De diversis quaestionibus octoginta tribus (64, 4)
La paraula “catacumba” s’usa per a definir qualsevol tipus de necròpolis subterrània. El terme antic per designar aquests monuments és coemeterium, paraula derivada del grec que significa “dormitori”. Per als cristians la sepultura era un moment provisional, de transició en el camí cap a la resurrecció.
La llei de l’antiga Roma prohibia, per motius sanitaris, enterrar els morts a l’interior de la ciutat. Les calçades romanes estaven flanquejades per esplèndids sepulcres de les famílies patrícies, que generalment eren incinerats i conservades les seves cendres en urnes.
Els primers cristians, en canvi, considerant que havien d’estar preparats per a la resurrecció, eren enterrats sense cremació en grutes subterrànies excavades a la pedra. Els morts eren dipositats a la tomba embolicats en dues capes de tela xopa de lleixiu per evitar el risc de contagi als vius.
Segons alguns autors, les catacumbes eren refugis en els quals ocultar-se durant les persecucions, mentre que per a altres eren llocs on reunir-se per honrar els morts, especialment als màrtirs i Papes, generalment amb banquets.
Amb la signatura de l’Edicte de Milà l’any 313, va cessar la persecució als cristians, pel que van poder començar a construir esglésies i adquirir terrenys sense por de que els fossin confiscats. Malgrat això van continuar utilitzant les Catacumbes com a cementiris fins al segle V.
Durant la invasió dels bàrbars a Itàlia al segle VIII, moltes catacumbes van ser saquejades, de manera que els Papes van fer traslladar les relíquies que encara conservaven fins a les esglésies de la ciutat. Després dels trasllats algunes Catacumbes van ser abandonades per complet i van quedar en l’oblit durant diversos segles.
Les Catacumbes es van començar a construir al segle II. Moltes d’elles es van excavar i es van ampliar al voltant dels sepulcres de viles de famílies importants de Roma, els propietaris, recentment convertits al Cristianisme, les van obrir no només per als seus familiars sinó també per als seus germans en la fe.
SÍMBOLS MES IMPORTANTS
Aquests llocs apartats i ocults sota terra constituïen el refugi perfecte en el qual els cristians podien donar sepultura als seus, i allà es comunicaven lliurement a través de símbols gravats a les urnes de les Catacumbes. Era una manera d’expressar visiblement la seva fe, arribant alguns a ser veritables obres d’art. Els més rellevants van ser:
1.- El Bon Pastor: amb l’ovella sobre les espatlles representa Crist Salvador i a l’ànima que ha salvat. Jesús és el Pastor i tots els cristians són les seves ovelles a les quals coneix una per una. L’ovella carregada a les espatlles indica l’ovella perduda i es troba freqüentment als frescos, als relleus dels sarcòfags, així com gravat sobre les tombes.
2.- L’orant: Figura vestida amb una túnica amb mànigues amples i els braços aixecats en oració, simbolitza l’ànima que gaudeix de la felicitat celestial intercedint pels que es queden en aquest món.
3.- El Crismó: Monograma de Crist, format per les lletres gregues X (ji) i P (ro) superposades. Símbol col·locat en una tomba, indicava que el difunt era cristià, i encara ara, aquest símbol es troba en esglésies i altars.
4.- El peix: En grec la paraula “peix” s’anomena “IXTHYS” (Ijzýs) i significava “Jesucrist, Fill de Déu, Salvador”.
5.- L’arbre: Representa la vida que des de la terra creix cap al cel, amb fulles, fruits, etc. Aquests són símbols de vida terrenal que tendeix cap a la vida del “cel”, a la resurrecció.
6.- El colom: Simbolitza l’ànima que va aconseguir la pau divina, i la intervenció salvadora de Déu, l’Esperit Sant, l’ànima del difunt i la pau.
7.- L’Alfa i l’Omega: Primera i última lletra de l’alfabet grec (A, Ω). Signifiquen que Crist és el principi i la fi de totes les coses, així el trobem citat a l’Apocalipsi.
8.- L’Àncora: Era com aquelles primeres àncores marines amb els braços creuats i un anell al cim per passar la corda. Per això aviat es va convertir en una forma de representar la creu cristiana, sobretot en una època que era perillós revelar la pròpia afiliació religiosa. Posteriorment es va convertir en símbol de la 2a virtut teologal, l’esperança. L’àncora en qui confiar és Crist.
9.- El xai: Representa Jesús crucificat travessat per la llança, l’“Anyell de Déu” que s’ofereix en sacrifici per la salvació de l’home. Al Concili de Constantinoble, l’any 692, per evitar confusions amb altres religions, es va imposar que en l’art cristià es representés a Crist a la Creu, no com be sinó en forma humana.
10.- El paó: Símbol de la Resurrecció i la vida eterna. Aquesta au perd a l’hivern les seves plomes adquirint-ne de noves a la primavera encara més belles.
11.- L’au fènix: Au mítica d’Aràbia que, segons creien els antics, reneix de les seves cendres després d’un determinat nombre de segles. És el símbol de la resurrecció.
12.- La barca: Representa l’Església. És una clara referència a l’Església: fora d’ella no hi ha salvació. La representació de la barca que apareix en moltes tombes, és el símbol d’esperança per a l’eternitat.
CATACUMBES DE ROMA
Al principi es va donar el nom de Catacumbes al cementiri de Sant Sebastià, aquell lloc on els primitius cristians de Roma havien enterrat provisionalment els cossos de Sant Pere i Sant Pau, en un moment en què van témer que els fossin sostrets. Era el lloc anomenat ad catacumbas.
A Roma hi ha més de 60 catacumbes compostes per centenars de galeries subterrànies que allotgen milers de tombes. Les més importants i que avui es poden visitar són:
Catacumbes de Sant Sebastià (Via Appia Antica, 136). Aquestes Catacumbes de 12 km d’extensió deuen el seu nom a Sant Sebastià, un soldat que va ser martiritzat per convertir-se al cristianisme.
Catacumbes de Sant Calixt (Via Appia Antica, 126). Amb una xarxa de galeries de més de 20 km d’extensió. Les tombes de Sant Calixt van ser el lloc d’enterrament de 16 pontífexs i desenes de màrtirs cristians.
Catacumbes de Priscil·la (Via Salaria, 430). Conserven alguns frescos molt importants per a la història de l’art, com les primeres representacions de la Mare de Déu.
Catacumbes de Domicil·la (Via delle Sette Chiese, 280). Descobertes l’any 1.593. De més de 15 km, deuen el seu nom a la néta de l’emperador Vespasià.
Catacumbas de Santa Inés (Via Normentana, 349). Després de ser martiritzada per la seva fe cristiana, Santa Inés va ser enterrada en elles.
CATACUMBES FORA DE ROMA
Per extensió, al llarg de l’Edat Mitjana es va anar donant aquest nom a tots els cementiris coneguts dels afores de Roma que formaven una gran necròpoli i tenien les seves pròpies característiques. Seguint aquesta extensió es van anomenar també catacumbes a tots els cementiris subterranis trobats en altres llocs encara que van pertànyer a èpoques molt diferents i molt més modernes. Això va ocórrer a la pròpia Itàlia amb els enterraments de Nàpols, les galeries més antigues són dels segles III i IV, perfectament conegudes i descrites per l’historiador G. Pelliccia i amb les galeries subterrànies de Chiusi a la Toscana, també de la mateixa època.
-Les Catacumbes dels Caputxins, a Palerm, van ser excavades com a criptes pels monjos del monasteri.
-Les Catacumbes de Lima, anomenades així per la seva similitud amb les de Roma, són unes criptes situades sota el convent de Sant Francesc, va ser cementiri fins a l’any 1.810.
-Les Catacumbes de Kom el Shogafa, anomenades també Catacumbes d’Alexandria. Dels segles I i II. Els seus baix relleus barregen les formes artístiques egípcies i clàssiques.
-Les Catacumbes d’Odessa (actual Ucraïna), amb prop de 2.500 km de galeries. Es considera el sistema de galeries més gran del món.
-Les Catacumbes de París, són un dels cementiris més famosos de París. Consisteixen en una sèrie de túnels i cambres subterrànies localitzats en el que durant l’era romana van ser unes mines de pedra calcària. El lloc va ser convertit en un cementiri comú a la fi del segle XVIII.
Autor: Valentín Ortiz Juez