descripcions que s’han conservat sobre l’estat social i moral del món grecoromà porten un segell de marcat pessimisme, i tot i que cal llevar-los una mica del que es deu a l’exageració, donen una idea aproximada de l’estat deplorable de Roma sota aquest aspecte. Les classes oprimides són indici de l’estat social de Roma. Existia una oposició radical entre nobles i rics, i la plebs immensa dels paràsits. La classe noble es lliurava als vicis més refinats, propis de la seva posició social. La institució dels esclaus i la manera com aquests eren tractats és una de les xacres del món romà. L’esclau era considerat com una cosa, que l’amo podia disposar al seu gust.

Moral: L’estat moral de la societat romana apareix summament baix. Tàcit, Sèneca i Juvenal ens descriuen amb colors no menys negres que Sant Pau la corrupció de la societat del seu temps, especialment pel luxe desmesurat (mol·lície dels banys, sibaritisme dels banquets) i les diversions, especialment els jocs de l’amfiteatre, el gran vici dels romans lliures, que fomentaven els emperadors i que duraven molts dies i de vegades mesos. L’espectacle que més divertia al poble era la lluita sagnant entre homes; udolava de goig quan un gladiador queia ferit de mort. Amb gran entusiasme s’assistia a la lluita d’un escamot d’homes, dones i fins i tot nens, moltes vegades cristians innocents, contra un nombre considerable de feres salvatges, pel delicte de ser cristians.

b.- Preparació positiva del món romà

Davant totes aquestes circumstàncies negatives que hem exposat, existien així mateix una sèrie de circumstàncies favorables, que suposen una preparació positiva.

Unitat de l’imperi i del món conegut: Això, al costat de la unitat de llengua, posava en mans dels Apòstols del Cristianisme una arma incomparable per poder treballar en territoris immensos.

Les religions i misteris orientals: Les diferents religions i cultes orientals havien aconseguit promoure al poble cert sentiment religiós.

Tendència general al Monoteisme: No obstant la multitud de déus i misteris, tots ells portaven implícita la confessió d’un Ésser Suprem, a qui cal aplacar, satisfer i adorar per mitjà de ritus i cerimònies.

Elements de veritat a la Filosofia: La mateixa Filosofia, sobretot la clàssica grega i la que millor la representa entre els romans, l’escola estoica, contenia molts elements de veritat. Plató va deduir de l’ordre del món l’existència d’un Déu i, Aristòtil, a la seva metafísica, va arribar al coneixement del primer motor o Ésser Absolut. Així s’explica que alguns teòlegs cristians i que alguns pensadors de l’escola d’Alexandria, Climent i Orígens, arribessin a la convicció que l’hel·lenisme havia estat precursor del Cristianisme.

II.- Món jueu:

a.- Dades històriques: El poble d’Israel havia estat separat dels altres pel mateix Déu, per encomanar-li el dipòsit de la Revelació. Amb els regnats de Saül, David i Salomó arriba al cim de la seva grandesa material (cap a l’any 1.000 aC) fent vassalls seus als filisteus, moabites i idumeus. Trencada la seva unitat l’any 962 aC va seguir un període d’infidelitats que va acabar el 721 aC amb la captivitat d’Israel per part del rei assiri Salmanassar i amb la de Judà el 587 aC per Nabucodonosor. Tornats de l’exili l’any 563 aC i després de llargs anys de subjecció a poders estranys van tenir lloc les glorioses lluites dels macabeus per l’alliberament de la seva pàtria, fins que l’any 37 aC Pompeu els va subjugar definitivament. Des d’aquest any va governar Herodes el Gran amb el títol de rei però amb submissió absoluta als romans. El 6 dC van quedar Judea i Samaria governades directament per Roma. Ponç Pilat va ser el seu governador des de l’any 26 al 36 de l’Era Cristiana.

b.- Institucions i partits: A través de tantes vicissituds i calamitats, es va mantenir sempre viva a Israel l’esperança d’un futur llibertador o Messies. Malgrat les seves infidelitats, molts profetes van mantenir i avivar constantment la fe del poble. Per mantenir-la en aquest estat van contribuir les següents institucions i partits: Primer el SANEDRÍ, instituït després de la captivitat, era un senat de 71 membres que vetllava per la llei jueva. Els SADUCEUS, partit eminentment polític, imbuït de les idees hel·lenístiques del seu temps, mig racionalista i mig paganitzat. Els FARISEUS, que eren el pol oposat, defensaven la llei al peu de la lletra, però juntament es deixaven portar de l’apassionament més gran i la més baixa hipocresia. Un altre grup important era el dels ESSENIS, que eren jueus dissidents, dels que ens diuen Josep i Filó que van formar nodrides colònies. Els documents de Qumran, descoberts al Mar Mort, donen abundant llum sobre ells. Aquests documents són el Comentari d’Habacuc, el Manual de Disciplina i molts altres, més o menys complets. Alhora existia una ELIT de fidels israelites, que guardaven amb tota la seva puresa l’esperit de la llei. Entre aquests elements es va conservar la viva expectació del Messies.

c.- Els jueus de la dispersió: En ocasió de la captivitat de Nínive i Babilònia, els jueus van entrar en contacte amb altres pobles, i així, encara després de concedida la llibertat, molts van continuar allà formant colònies jueves. Aquestes colònies de Mesopotàmia es van anar consolidant i augmentant, per la qual cosa en temps d’Alexandre el Gran i dels seus successors, els diàdocs (els seus generals), es van estendre a Egipte, sobretot a Alexandria, fundada el 332 aC, on van formar un nucli nutridíssim, de manera que a la vinguda de Crist aquesta ciutat comptava amb uns 200.000, dels quals disposaven d’una riquesa que els feia amos de tota la indústria i posseïen una cultura extraordinària. Semblants colònies existien a Damasc, Esmirna, Corint i a les ciutats més importants d’Orient. Una cosa semblant es pot afirmar d’Occident. A Roma, sota Tiberi, hi havia uns 150.000 jueus que formaven un gueto especial a l’altra banda del Tíber. També sabem que existien colònies jueves a les Gàl·lies i a Hispània. Tot això va tenir dos efectes: d’una banda a Alexandria es va formar una ideologia especial, una barreja de judaisme i hel·lenisme, on el seu portaveu va ser Filó, jueu contemporani de Crist. De les idees de Plató i dels estoics es va formar un concepte d’un Déu, incapaç de tot contacte amb la matèria. D’aquí la necessitat d’intermediaris, dels quals el principal és el Logos. El segon efecte d’aquesta situació va ser la influència que va tenir en el món pagà que l’envoltava, amb la qual cosa es va anar creant a tot arreu un cercle d’admiradors i neòfits de la religió jueva, prosèlits, dels quals es distingien dues categories: els “prosèlits de la porta” que admetien el monoteisme encara que sense sotmetre’s a la circumcisió i els “prosèlits de la justícia” que sí l’admetien i aquests eren reconeguts plenament com a jueus. La seva importància per al Cristianisme va ser extraordinària, ja que entre ells van reclutar els Apòstols la major part dels primers cristians.

El Cristianisme va aconseguir en poc temps estendre’s d’una manera portentosa. A això van contribuir, entre altres coses, les circumstàncies següents:

Primer.- “La força mateixa de la veritat” enfront dels mites i faules del paganisme. L’elevació i bellesa de les solucions a les grans qüestions que agitaven a la Humanitat, donava al Cristianisme un atractiu especial.

Segon.- “L’elevada moralitat dels cristians” no només a la seva vida privada i pública, però sobretot en aquella qualitat, tan desusada entre els gentils, de l’amor entranyable als altres, que els impulsava a sacrificar-se per ells. Fins i tot Julià l’Apòstata opinava que el Cristianisme devia el seu creixement a l’exemple de les seves obres de caritat.

Tercer.- “Sèrie de principis morals i doctrinals” com ara el reconeixement de la dignitat humana, respecte i elevació del pobre i de l’esclau, de la dona i de tots els febles i oprimits per la moral pagana. També la doctrina moral sobre el perdó dels pecats.

Quart.- La intervenció de la Providència per mitjà de “carismes i miracles”.

Cinquè.- “La força irresistible de l’exemple heroic dels màrtirs”.

Primer.- Per part dels jueus per suposar-ho contrari a la idea tradicional del Messies i a la llei de Moisès.

Segon.- Entre els gentils es van conjurar contra el Cristianisme tots els fanàtics adoradors dels déus, els sacerdots i sacerdotesses de les falses divinitats, els quals veien amenaçat el seu prestigi i creixença personal.

Tercer.- Els filòsofs i gent il·lustrada, els rics i gent mundana se sentien igualment molestats per l’austeritat del Cristianisme, per la doctrina de la creu i de la caritat fraterna. Ells van ser els que més van contribuir amb les seves calúmnies contra els cristians a crear un ambient d’odi popular contra el Cristianisme.

Portant poc temps d’existència va xocar el Cristianisme amb els poders romans, amb la qual cosa es va arribar a les persecucions, que van omplir els tres primers segles.

Causes:

1.- Va influir en les persecucions la naturalesa mateixa del Cristianisme, el qual rebutjava per principi els déus i el culte romà. Es presentava als cristians com a homes sense consciència i com a enemics del gènere humà.

2.- Cal tenir present l’activitat dels jueus, els quals, sigui per treure’s de sobre l’odiositat de la qual eren objecte, sigui per la seva antipatia contra el Cristianisme, van fomentar per tots els mitjans aquell ambient hostil.

3.- Més tard es va afegir la raó d’Estat, és a dir, considerar els cristians com a incompatibles amb l’Estat romà.

Base jurídica:

Sent l’Estat romà eminentment jurídic, s’ha d’admetre que no va prendre aquella actitud contra els cristians sense una base jurídica, sense una llei o lleis que la justifiquessin, creant-les si era menester. D’altra banda, és un fet que les lleis existents no donaven bastants armes, ja que no existia cap que prohibís una religió estranya, ja que totes eren legalment tolerades. Per a això es va fer una llei especial contra els cristians. Igualment s’invocaven contra els cristians les lleis penals ja existents com el sacrilegi, la màgia, la traïció, la lex laesae Maiestatis o llei de lesa Majestat, que consistia en què els cristians per negar-se a participar en el culte de l’Emperador i en els sacrificis nacionals queien de ple sota el pes d’aquesta llei, per la qual van ser perseguits.

Primer període: Principi de les persecucions

NERÓ: Va donar inici a aquestes amb el pretext de l’incendi de Roma, segons sembla, per ordre del mateix Neró. Suposat l’ambient que existia contra els cristians va ser fàcil fer creure al poble que ells eren la causa d’aquella immensa catàstrofe. En efecte, es va perseguir cruelment als cristians, se’ls va afligir amb turments inaudits i hi va haver molts màrtirs. Entre les víctimes més il·lustres sobresurten Sant Pere i Sant Pau.

DOMICIÀ: Els emperadors Galba, Vespasià i Titus van deixar en pau als cristians. En canvi, Domicià va renovar la persecució, de la qual consta que es va vessar molta sang. La seva principal víctima va ser Sant Joan Evangelista.

Segón període: Castic de persones i grups singulars

TRAJÀ: La posició que va prendre Trajà davant els cristians queda ben clara a l’assumpte de Plini el Jove (llavors governador de Bitinia). La resposta de l’emperador a la pregunta de com tractar als quals eren acusats de cristians marca una nova línia de conducta: “conquirendi non sunt; si deferantur et arguantur, puniendi sunt” (no han de ser objecte de caça, si són denunciats i està ben provat, els culpables han de ser castigats).

ADRIÀ: Durant aquest regnat es va seguir la mateixa política de Trajà. La persecució dels cristians depenia del zel de la plebs o dels governadors locals. Tertul·lià posa a Adrià entre els emperadors que no van urgir les lleis anticristianes.

ANTONÍ PIUS: Aquest Emperador va portar més endavant encara la benevolència envers els cristians. No va aixecar les disposicions existents contra ells però va manifestar clarament el seu desig de no vessar sang cristiana. Va instar perquè no es toleressin tumults contra els cristians.

MARC AURELI: El Cristianisme, afavorit en aquest període de relativa pau, va augmentar ràpidament. Marc Aureli, gran filòsof de l’escola estoica, no va modificar el sistema de persecució però alhora va urgir el compliment de les lleis existents.

CÒMMODE: Va persistir la mateixa legislació, encara que no es va urgir com en temps de Marc Aureli, la qual cosa es devia al caràcter lleuger d’aquest Emperador. En això va poder influir la seva concubina Màrcia que alguns suposen cristiana. No obstant això, hi va haver persecucions esporàdiques ja que les lleis persistien.

Tercer període: Persecució general no sistematitzada

En aquest estadi es va entrar quan els emperadors van començar a formar-se el principi que els cristians eren perillosos per l’Estat. Llavors s’abandona la fórmula de Trajà “conquirendi non sunt” i es passa a una persecució directa.

SEPTIMI SEVER: Va publicar un edicte, principalment contra els jueus, que després va estendre contra els cristians. Amb un altre edicte va prohibir les associacions il·lícites, la qual cosa anava principalment contra els cristians. Amb això es va iniciar una sagnant persecució de caràcter general.

CARACAL·LA: A la fi de l’imperi de Sever es va iniciar un canvi favorable als cristians que després es va afermar en temps de Caracal·la, encara que va seguir la persecució a l’Àfrica a causa del procònsol Escàpula.

ALEXANDRE SEVER: Va ser qui va portar més endavant el favor als cristians abans de Constantí. Sembla que es va deure a la seva mare Júlia Mamea. El cristianisme va anar adquirint gran predomini a la cort i va gaudir de llarga pau.

MAXIMÍ EL TRACI: Va canviar de política envers els cristians als que es va procurar foragitar de la cort. Encara que es creu que anava contra els directors o caps, no es va dur amb rigor.

FILIP L’ÀRAB: A la mort de Maximí el Traci es va tornar a la tolerància, de manera que a aquest període es considera com d’una pau duradora.

Persecucions generals

DECI: Una de les coses que va tractar de restablir va ser el culte de l’Emperador com a religió de l’Estat. Com el Cristianisme, ja molt desenvolupat, s’oposava a això, el va jutjar un obstacle per als seus plans per la qual cosa va jurar la seva destrucció.

VALERIÀ: Al principi es va mostrar més aviat favorable però va publicar un edicte contra els clergues al que poc després va seguir un altre contra tots els cristians. El motiu adduït va ser el perill polític. Es creu que en el canvi de Valerià va influir un tal Macrí, molt donat a les arts màgiques.

AURELIÀ: Envers els cristians va ser tolerant però a l’últim any del seu regnat va publicar un edicte de persecució.

Darrera persecució. Edicte de Milà

DIOCLECIÀ I MAXIMIÀ: Dioclecià es va proposar donar a l’Imperi una esplendor extraordinària per la qual cosa el va reorganitzar completament i es va associar com a August d’Orient a Maximià, August d’Occident. La pau va ser general durant la major part del govern de Dioclecià de manera que és un fet que els cristians van arribar a adquirir gran prestigi, però de sobte es va iniciar la persecució. Segons sembla Galeri va ser qui el va induir a fer la guerra contra el Cristianisme convencent-lo que eren el major obstacle per als seus plans de reconstrucció de l’imperi.

CONSTANTÍ: Finalment es va fer Constantí únic amo de tot l’Occident. Es va promulgar l’any 313, l’“Edicte de Milà” amb el qual es permetia als cristians la llibertat de culte i reunió, i amb això a l’Occident es posa fi a les persecucions. A l’Orient, però, van continuar encara durant algun temps.