L’esclavitud va ser la base de la societat antiga. La seva aparició ve explicada per la transformació de la societat agrícola nòmada en sedentària, l’aparició del comerç i l’acumulació de riqueses, l’establiment de la propietat privada i el desenvolupament d’unes jerarquies socials més complicades. Les guerres eren el mitjà més eficaç per aconseguir esclaus i per això es declaraven molts conflictes, periòdicament, per part dels imperis dominants.
Roma als seus inicis era un assentament molt humil, amb uns costums i organització bastant primitius. Les famílies romanes, que només habitaven una estreta franja de terra a la riba dreta del riu Tíber, es dedicaven a una agricultura de subsistència i tots els membres d’aquestes famílies lliuraven els seus esforços al patrimoni de les seves terres. L’esclavitud a més d’innecessària, es considerava perjudicial.
Quan es desenvolupa la ciutat i comencen les campanyes victorioses contra els veïns, es genera una necessitat de mà d’obra per construir les grans obres públiques. Probablement es van emprar esclaus, tot i que al principi es preferia la contractació de treballadors mercenaris. A la gradual expansió de la República i posteriorment de l’Imperi, les velles tradicions d’austeritat i rigidesa es van transformant en vanitat i materialisme, pel contacte amb els pobles sotmesos i pel comerç amb nacions veïnes. Tot això degenera en una justificació de l’esclavitud com a senyal de poder personal, de força nacional, i com a necessitat per construir infraestructures, ja que la mà d’obra mercenària escassejava. No oblidem que el poble romà va ser, entre moltes altres coses, un poble eminentment pràctic, així que en aquesta conjuntura ja no es considera una pràctica perjudicial, ara es considera necessària.
Als seus inicis, tant la noblesa com els plebeus vivien al camp, dedicats a la ramaderia i al conreu de les seves terres. Cató el Censor i altres il·lustres personatges de la República, van idealitzar i van enaltir la tradició jutjant-la de virtuosa i van voler recuperar-la.
Els temps havien canviat i el creixement econòmic i demogràfic de Roma, al costat d’influències estrangeres com els refinaments orientals, van provocar l’èxit del món urbà. A les ciutats, els rics es construïen cases cada vegada més grans i sumptuoses, i s’acaben necessitant esclaus per atendre les terres del camp i els serveis domèstics a la ciutat.
En aquest horitzó social comencen a realitzar-se les subhastes massives d’esclaus i a utilitzar-se mètodes cruels per a la seva submissió o càstig. Roma havia adoptat els costums de veïns que es consideraven bàrbars, i era una cosa que no agradava a tothom, però que tots utilitzaven. A més, el desenvolupament de jocs i espectacles, la utilització de gladiadors esclaus per combatre entre ells o amb feres a l’arena, acaba per disparar la demanda d’esclaus per tot l’Imperi.
Serveixin d’exemple les dades proporcionades per l’historiador Titus Livi sobre els presoners capturats, majoritàriament en campanyes bèl·liques, i reduïts a l’esclavitud:
Any 210 aC ——————————– més de 10.000
Any 208 aC ——————————————- 4.000
Any 202 aC ——————————————– 1.200
Any 200 aC —————————————— 35.000
Any 197 aC ——————————— més de 25.000
Any 190 aC —————————————— 14.000
Any 167 aC ——————————- més de 150.000
Les dades varien notablement depenent de les campanyes realitzades pels exèrcits. Mentre els esclaus ibers estaven poc cotitzats perquè tendien generalment al suïcidi pel seu orgull i rebel·lia, el mercat oriental va obrir les portes al comerç massiu d’éssers humans, a causa del seu caràcter més submís i domable.
De totes maneres, durant la mil·lenària història romana, es produeixen múltiples revoltes d’esclaus. Als esclaus rebels se’ls condemnava a mort o a lluitar al circ, de vegades se’ls marcava amb foc. Un dels càstigs severs més famosos va ser una decapitació a Roma de més de 150 esclaus a l’any 621 aC.
De les revoltes més importants han destacat i passat a la història les tres guerres servils:
-La primera guerra servil va tenir la seva importància pel seu caràcter d’autèntica guerra civil, i es va produir a Sicília (139-133 aC), on la majoria d’esclaus es dedicava a l’agricultura i al pasturatge. Va ser liderada pel sirià Eunus, que va reunir un impressionant exèrcit de 80.000 homes, però van cometre grans excessos, com assaltar la ciutat d’Enna i passar a ganivet a tots els ciutadans.
Els esclaus revoltats van establir allà el seu capital i el seu cabdill es va fer nomenar rei sota el nom d’Antíoc. Durant tres anys va vèncer a tots els exèrcits enviats contra ell, però quan va tractar de conquerir Messina va ser totalment derrotat pel procònsol Rupili, que va tornar a Roma i va celebrar un triomf. Eunus va acabar morint i el seu exèrcit va quedar reduït a petites bandes de rebels que ja no preocupaven Roma. Va ser la rebel·lió més sagnant.
-La segona guerra servil també es va produir a Sicília (104-100 aC) i va ser liderada per Atenion i, principalment, per un seguidor de Eunus: Salvi, que va triar el nom de Trifó. En la seva lluita van arribar a comandar a 60.000 homes, fins que el cònsol Mani Aquil·li el Jove va aconseguir aixafar la rebel·lió.
-La tercera guerra servil va ser la rebel·lió dels esclaus gladiadors. La més coneguda i mítica, per les seves ànsies de llibertat. Va passar a Itàlia (74-71 aC) i va ser encapçalada per Espàrtac, d’origen traci, i que havia desertat de l’exèrcit romà, cosa que li va valer l’esclavitud. Al costat d’altres setanta gladiadors van matar als seus guàrdies i van fugir a les muntanyes, i van acabar reunint un exèrcit de gairebé 90.000 homes. La seva revolta va causar el mateix pànic al poble lliure que Anníbal quan vagava al seu aire per la península italiana, i alguns historiadors de l’època creien que la seva última intenció era la d’entrar a Roma.
La realitat és que Espàrtac i els seus seguidors van derrotar als exèrcits consulars de Lèntul, de Gel·li i de Mummi.
Quan es disposaven a assolir per mar la llibertat, van ser traïts i no van tenir més remei que enfrontar-se a les poderoses forces combinades de les 8 legions de Marc Licini Cras, les 7 del gran Gneu Pompeu el Gran, i les 5 de Varró Lucul·le, que sumaven en total 20, més de 100.000 soldats, a la famosa batalla del riu Silari. En ella van morir desenes de milers de revoltats, i van crucificar 6.000 com a escarment. Va quedar destruïda l’esperança de milers d’esclaus que van somiar amb la llibertat.
Les conseqüències d’aquesta última guerra no van ser menors: Cras i Pompeu van aprofitar aquesta victòria per fer carrera política i van contribuir decisivament en el procés de transició de la República a l’Imperi.
Amb l’arribada del Cristianisme no va acabar l’esclavitud, ja que era una institució molt arrelada a la societat, però va establir la igualtat espiritual entre l’esclau i l’amo. Aquest va ser el primer pas en l’evolució cap a un nou sistema social que prevaldria a l’edat mitjana: la servitud o servus del règim feudal.
Autor: Eduard Ortiz Pardina