Si en alguna cosa es van distingir els romans va ser en la capacitat de portar l’enginyeria a cotes mai abans vistes a l’antiguitat. Com en molts altres aspectes de la seva societat van ser capaços d’aprendre dels pobles veïns o assimilats i millorar les seves idees i coneixements portant-los al límit fins a fregar l’exquisidesa. Van inventar molt però van perfeccionar molt més.
Tan sols cal observar el titànic entramat de vies amb les que van comunicar els territoris més llunyans de l’imperi amb la capital per comprendre-ho: des del nord de Britània fins al golf Pèrsic, passant pels deserts africans fins a les fronteres de la Germania. I és que en el seu esplendor les calçades imperials principals constaven de més de 100.000 quilòmetres i fins i tot les vies secundàries estaven elaborades amb tal qualitat que ni les inclemències del temps impedissin l’anar i venir de comerciants i exèrcits: van desboscar, van aplanar, van desenvolupar diferents capes amb diversos materials i tècniques fins acabar pedra a pedra, llosa a llosa encaixades a la perfecció i les hi sabien donar la subtil inclinació necessària per desaiguar pels laterals i evitar així la interrupció de les comunicacions que eren vitals per a ells. De totes maneres, cal destacar que un bon nombre de vies, especialment les secundàries, no tenien una superfície enllosada, més aviat solia estar composta de fins materials granulars sobre pedres gruixudes, que permetien una bona filtració de l’aigua i una bona circulació.
Què dir també dels magnífics ponts que salvaven orografies impossibles com el pont d’Alcàntara prop d’Augusta Emèrita a Hispània o el pont de Trajà sobre el Danubi a la Dàcia, obra del llegendari Apol·lodor de Damasc i del qual encara queden vestigis.
En enginyeria militar van ser capaços d’aixecar pedra a pedra el famós mur d’Adrià, el Limes Britannicus, de 3 metres de gruix i gairebé 5 d’alt de costa a costa al llarg de 117 quilòmetres amb 14 fortificacions principals i 80 menors per resguardar la frontera dels pictes, o què dir del menys conegut però no menys important Limes Germanicus construït fonamentalment en fusta, excepte alguns trams i les fortificacions importants, al llarg de 568 quilòmetres seguint el Rin i el Danubi per protegir la frontera nord de les incursions bàrbares. Van aixecar 60 fortificacions principals i 900 torres de vigilància capaces de comunicar-se entre si i advertir a temps qualsevol bretxa oberta de magnitud a la frontera.
Els militars van saber aprofitar-se de l’enginyeria civil, usant aquestes magnífiques vies de comunicació i aquests ponts per desplaçar les legions d’aquí cap allà en tan poc temps que els enemics freqüentment no donaven crèdit al que veien els seus ulls quan es trobaven davant de legions perfectament formades creient-les encara a moltes jornades de distància. Gràcies a les vies de comunicació i a una preparació fèrria: no oblidem que una legió avançant a marxes forçades era capaç de recórrer enormes distàncies a una velocitat impressionant, com quan Juli Cèsar es va plantar amb les seves legions al sud de Bèlgica des de la Gàl·lia Cisalpina creuant els Alps en un temps rècord. Igualment els enginyers militars eren capaços d’aixecar ponts provisionals per creuar qualsevol riu per cabalós que fos: el Rin i el Danubi van ser testimonis d’això: el mateix César l’hi va ensenyar als suevs en el primer i Trajà als dacis en el segon. Tan important era aquest aspecte per l’engranatge del millor exèrcit de la història fins a la invenció de la pólvora, que una unitat d’hàbils enginyers coneguts com fabri s’encarregava de satisfer qualsevol petició dels comandaments per difícil i àrdua que fos la tasca. Per a ells era bufar i fer ampolles organitzar i aixecar un campament o castra per una legió completa abans de caure la nit amb uns soldats que s’havien passat la jornada marxant de vegades per territoris desconeguts. Fossat, terraplè i mur senyorejaven un nou domini encara que només fos per una nit per repetir la mateixa operació en un altre lloc l’endemà. Encara avui dia es segueixen trobant restes d’aquestes edificacions en territoris tan allunyats de les antigues fronteres com a les actuals Irlanda, Txèquia, Holanda, Alemanya, Egipte i països d’orient mitjà.
Sobre la maquinària militar parlarem amb més detall en apartats militars.
En enginyera civil, a part de vies i ponts, mereix una menció especial i destacada la gestió de l’aigua. Sense el preuat líquid i el seu constant flux a tots els enclavaments amb un mínim de població no es pot entendre la prosperitat al llarg i ample de la nació romana. Avui dia en molts llocs del món no tenen solucionat aquest problema bàsic per al desenvolupament humà i els romans fa ja més de 2.000 anys van entendre el fonamental que era garantir el subministrament a les urbs per al bon funcionament de les seves societats. Un exemple força conegut el tenim a la Gàl·lia amb l’aqüeducte de Nimes i el seu esplèndid pont du Gard com a icona simbòlica d’una obra magnífica de 50 quilòmetres, de traçat de vegades sinuós que forada roques i coves i aixeca ponts per poder mantenir una ínfima i constant inclinació que permetés la circulació de l’aigua des de l’origen fins als dipòsits municipals, amb tan sols 12 metres de desnivell d’inici a fi. Això van fer a Nimes i al llarg i ample de tots els seus dominis, ja fossin els múltiples aqüeductes que satisfeien al milió d’habitants de Roma o un de desconegut en terres recòndites. A part de Nimes, trobem altres preciosos vestigis a la província d’Hispània per als que tampoc sembla córrer el temps, com són l’aqüeducte de Segòvia o el pont del diable a Tarragona. En moltes ocasions es van servir d’embassaments per disposar de millors reserves aqüíferes. Sense anar més lluny s’han documentat fins a 72 de certa envergadura a l’actual Espanya com els encara visitables de Prosèrpina i la presa de Cornalvo a Mèrida.
Destacable va ser el desenvolupament de la mineria deixant mostres com Rio Tinto a Huelva i Les Mèdules a Lleó. Totes dues a la principal província minera de l’imperi: Hispània, citada en aquest camp amb reverència per Plini, Mela i el grec Estrabó per la seva gran importància. Es va elevar a la categoria d’art l’ús de la força hidràulica i múltiples restes demostren la magnitud colossal de les explotacions mineres que principalment es van centrar en l’extracció de plata, or, ferro, coure i plom. Altres províncies destacades van ser la Gàl·lia, la Dàcia, Xipre, Egipte i Britània, i només conjuntament podien competir en volum i riqueses amb les d’Hispània. Amb aquestes matèries primeres a la seva disposició van desenvolupar tècniques avançades de metal·lúrgia per treure’ls el major profit.
Van realitzar importants obres d’enginyeria en tots els camps: clavegueres que permetien millores en els nivells de salut de la població mai vistes abans en nuclis de milers, desenes de milers i de vegades centenars de milers d’habitants, com les de Roma, on la més antiga: la Cloaca Màxima, datada al segle VI aC en els temps llegendaris dels antics reis, segueix en funcionament avui dia i la seva sortida és perfectament visible a la vora del Tíber. Moltes ciutats europees de tota grandària i condició continuen servint-se d’aquestes antigues obres civils sense que els seus habitants siguin conscients. Els enginyers romans també van desenvolupar la climatització d’espais i aigües, tant per a banys públics com per vil·les o palaus de personalitats benestants que poguessin permetre-s’ho: conegut com hipocaust van idear un sistema d’escalfament de l’aire amb canalitzacions que recorrien parets i sòls. Serveixin d’exemple les termes de Caracal·la a Roma on centenars d’esclaus mantenien en funcionament un forn intern i un altre extern, per a gaudi i delectació de fins a gairebé 2.000 persones que s’endreçaven, relaxaven i tancaven negocis entre veritables piscines de totes les temperatures adornades amb mosaics tant a terra com al sostre, marbres, escultures i tot tipus de rics ornaments que fent volar la imaginació ens fa pensar el bé que podia aprofitar el ciutadà mitjà la riquesa i el poder de Roma. També van ser mestres en la construcció de cúpules o voltes, arribant als límits de la física al panteó d’Agripa a Roma i a la basílica de Santa Sofia a Constantinoble. Finalment, són els inventors del millor ciment del que es té constància, capaç de resistir sota l’aigua durant dos mil·lennis quan els millors ciments de l’actualitat (com el Portland) són incapaços de sobreviure un sol segle. Gràcies a això van poder idear obres de la magnitud del coliseu de Roma i l’anteriorment citat panteó d’Agripa. És una veritable llàstima que en algun moment de la història s’hagin perdut les tècniques per a la seva elaboració.
En totes aquestes obres els enginyers es van servir de maquinàries millorades o de nova invenció que van impulsar un món nou i millor. Especial menció mereixen el cargol d’Arquímedes utilitzat per elevar l’aigua o dessecar terrenys negats per ella, els instruments de topografia que van permetre les millors calçades i traçats d’aqüeductes, i tot tipus de grues, politges i muntacàrregues que van permetre moure tones de pedra en múltiples obres d’enginyeria o extravagàncies com ara fer aparèixer un lleó sota l’arena d’un amfiteatre en plena lluita de gladiadors.
La figura de referència en l’enginyeria romana és VITRUVI, autor de l’obra més antiga en aquesta matèria i l’única de l’antiguitat que ha arribat fins avui: De architectura, utilitzada fins i tot a l’Edat Mitjana i després del seu ple redescobriment per Petrarca es considera que va establir les bases de l’arquitectura renaixentista. Consta de 10 llibres on tracta entre altres moltes coses sobre la maquinària, els edificis, els materials, la hidràulica i els colors. La seva obra engloba disciplines diverses: enginyeria, arquitectura, artesania, paisatgística i art. Va ser l’arquitecte de Cèsar a la seva joventut i va dedicar el seu tractat al posterior emperador August.
Altres personatges destacats són:
APOL·LODOR de Damasc, creador d’obres llegendàries com la columna trajana, del magnífic i considerat pont impossible sobre el Danubi a les Portes de Ferro, fonamental perquè Trajà sotmetés tota la Dàcia. Altres obres destacades són les termes de Trajà, el fòrum trajà (amb la basílica Úlpia i el gran mercat de Trajà), el port d’Òstia, i els arcs de triomf d’Ancona i de Benevent entre d’altres. Finalment cal assenyalar que se li atribueix el panteó d’Agripa de temps d’Adrià, per ser contemporani seu i ser una obra d’una tècnica sublim per l’alçat de la volta més pesada de la història fins llavors. Va ser arquitecte i enginyer de diversos emperadors, però principalment va ser l’executor dels somnis de Trajà.
GAI SERGI ORATA, l’inventor de l’hipocaust, un sistema de calefacció subterrània molt utilitzat a les termes i als habitatges de ciutadans acabalats.
En aquest Mapa Dinàmic podrem veure les mines explotades per l’Imperi Romà
Autor: Eduard Ortiz Pardina