L’Oci

L’Imperi romà no només es va caracteritzar per la seva ambició històrica, la brillantor de les seves creacions artístiques i tecnològiques i el seu evident llegat al nostre pensament. També va brillar per les seves variades formes d’oci, moltes d’elles encara vigents avui. L’oci romà, l’otium, va partir de l’ideal grec de foment de valors com la llibertat, la gratuïtat i la satisfacció, encara que va introduir aspectes com primar la participació massiva per garantir el bé comú.

Els romans apreciaven molt l’oci, i l’utilitzaven per a realitzar activitats divertides i agradables, a més de per socialitzar entre ells.

Les classes socials es dividien en esclaus, lliberts, estrangers, ciutadans de la plebs i la classe alta de terratinents. A la part més alta de la societat, amb més riqueses i més poder, hi havia els senadors i cavallers i les seves famílies.

Cada classe social tenia diferents diversions però totes compartien coses en comú, com les festes religioses, els espectacles i altres celebracions típiques de la cultura romana.

Els romans tenien les seves pròpies festes i celebracions religioses en les quals s’unia el culte religiós amb l’oci. Les quatre festes més representatives van ser:

Aquestes festes se celebraven el 4 de desembre, estaven relacionades amb la fertilitat, el poder de les dones, la curació i també eren molt antigues. El més curiós és que es feien a casa d’un magistrat important, els ritus els dirigia la dona del magistrat en qüestió i només podien assistir dones. El secretisme amb que eren portats els seus misteris explica el poc que se sap d’aquestes celebracions.

A Roma la política a vegades es relacionava amb l’oci com, per exemple, en el triomf que celebraven els generals victoriosos o en festes i banquets que pagaven els magistrats o polítics que es presentaven a eleccions per guanyar popularitat.

El triomf era una desfilada en la qual el general victoriós entrava amb el botí, els presoners i el seu exèrcit fent una processó pels carrers principals, perquè el públic pogués contemplar el fruit de les seves conquestes i aclamar-lo. Era un motiu de festa i celebració popular.

Els magistrats s’organitzaven en les festes religioses, banquets i espectacles, pagats moltes vegades per ells mateixos. Els favorits dels romans eren el circ, l’amfiteatre i el teatre. A cada edifici s’oferien diferents espectacles.

Quina afició hi ha més popular i visceral que seure’s a la grada d’un recinte esportiu ben ple. Multituds omplint la graderia, vestits amb els colors dels seus ídols, apostes de diners o orgull sobre qui vencerà i qui no, ànims exaltats i a l’arena grans herois admirats i desitjats per tots. Això era el Circ, l’atracció d’atraccions en aquell moment històric.

Era l’expressió màxima de l’antic hipòdrom grec, però molt més gran en les seves dimensions i en el negoci i afició que va arribar a suscitar. Es tractava d’un recinte esportiu on es realitzaven carreres de carros.

La planta del Circ era rectangular amb els extrems amples i rodons per afavorir l’obertura en el gir dels carros. La pista principal, anomenada arena com als amfiteatres, estava partida en dos per un muret, la spina, que feia de separador i podia ser molt simple o estar replet d’estàtues, obeliscs o ornaments als recintes més grans. A cada extrem de la spina hi havia la meta, un pilar cònic. Al centre d’aquell mur separador es trobava el septem oba, el marcador manual representat per set peixos o dofins que s’anaven inclinant a cada volta que donaven els corredors.

El millor exemple el tenim al Circus Maximus de Roma, que després de la reforma de Cèsar tenia 600 m de pista per 200 m d’ample i podia allotjar prop de 150.000 espectadors. Era tan fastuós aquell recinte, que l’emperador August va col·locar un obelisc egipci a la seva spina i amb el desmantellament dels seus blocs es va construir la Basílica de Sant Pere al Vaticà durant el segle XVI.

Els veritables protagonistes d’aquells esdeveniments no eren els duumvirs o duoviri, que pagaven l’espectacle, o els emperadors que sufragaven tan magnes obres, sinó els que es jugaven la vida pujats als carros per a delit de plebeus i patricis: els Aurigues. Molts d’ells eren esclaus i si la seva carrera culminava plena d’èxits podien comprar la seva llibertat, encara que també se sap de lliberts competint a totes les arenes de l’Imperi. No només tenien aficionats masculins, ja que moltes matrones fervoroses requerien dels favors dels grans campions.

Les carreres de carros eren de dos, tres o quatre cavalls, anomenats bigues, trigues o quadrigues. Potser un dels aurigues més famosos a tot l’Imperi va ser Gai Appuleu Diocles, un hispanolusità que va arribar a córrer durant 24 anys, una gran fita en una professió tan perillosa. Va participar en 4.257 carreres de les que va guanyar 1.462, que li van reportar la indecent quantitat de 35 milions de sestercis. Va morir com un gran potentat als 42 anys, a la seva vil·la de Praeneste (Itàlia).

Menció especial mereix l’hipòdrom de Constantinoble, construït en temps de l’emperador Septimio Sever. Es calcula que tenia prop de 450 m de llarg i 130 m d’ample. Tenia una capacitat per a 100.000 espectadors. Les faccions es dividien en quatre colors: blancs, vermells, verds i blaus, sent aquests dos últims els que van absorbir als dos primers i van ser el major focus de rivalitat. L’hipòdrom va ser el centre de la vida social de la ciutat i va aixecar passions inimaginables per a la resta del món medieval, tant és així que es van arribar a enregistrar disturbis propers a una guerra civil amb milers de morts, com a l’any 532 dC a la “revolta de Nika” per una discussió entre seguidors dels verds i els blaus, posant fins i tot en joc el tron ​​de l’emperador Justinià.

L’amfiteatre era un gran edifici suaument ovalat com dos teatres junts. Tenia grades per als espectadors, una arena central i subterranis on s’amagaven animals, decorats i gladiadors. Els espectacles més típics de l’amfiteatre eren les lluites de gladiadors, bregues de feres i fins i tot batalles navals, les naumàquies. Precisament, d’una d’elles prové la cèlebre frase: “Ave, Caesar, Morituri te Salutant”, és a dir, “Ave, Cèsar, els que moriran et saluden”. Contra el que comunament es creu tan sols s’ha documentat una vegada i no hi ha motius per creure que es feia servir habitualment.

Les lluites a mort dels gladiadors despertaven l’entusiasme del públic, que podia decidir la sort del perdedor (amb els polzes, amb mocadors o exclamacions). Els espectadors se sentien protagonistes d’un espectacle sagnant muntat per al seu únic gaudi. Els gladiadors solien ser esclaus, condemnats a mort o homes lliures arruïnats. També van existir casos d’honor i cerca de fama. Els més llorejats aconseguien la glòria i una vida acomodada.

Es distingien per les armes que portaven, i lluitaven sols, en parelles, en grups, o contra feres. Els més famosos van ser els samnites, mirmillons, tracis, reciaris i secutors.

Els millors gladiadors es van entrenar al famós Ludus Magnus, construït en temps de Domicià al costat de l’Amfiteatre Flavi o, com és més conegut, el Coliseu. El nom pel qual se’l coneix actualment prové d’una gran estàtua que s’havia aixecat poc abans a la zona: el Colós de Neró, que va formar part de la Domus Aurea.

Un altre dels espectacles més curiosos dels realitzats als amfiteatres van ser les naumàquies, combats navals realitzats a l’arena després de ser transformada en un estany, generalment mitjançant el desviament de l’aigua dels aqüeductes. Es tractava de batalles violentes, amb nombroses morts i amb una gran participació de naus i esclaus.

Finalment, i potser els jocs més violents de tots van ser els bestiaris: caceres de feres en què moltes vegades el paper de l’esclau llançat a l’arena era simplement ser devorat per elles, com va passar amb freqüència amb els cristians.

Els primers teatres es van construir en fusta i toves, aquests s’enderrocaven després de conclòs l’esdeveniment per al qual van ser erigits. Una llei impedia la construcció de teatres permanents.

Amb el pas del temps, i un cop suprimida aquesta llei, es van començar a construir seguint el model arquitectònic proposat per Vitruvi, constant de:

–Scaenae frons: front escènic, compost de doble ordre de columnes.

–Orchestra: semicercle davant de l’escena, en el qual s’asseien les autoritats, actuava el cor i s’alçava una estàtua en honor a Dionís.

–Aditus: passadissos laterals d’entrada a l’orchestra.

–Cavea: estructura semicircular en forma de graderia, en què se situaven els espectadors.

–Vomitoria: entrades abovedas per les quals s’accedia a la cavea.

–Proscaenium: espai davant de l’escena en què es desenvolupava l’acció dramàtica.

–Porticus post scaenam: pòrtic darrere de l’escena. Pati porticat.

Alguns teatres podien donar suport a la càvea sobre galeries voltades, p.ex. el de Mèrida, mentre que en altres els arquitectes aprofitaven el vessant d’algun turó per excavar-hi la cavea, p.ex. el de Clunia, a Burgos. També podien cobrir-se amb tendals per protegir els espectadors de la pluja o dels raigs solars.

El teatre romà no només albergava representacions d’obres serioses gregues, sinó que també era escenari d’obres més vulgars, com el mim i la pantomima, que eren les favorites de la plebs.

Hem vist les manifestacions d’oci i diversió públiques, fetes als carrers i organitzades pels dirigents, però l’oci es donava també en l’àmbit privat.

Per als romans, el sopar, que era el menjar que es feia en caure el sol, era motiu per a realitzar banquets, que a les cases adinerades i en ocasions especials podien ser immensos, amb convidats, i menjars exquisits. Les festes privades, a més, es feien a les cases amb motiu de noces, naixements i funerals.

Beure en grup era una activitat d’oci que succeïa en tavernes obertes al públic, en collegias, que eren germandats religioses o laborals, i en bordells.

En aquests últims, coneguts com lupanars, s’exercia l’ofici més antic del món, apreciant algunes curiositats que ens han arribat fins a nosaltres per troballes arqueològiques: era habitual trobar indicacions en els paviments amb representacions fàl·liques, que degudament seguides, una per una, portaven directament fins a les seves entrades. També era freqüent la utilització de frescs que detallaven, en quadrícules numerades, els diversos serveis disponibles per als clients.

Altres passatemps privats i jocs fets a casa i en espais íntims són: els jocs infantils, els jocs de pilota, les activitats físiques i els jocs d’atzar. Aquest oci lúdic es basava en el joc, la diversió, l’esbarjo, els hàbits saludables i la competició.

A Roma van ser habituals els jocs d’atzar. El més jugat era el dels daus, en el qual es guanyava si s’aconseguia la puntuació més alta, si s’encertaven les puntuacions que s’anaven a treure o si s’emplenava un tauler amb diferents puntuacions.

El joc de les tabes consistia en llençar a l’aire diverses peces o ossos a la manera dels daus i es guanyava o perdia segons el costat en que queien.

També es practicaven les bitlles, la micatio (endevinar el nombre de dits aixecats pel rival) i nombrosos jocs de tauler que combinaven l’atzar dels daus amb l’habilitat en recórrer l’itinerari del joc.

Va existir un joc similar als escacs, denominat joc dels soldats, milites.