L’Exèrcit

Si en alguna cosa es va recolzar la grandesa i la glòria de Roma, va ser en la seva extraordinària superioritat bèl·lica. Quan parlem de les legions, ens referim al millor exèrcit de la història, superant a les brillants falanges macedòniques d’Alexandre el Gran compostes per impenetrables syntagma, veritables eriçons de llances de diversos metres de longitud.

La seva mobilitat, la seva rapidesa, la seva insuperable preparació física, la seva versatilitat en els canvis de formació, la seva disciplina, el seu potencial estratègic i tàctic, el seu armament i artilleria (obres mestres de l’enginyeria clàssica), i el seu patriotisme materialitzat en els seus estendards sagrats, objectes de veneració religiosa i protecció a ultrança, van convertir a la legió en la millor eina ofensiva i defensiva de la història fins a l’aparició de les armes de foc.

Completament invencibles en igualtat de condicions, van ser capaços de derrotar enemics que multiplicaven diverses vegades en nombre a les seves forces, i ho van fer una infinitat de vegades, en terrenys desfavorables, en territoris bàrbars i davant enemics despietats davant els quals era impensable plantejar-se la rendició, per tant, les batalles en què es veien implicats eren generalment lluites a mort en les que una derrota suposava perdre la vida, i caure en mans enemigues un suplici espantós. Això ens dóna una idea de la fortalesa d’esperit que aquests homes havien d’irradiar, un esperit d’equip i combatiu que deixaria en evidència a qualsevol exèrcit de l’actualitat.

Podem observar una evolució des dels seus arcaics orígens, passant per diferents etapes d’esplendor, fins a arribar a la decadència final, que aproximadament podem relacionar amb les etapes polítiques.

Als seus inicis la ciutat estava dividida en tres tribus, llatins, sabins i etruscos. Cada tribu la componien deu cúries o barris. I cada cúria es dividia en deu gents o illes de cases que a la  vegada es subdividien en famílies.

Les cúries es reunien dues vegades l’any per celebrar el comici curiat que quan era necessari elegia el rei. Es pot considerar que aquesta monarquia electiva era una democràcia absoluta, que va funcionar durant anys mentre la ciutat era petita i no requeria grans complexitats organitzatives.

A l’exèrcit va passar el mateix. Es basava en la divisió en trenta cúries, cadascuna de les quals aportava una centúria i una decúria, és a dir, cent soldats d’infanteria i deu de cavalleria amb les seves respectives muntures.

Es pot dir llavors, que l’exèrcit primitiu de Roma estava compost per una única legió de 3.300 homes. Etimològicament aquesta paraula significava “lleva”. El rei dirigeix ​​les tropes però amb el consell del comici centuriat de la legió, els oficials es denominen pretors.

L’exèrcit no era de caràcter obligatori al principi, ja que les campanyes es duien a terme quan feia bon temps i les tropes es llicenciaven a l’hivern.

El rei Servi Tul·li (578-534 aC) va fer una reforma seguint un esquema econòmic: els més rics integraven la cavalleria, mentre els menys rics formaven la infanteria, i els proletarii (literalment els que crien fills, que eren els més pobres i sense terres) estaven exclosos de l’exèrcit.

La forma de combatre primitiva va seguir el model clàssic de les falanges gregues: formacions compactes amb piques. Eficients en terreny pla com al Laci, però poc flexibles en terrenys abruptes, el que va fer evolucionar el concepte de la legió amb les expansions territorials.

Amb el canvi de règim polític després de dos-cents quaranta anys d’història, un gran comici centuriat va establir l’elecció de dos cònsols anuals i col·legiats. Tenien amplis poders polítics i eren els generals en cap dels exèrcits. A la República arcaica es van establir dues legions, una sota el control de cada cònsol. El primer d’ells, anomenat Publícola, l’amic del poble, va establir la tradició de fer-se acompanyar pels lictors amb els seus feixos com a símbols del poder de la seva magistratura sobre la vida i la mort emanat del poble. El símbol dels feixos era un tipus de destral, un segur, sortint d’un feix de vares d’om o bedoll lligat amb cinta vermella. Les vares s’utilitzaven per castigar els condemnats i la segur per decapitar-los.

Al llarg del segle V aC es va ampliar l’exèrcit a quatre legions, comandant dos cada cònsol: legió I, II, III, i IIII (no es va usar IV per a la quarta). Sent la Legió I la més prestigiosa. Amb el temps es van anar acompanyant de legions aliades d’altres tribus itàliques.

L’il·lustre Marc Furi Camil (405 aC) va establir el stipendium o soldada i van millorar les condicions dels legionaris.

Durant les tres guerres samnites (343-290 aC) les legions van haver d’evolucionar substancialment, ja que es van veure obligades a lluitar en terrenys muntanyosos poc adequats per a l’estil de les falanges d’estil grec que tan bon resultat donaven en terrenys plans. Així doncs durant aquests segles es va constituir el manípul o maniple (160-200 homes, dues centúries) com unitat bàsica. Les legions que va comandar Escipió a les guerres púniques constaven de 5.200 infants i 300 cavallers, amb una mida similar a les legions de l’Alt Imperi.

Distribuïa els maniples de la següent manera: els hastati amb els més joves, els prínceps, més experts i més ben equipats, i els triarii, els més veterans. La formació de combat constava de tres línies a portell, és a dir, una a una altra tapava els buits que aquesta deixava i viceversa. Es deixaven espai entre elles per poder retrocedir en cas de necessitat i amb la següent línia protegir la retirada, o fins i tot en casos de necessitat tàctica, avançar i enfortir la línia de combat. A l’hora de lluitar, la primera línia feia pinya per no deixar fissures per on pogués entrar l’enemic. En combat cada centúria formava generalment un quadrat amb 10 homes de front per 8 de fons. A aquesta formació en quadrícula se la coneix com quincux.

D’altra banda, es va estendre ràpidament la utilització de tropes auxiliars, formades per: velites (infanteria lleugera) i auxilia (tropa estrangera). Entre aquests últims van destacar els foners balears, experts en l’ús de les fones que desgastaven eficaçment a l’enemic abans d’entrar al cos a cos contra les legions, i que prèviament havien servit bé als cartaginesos, com va passar en la invasió d’Itàlia per part d’Anníbal. També van estar molt bé valorats els arquers cretencs, i en temps de l’Imperi la cavalleria germànica batava.

Pel que fa a la cavalleria, els equites formaven als costats i seguien una distribució particular: la major unitat era l’ala que constava de 300 genets, i que es dividia en 10 esquadrons. Cada esquadró posseïa 3 decúries de 10 genets cadascuna. Al comandament de cadascuna hi havia el decurió.

La major reforma es va dur a terme al consolat del 104 aC amb Publi Rutili Ruf i Gai Mari. El primer va introduir els exercicis d’instrucció i va canviar el sistema d’elecció d’oficials.

Però qui va revolucionar les legions va ser Mari, permetent l’entrada de voluntaris, convertint així a l’exèrcit en professional, aconseguint millorar la mobilitat i independència de les legions fent que els soldats carreguessin fins a 45 quilos de bagatges (“les mules de Mari”) sense necessitat de ser acompanyades de llargues columnes de carros. I finalment va establir la cohort de 600 homes com unitat tàctica bàsica de la legió, dotant-la de 10.

A partir d’aquesta reforma una legió consta teòricament de 6.000 homes. Cada cohort disposava de 3 maniples de 200 homes cadascun, i cada manípul de 2 centúries, cadascuna de les quals amb 100 soldats. En combat se situava al comandament d’elles un centurió a primera fila donant exemple, i com a segon al comandament un optio en l’última vigilant el compliment d’ordres i la correcta execució de les maniobres. Els centurions podien identificar-se pel plomall horitzontal, les gamberes metàl·liques, les freqüents condecoracions i l’espasa situada a la banda esquerra a diferència dels legionaris que la portaven a la dreta.

La unitat més petita era el contubernium, equivalent a un escamot modern, i solien compartir tenda al campament, cuinaven, menjaven, i combatien junts.

Al costat de l’exèrcit es va estendre la utilització d’auxiliars administratius, i de fabri, uns enginyers experts encarregats de resoldre problemes sobre el terreny com passar rius a gual, setge a fortificacions o organització del campament. La seva tasca era molt útil, com va quedar demostrat en la construcció d’un pont de fusta sobre el cabalós Rin, en temps rècord, que va permetre una incursió de càstig per part de Juli Cèsar a les terres dels sueus, els germànics més poderosos d’aquell temps, saquejadors i amenaça fronterera.

Precisament va ser Juli Cèsar qui va saber treure el major profit a l’evolució de l’exèrcit i va portar a les legions a una de les seves etapes de major esplendor sent segurament les que van lluitar sota el seu comandament les més dures de tota la història de Roma. La seva formació típica de combat era el triplex acies, en referència a la triple línia de cohorts, amb quatre a la primera i tres a les dues següents i que seria usada amb freqüència fins al Baix Imperi.

Una variant del triplex acies va ser el acies duplex, composta per dues línies de cinc cohorts, usada davant enemics molt nombrosos.

En pujar al poder August, controlava 60 legions, tot i que poc després va dissoldre algunes i altres es van fusionar, donant lloc a les legions Gemina que signifiquen “bessonades”. Amb el temps va confeccionar un exèrcit de 150.000 legionaris repartits en 28 legions, reforçats per 180.000 soldats auxiliars. També va establir dues flotes principals i diverses menors.

August va modificar lleugerament l’estructura de la legió, dotant-la de nou cohorts de 480 homes i una primera de 800, anomenada “força doble” que protegia al comandant i l’estendard. Al costat de la infanteria va afegir un esquadró de cavalleria de 128 homes. Teòricament les legions de l’Alt Imperi constaven de 5.248 homes. Com acostumaven a ser acompanyades d’un contingent similar d’auxiliars, es pot considerar que en aquest període quan es mobilitzava una legió, se solien posar en marxa un total de 10.000 soldats.

Regularment les legions eren capaçes de recórrer en un dia més de trenta quilòmetres carregant els bagatges, i en cas de necessitat arribaven a realitzar marxes de fins a cinquanta quilòmetres.

Entre moltes altres reformes que va poder dur a terme el primer emperador, destaca l’establiment del ius iurandum, un jurament de fidelitat o sacramentum, derivat d’un existent des de l’any 216 aC que, al seu torn, havia unificat a dos que existien prèviament: d’obediència al Cònsol i de fidelitat a la centúria. La cerimònia es va establir per als dies 1 de gener (més tard els 3) i tots els legionaris renovaven els seus vots de lleialtat. La traducció literal del llatí resava: «Els soldats juren que obeiran a l’emperador de bon grat i implícitament a totes les seves ordres, que mai desertaran i que sempre estaran disposats a sacrificar les seves vides per l’Imperi romà». D’aquesta tradició provenen les jures de bandera.

Al capdavant de les legions imperials hi havia el mateix emperador, o bé un general o generals designats per l’exèrcit o exèrcits, generalment cònsols o pretors, que eren magistrats superiors.

A càrrec d’una legió completa es situava un legatus legionis o llegat, el segon al comandament era un tribunus laticlavius ​​o tribú de banda ampla (més tard tribú militar), i el tercer era el praefectus castrorium o prefecte del campament. Un càrrec de prestigi a la legió era el de centurió de primera classe, els primi pili o primipils, i entre ells un era el primus pilus o primera llança. Tenir-los al costat en combat en primera fila infonia valor fins als més covards.

A l’Estat major també participaven els qüestors, que eren magistrats inferiors que en acabar el seu servei entraven directament al Senat, i havien d’haver estat prèviament tribuns de banda ampla. Era aquest un bon camí en el cursus honorum.

Per sota els prefectes, al comandament d’una cohort auxiliar (els de cavalleria tenien més prestigi que els d’infanteria), els diferents nivells de centurions (de cohort, de centúria, etc.), o decurions (per al cas de les unitats de cavalleria) i optios.

A l’Estat major també tenien dret a estar els cinc tribunus angusticlavius ​​o tribuns de banda estreta, uns oficials cadets que feien les seves primeres armes i aprenien mentre iniciaven així els seus primers passos en el cursus honorum durant sis mesos, la semestri tribunata. A partir del 23 dC els joves pertanyents a famílies adinerades de l’ordre eqüestre havien de servir com tribuns de banda estreta. N’hi va haver que s’ho van prendre com unes vacances i altres que van aprendre i van aportar des del primer dia com va ser el cas del gran general Agrícola que entre altres honors té el d’haver donat a Roma la seva victòria més septentrional, a l’actual Escòcia.

A finals del segle III en temps de Dioclecià com a coemperador amb Maximià, l’Imperi es va dividir en més de cent províncies de menor grandària que les originals. A cadascuna d’elles es va assignar un governador i un comandant militar. Constantí el Gran va seguir reorganitzant l’Imperi.

Les legions van ser comandades per un prefecte, amb els tribuns de banda ampla com a segons i elegits per l’emperador. Es va substituir al prefecte del campament per un segon tribú com a tercer al comandament, càrrec que s’obtenia per mèrits de servei militar.

Els tribuns de banda estreta van desaparèixer i sorgeixen els candidats militars o candidati militares. En temps de Constantí van formar dues cohorts i van vestir túniques i capes blanques, sent triats per la seva bona presència i alçada. Van pertànyer a la guàrdia personal de l’emperador com a unitats independents i en diverses ocasions van entrar en combat al seu costat.

Els comandants militars de cada província eren els líders o dux, d’on deriven els ducs posteriors. Podien dirigir més d’una província i en alguns casos tot l’Est o l’Oest de l’Imperi amb el rang de company de l’emperador o comes, d’on deriven els comtes posteriors.

Com s’ha comentat en altres apartats, van existir en aquesta època exèrcits estàtics, legions limitanei a les fronteres i diversos exèrcits mòbils en diversos punts del territori, compostos per legions d’elit, comitatenses i palatines amb millor armament que les estàtiques.

En l’últim segle, les legions solien constar del voltant de 1.000 homes, estant integrades en gran part per soldats d’origen bàrbar, sobretot després del desastre d’Adrianòpolis a l’any 378. D’entre tots va destacar Flavi Estilicó, fill de romana i vàndal, els comes Silvà i Lutto que eren francs, Magnenci i Ursici germànics, o el tribú Maloubades, pertanyent a un contingent d’escorta imperial de cavalleria pesada, els armaturae, i que va arribar a ser rei dels francs.

Tot i que s’ha culpat la barbarització de l’exèrcit com una de les causes de la caiguda de Roma, la veritat és que van lluitar bé per a l’Imperi, i el prestigi de la institució imperial i del que significava Roma va infondre respecte durant molt de temps. La caiguda va ser deguda moltíssim més a la mala governança i a conflictes civils que van dessagnar a l’Imperi que als components humans de les tropes.