La República es va caracteritzar, als seus inicis, per una sèrie de problemes interns derivats de la lluita dels plebeus per majors drets polítics enfront de l’oligarquia senatorial, i per la pressió exterior dels seus veïns: eques, volscos i sabins principalment. A poc a poc els plebeus van aconseguir els seus objectius, materialitzant-se en la creació del Tribunal de la Plebs, i teòricament podien accedir als càrrecs més elevats, tot i que en realitat només tenien accés a ells els més rics.
Alhora que s’aconseguia un cert equilibri social, l’expansió de Roma va començar a asfixiar als seus veïns, produint-se conquestes al Laci amb l’assimilació dels territoris de la Lliga Llatina, i al sud d’Etrúria amb la victòria sobre Veïs (o Veii) a l’any 396 aC després de 10 anys de setge. Era aquesta la ciutat etrusca més propera a Roma i l’enfrontament entre les dues va durar més de tres segles, des dels temps de Ròmul. Marc Furi Camil, d’ascendència patrícia, va celebrar un merescut triomf i va seguir en campanya contra els etruscos, aquest cop més al nord: a Falerii, signant finalment la pau i deixant passar un sucós botí per a les seves tropes compostes de plebeus. Dins el marc d’enfrontaments entre plebs i patricis, les coses es van complicar per Camil i va acabar en el desterrament.
Etrúria va col·lapsar: molt afeblida pel sud pels llatins, poc va poder fer per contenir els gals del nord. Pocs anys després (depenent de les fonts a l’any 390 o el 387 aC) el cabdill gal Brennus, de la tribu dels sènons, derrota als romans a la batalla d’Àl·lia, al riu del mateix nom, i saqueja Roma al seu antull excepte el turó Capitolí que resisteix mentre la resta de la ciutat cerca refugi lluny d’allà. Mentre es negocia un preu per la retirada dels gals (episodi famós on Brennus pronuncia el seu «Vae Victis» o «ai del vençut», després de la queixa dels romans per mesurar l’or amb pesos falsos) apareix Camil amb un exèrcit reorganitzat, els derrota i els foragita. Expliquen les llegendes que va dir: «Non auro, sed ferro, recuperanda est patria» o «No és amb l’or, sinó amb l’acer, la manera en que serà recuperada la pàtria». Aquí es va guanyar un altre triomf més. Anys més tard va repel·lir una altra invasió gal·la aconseguint un prestigi sense precedents. Potser va ser la figura militar més important de la República Arcaica, celebrant quatre triomfs en total, sent nomenat dictador cinc vegades i tribú amb poders de cònsol en sis.
Després d’aquests avenços estratègics, la política exterior romana es va centrar a seguir contenint l’amenaça d’invasions gal·les (que trigarien un segle a finalitzar) i a signar tractats amb els samnites i els cartaginesos.
De totes maneres no va trigar a xocar amb els samnites, que van ser totalment derrotats després de successives guerres, i a més, es va aconseguir una de les victòries més decisives: Sentinum (295 aC), on va derrotar a una coalició de sabins, etruscos, umbres i gals.
Roma ja ostentava el predomini militar a la península itàlica, i va començar la pressió expansionista contra altres pobles, com és el cas de Tàrent (colònia grega al sud de la península), que va demanar ajuda al rei d’Epir: Pirros, un dels millors militars del seu temps, que va derrotar als romans en diverses ocasions, però amb resultats de poca transcendència (d’ell procedeix l’expressió “victòria pírrica”), fins que finalment va ser completament derrotat a la gran batalla de Benevent.
Tal era la situació geopolítica que es va projectar després d’aquestes successives campanyes: Roma, un poble de guerrers i homes aguerrits dominava plenament tota la península italiana, les seves legions començaven a perfilar-se com unes eines letals, i les seves innovacions començaven a donar els seus fruits en els camps de batalla (després del saqueig de Brennus van oblidar el sistema de falanges grec i van implantar les disciplinades línies de velites, hastati, principes i triarii). Ja es podien albirar pinzellades del potencial que en un futur no molt llunyà Escipió, Gai Mari i Juli Cèsar anaven a explotar. D’altra banda, la gran potència del moment: Cartago, que dominava completament els mars, amb una flota en esplendor i que només segles més tard podria Roma superar, un potencial econòmic sense parangó en la història, amb factories tant al nord d’Àfrica com al sud d’Ibèria, i amb possessions estratègiques a nombroses illes. Lligat a això, uns coneixements geogràfics superiors als de qualsevol nació mediterrània i una capacitat econòmica per contractar exèrcits mercenaris d’alta qualitat (la millor cavalleria: els númides, i la millor infanteria del moment: les falanges macedònies i els guerrers ibers), governats majoritàriament, això sí, per generals púnics. Davant dues potències tan expansives i geogràficament properes, el conflicte pel control de Sicília semblava ser la mera excusa per iniciar la contesa, i així va ser: una de les confrontacions a mort més transcendentals de tots els temps, entre els dos grans poders hegemònics del món conegut. Es va iniciar un període de guerres: les guerres púniques, obsessió i preocupació de cada ciutadà d’ambdues nacions.
La campanya més memorable d’aquestes guerres pertanyen a les protagonitzades pel gran general cartaginès Anníbal Barca (247-183 aC), el qual provenia de la noble família Bàrcida. Davant el seu pare, Amílcar, va jurar odi etern als romans, arribant a desencadenar la segona guerra púnica. Va ser proclamat general als vint anys, i vuit després (219 aC) va destruir Sagunt que seguia fidel a Roma tot i estar en territori cartaginès (pel tractat de l’Ebre que dividia les terres al nord d’aquest riu per als romans i les del sud per als púnics). Després de vuit mesos de setge va forçar a Roma a declarar la guerra. Tot seguit, va iniciar la llegendària empresa: va creuar l’Ebre amb el seu exèrcit de 55.000 infants, 9.000 genets i 30 elefants, compost bàsicament d’ibers, libis i un cos reduït amb el millor de Cartago. Quan es va disposar a creuar els Alps a l’octubre, 3.000 soldats es van negar a seguir-lo i Aníbal va alliberar del compromís a altres 7.000 que albergaven raonables dubtes. Tan sols volia entre els seus homes als més decidits i compromesos amb la causa. El considerat Napoleó de l’Antiguitat volia portar així la guerra a Itàlia travessant els inhòspits cims nevats, cosa que ningú havia fet fins aleshores, tota una genialitat estratègica, els rumors de la qual pocs creien, i a Roma produïa riallades a les xerrades de taverna. En el seu pas va dividir l’exèrcit, que va patir les inclemències del fred i de les neus, les dificultats per desplaçar els elefants, i la fustigació constant de tribus celtes hostils.
Amb les seves minvades forces després del pas (només van sobreviure 26.000 dels seus homes i un únic elefant), va vèncer a totes les legions enviades per interceptar-lo en el seu camí cap a la capital: al cònsol Escipió al Ticí, al cònsol Semproni a Trèbia, al cònsol Flamini al llac Trasimè on va aniquilar a l’exèrcit romà, però abans de res es recordarà la gran victòria de Cannes (216 aC) on va vèncer al cònsol Paul·le Emili matant a més de 60.000 romans. Després d’això, va tenir a Roma a la seva mercè, però misteriosament va desestimar l’ocupació, possiblement tot esperant reforços per consolidar la conquesta. Aquests reforços van trigar nou anys a arribar i van ser aniquilats abans de poder unir-se a Anníbal, a la batalla de Metaure on va morir al comandament d’aquestes tropes el jove germà del general: Àsdrubal. Tot i això, el cartaginès va estar cinc anys més vagant per Itàlia, forjant un mite de paüra a la cultura itàlica (valgui d’exemple que l'”home del sac” dels nens romans va ser durant segles el cabdill Anníbal).
Amb tot aquest temps proporcionat per la buròcrata i miop oligarquia de Cartago (envejosa de les gestes del general i de la força del seu llinatge), Roma va poder ressuscitar de les seves cendres, i un altre gran general de l’Antiguitat: Escipió l’Africà (que més tard fundaria la ciutat d’Itàlica a Hispània), va portar la guerra a Àfrica, després d’atacar per sorpresa els territoris púnics de la península ibèrica, i amb la cavalleria númida (aquest cop en el bàndol romà) i un millor aprofitament de les legions, va derrotar a Anníbal que havia acudit des d’Itàlia precipitadament, en socors d’una Cartago que havia estat poc previsora, a la decisiva batalla de Zama (202 aC). S’ha escrit que tots dos generals es van entrevistar abans de la definitiva confrontació, en un d’aquests escollits moments de la història en què dos antagonistes de primer nivell poden mesurar les seves forces mostrant reconeixement i admiració mútua. Guanyar la guerra va sortir car: va costar la vida a no menys de 300.000 romans.
Després d’això, Anníbal va fugir i va servir com a general a altres nacions enemigues de Roma fins que, anys després, acorralat pels romans, la principal obsessió dels quals era destruir el mite, es va enverinar abans de morir a les seves mans. El destí va voler que morís el mateix any en què ho va fer Escipió l’Africà (183 aC). Curiosament, igual que Camil, un altre salvador de Roma va patir un ingrat desterrament, en aquest cas fins als seus últims dies.
Després de les tres guerres púniques, Roma va annexionar als seus territoris Sicília, Sardenya, Itàlia fins als Alps, gran part de la península ibèrica i d’Il·líria (fins als Balcans) i l’Àfrica cartaginès. L’ambició no es va quedar aquí i va prosseguir l’expansió durant tot el segle II aC sotmetent com províncies romanes a multitud de terres mediterrànies: Hispània, Gàl·lia Narbonesa, Macedònia, part d’Àsia Menor, Grècia i el nord d’Àfrica fins a Egipte. Durant aquest segle es van destruir: Corint (una de les últimes grans urbs plenament hel·lèniques), Cartago (146 aC, a la tercera guerra púnica) i la llegendària Numància dels celtibers (133 aC, últim nucli de dura resistència a Hispània). Cartago i Numància van caure en mans de tropes dirigides per un altre Escipió, nét d’E. l’Africà (el qual havia estat al seu torn nebot de l’Escipió derrotat en el Ticí per Anníbal), i que davant l’espectacle de Cartago en flames, que anys enrere havia estat el centre del món conegut, va profetitzar la caiguda de Roma, la ciutat eterna, argumentant que no hi ha res imperible.
El contacte amb les cultures gregues i orientals, alhora que el domini de les rutes comercials per mar, van començar a modificar els antics costums, que el tradicionalista Cató el Censor (excombatent contra Anníbal i que també va lluitar feroçment contra la corrupció), no va poder salvar en la seva forma original. D’altra banda, l’estructura administrativa i política de la nació s’havia quedat obsoleta per a un territori tan ampli i van aparèixer tensions i conflictes en el món agrícola.
Tot això va provocar una crisi en tots els sentits, inclòs el militar, ja que la base de les legions era fins llavors la població rural, lliure i de ciutadania romana (tres requisits que cada vegada reunien menys en un territori cada vegada més gran). La crisi va desembocar en infructuosos intents de reforma agrària, que xocaven amb els interessos dels adinerats latifundistes, i amb una reforma de l’exèrcit, que va passar a ser professional i, per tant, format per voluntaris que fidelitzaven profundament amb els seus líders. Aquest fet seria brou de cultiu per a imminents guerres civils.
És en aquest període, on apareix una de les grans figures de la història de la República: Gai Mari (157 aC-86 aC), que amb un exèrcit de voluntaris va derrotar a Jugurta (rei de Numídia) al 105 aC i després, al 102 i 101 aC a cimbres i teutons, en les batalles d’Aquae Sextiae i Vercellae, venjant així a les legions que havien estat aniquilades a Orange (105 aC) a la província gal·la. El seu suport a les causes de la plebs va sembrar l’enemistat amb Sul·la, que va rebre el suport de la noblesa en bloc, i amb el qual va tenir una de les principals confrontacions civils de la història romana (al costat de les protagonitzades per Pompeu i Juli Cèsar, o bé Octavi August i Marc Antoni).
Mari i Sul·la posseïen dues personalitats contraposades: el primer era un soldat brillant, brutal, impulsiu i enginyós; el segon era intel·ligent, valent, astut i cruel, a més de tenir alt ascendent sobre les seves tropes. Tals ingredients enfrontats van devastar el país després de múltiples avatars, alhora que es lliurava una guerra exterior contra Mitridates (rei del Pont, un geni mig grec i mig bàrbar, amb una flota i un exèrcit impressionants, i que aspirava dominar Grècia i Orient), el qual va exterminar als romans d’Àsia, i va penetrar a Grècia ocupant Atenes (88 aC). L’encarregat d’expulsar Mitridates de Grècia va ser Luci Corneli Sul·la, que va frenar les aspiracions de l’enemic i a tot drap va retornar a la capital per dedicar-se al conflicte intern. El saldo d’aquesta nefasta època va ser de gairebé 200.000 víctimes romanes (una xifra molt important per a la població d’aquell temps).
Quan Gai Mari i els seus partidaris dominaven la situació, aquest va morir sobtadament, deixant Itàlia al cònsol Cinna (aliat i futur sogre de Juli Cèsar) i al seu fill adoptiu. Sul·la va reprendre així la iniciativa, acabant amb els seus enemics i instaurant un règim dictatorial que s’assemblava a l’antic règim aristocràtic. Finalment, per causes poc clares es va retirar a la vida privada i a l’any següent va morir (79 aC).
Gai Mari, que es va casar amb Júlia (dona d’alt llinatge i futura tia de Juli Cèsar), va ser nomenat cònsol set vegades, morint poc després de rebre el setè nomenament, i va ser saludat com el tercer fundador de Roma (després de Ròmul i Camil). La seva major aportació, a part dels triomfs davant númides i germànics, va ser la seva reforma militar (que va heretar el geni de genis, per desgràcia dels gals, Juli Cèsar): legions obertes als ciutadans (proletarii), millorades en armament i organització, les va dividir en 10 cohorts, cadascuna de les quals al seu torn en 3 maniples (o manípuls) i cada un en 2 centúries (governades cadascuna d’elles per un centurió, punt de referència per als seus homes). Les centúries podien oscil·lar de 80 a 100 homes, donant una xifra teòrica per una legió estàndard d’entre 4.800 i 6.000 soldats. Sense cap mena de dubte, el millor exèrcit de l’antiguitat. Després d’aquesta època de conflictes interns van aparèixer grans canvis sociopolítics, i Pompeu, una altra figura cabdal de la República, va començar la seva meteòrica carrera.
Van aparèixer dos importants rebel·lions: a Hispània, Sertori encapçalant una revolta dels celtibers va tractar de millorar les condicions de les províncies romanes i equiparar-les en privilegis als itàlics, però va ser aixafat. D’altra banda, a Itàlia, Espàrtac va liderar la llegendària rebel·lió d’esclaus, que també es va tallar amb gran duresa. Després d’això, Pompeu, que va intervenir decisivament en els dos conflictes, va continuar la guerra a l’Orient contra Mitridates, passant aquest cop a l’ofensiva i derrotant-lo a la famosa batalla de Nicòpolis, i a més va sotmetre com a províncies romanes a tota l’Àsia Menor, Síria i Palestina, a les que va organitzar administrativament.
Poc després va aparèixer un triumvirat per a la història format per: Cras (ric entre rics), Pompeu (enfrontat a la noblesa però llorejat per les seves campanyes a Orient i al mar contra els pirates cilicis) i Juli Cèsar (que també estava sent llorejat per les seves èpiques campanyes en les Gàl·lies, arribant a derrotar el mític cabdill gal Vercingetòrix, així com en les seves incursions en les bàrbares i desconegudes terres de germànics i britans).
Cras va morir en la campanya contra els parts a Carras o Carrhae, i el triumvirat es va desfer, deixant en el panorama a dos homes amb una popularitat i glòria militar màximes. Pompeu va aprofitar per vendre’s a la noblesa i apartar del seu camí a l’únic rival possible cap al poder, convidant a Juli Cèsar a cedir el comandament de les seves legions, al que aquest va respondre creuant el Rubicó (petit riu del nord itàlic i símbol fronterer de l’època) amb la llegendària i temuda desena legió al capdavant. Els seus soldats estaven invictes en 10 anys de campanyes contínues en inferioritat numèrica i condicions adverses i la seva lleialtat cap a Cèsar era inqüestionable estant disposats i amb fe cega en el seu líder per combatre en una altra guerra en desavantatge enfront del poderós i prestigiós Pompeu.
Les campanyes protagonitzades per la desena legió i les seves aliades van ser imparables, culminant a la decisiva batalla de Farsàlia a l’any 48 aC, en terres gregues, on Cèsar va derrotar a Pompeu en unes condicions a priori àmpliament desfavorables: comptava amb la meitat de legionaris que el seu adversari, gairebé sense cavalleria, en terreny ascendent per a ell, encaixonat entre un riu i les muntanyes, i amb Labiè (brillant general al seu servei a la guerra de les Gàl·lies) en el bàndol pompeià. El gran Juli acabava d’assegurar-se un lloc d’honor en els altars de la glòria i l’hi havia arrabassat a Pompeu en unes poques hores. Aquest últim va aconseguir fugir i va acabar assassinat en terres africanes.
Juli Cèsar va començar llavors a planificar una refundació de l’estat, instaurant, de facto, l’Imperi, autoproclamant-se el seu governant i utilitzant aquest càrrec per millorar en tots els sentits el funcionament i el benestar d’aquest somni que era Roma, aquest somni imparable de civilització, pau interior, riquesa, prosperitat i cultura. Va arribar a planejar un atac per l’esquena a la inhòspita i desconeguda Germània per tallar d’arrel les incursions dels bàrbars i assegurar per sempre les fronteres del nord, envoltant per l’Est el mar Negre (plans que d’haver tingut temps de dur a terme, haurien canviat dràsticament la història d’Europa i del món), però a l’any d’ostentar el títol que en un futur imminent es coneixeria com imperator (en aquest moment anomenat dictator) va ser assassinat vilment en ple Senat (conjura capitanejada per Brut i Cassi) en el tristament recordat idus de març del 44 aC, rebent desenes de punyalades amb una gran dignitat fins a l’últim alè, tal com ens ho relaten els autors clàssics. Curiosament un altre Brut seria protagonista en la transició d’un sistema polític a un altre.
El poble romà davant la pública lectura del generós testament de Cèsar amb la plebs i de les seves gestes bèl·liques va clamar venjança. Els conjuradors van ser perseguits i no van tenir refugi a la ciutat eterna. Una pira funerària va cremar amb Juli i el millor de Roma que va ser ofert pels seus ciutadans en honor i senyal de respecte cap al més gran home que havia donat el seu país (el lloc on aquest fet va esdevenir encara es conserva i pot ser visitat a Roma).
Era inevitable. Es va obrir un nou període de guerres civils, on els assassins i els seus partidaris van ser definitivament derrotats a la batalla de Filipos (42 aC) per unes legions compostes en part per veterans legionaris de Cèsar i dirigides per Octavi (fill adoptiu de Juli Cèsar) i Marc Antoni.
La pau no va arribar amb aquesta victòria, ja que Octavi, que reunia les forces de l’imperi occidental, i Marc Antoni (lligat a la reina egípcia Cleòpatra) que reunia les forces de l’orient hel·lènic, es van embrancar en una altra contesa personal pel poder, donant lloc a la victòria d’Octavi a la colossal batalla naval d’Àccium o Actium (31 aC). El vencedor va assumir el sobrenom d’August (el que supera a tots per competència i prestigi).
Octavi August va conservar exteriorment les formes republicanes, governant amb la teòrica tutela del Senat, però va concentrar a la seva persona gairebé tot el poder, i es va convertir en el primer emperador real de Roma (amb el permís de l’any de sospir regent de Juli Cèsar).
Autor: Eduard Ortiz Pardina