Les Batalles

Després de derrotar als sabins i als auruncs, amb aquesta batalla Roma venç als llatins i es converteix en dominadora del Laci. Es va utilitzar per primera vegada a un dictador, que en moments crítics per a la nació assumia els poders durant un any. Postumi va tenir l’honor de ser el primer.

Després d’un llarg setge, Roma sotmet finalment al veí etrusc més proper amb el qual portava prop d’un segle d’enfrontaments gairebé ininterromputs.

Els gals de Brennus vencen amb un exèrcit molt superior en efectius, i provoquen el pànic entre els civils: es pinten de vermell, saquegen Roma, i destrueixen el primer codi legal, que va estar exposat al Fòrum, les «Lleis de les dotze taules». L’heroi Marc Manli salva el Capitoli. En el pagament del tribut, el gal va pronunciar la seva famosa frase: «Vae Victis» (Ai dels vençuts!) col·locant la seva espasa en el platet d’una balança falsejada per pesar l’or romà. Marc Furi Camil, nomenat després amb el títol de segon fundador de Roma, ataca amb un exèrcit reorganitzat i posa en fugida als gals.

A prop de Cumes obté Roma una victòria de prestigi a la batalla més important de la primera guerra samnita, sent comandada per Valeri Corv.

A la regió del Samni (Itàlia central), els romans pateixen una de les derrotes més doloroses enfront dels samnites de Ponci. Són obligats a passar sota les «forques caudines», unes llances clavades a terra, augmentant la humiliació dels soldats. A la primera guerra la supremacia és samnita.

Victòria decisiva dels romans que posa fi a la segona guerra samnita. De forma definitiva s’inclina la balança de forces al seu favor.

Gran victòria sobre una coalició de samnites, etruscos i gals, que posa fi a la tercera guerra samnita, i permet a Roma contactar amb el mar Adriàtic, dominar tota la Itàlia central i posar els ulls a les colònies gregues del sud. S’acaba la resistència samnita.

Victòria romana sobre la coalició de gals i etruscos.

Pirros, rei de l’Epir, acudeix en ajuda de la colònia grega de Tàrent, i amb elefants entre les seves tropes aconsegueix vèncer als romans.

Després de la derrota d’Heraclea, els romans es reagrupen enfront de l’exèrcit de Pirros a només dues jornades de Roma i el fan retrocedir. Quan s’enfronten a prop d’Ausculum tornen a ser vençuts, encara que infligeixen moltes baixes a l’exèrcit grec. D’aquestes ajustades victòries del rei de l’Epir prové l’expressió “victòria pírrica”.

Victòria definitiva sobre Pirros, que es retira a Grècia. Allà mor tres anys després lluitant contra Argos, havent conquerit terres macedònies. Al partir de Sicília va dir: «Quin bonic camp de batalla deixem als cartaginesos i als romans!».

Després de la conquesta d’aquesta rica ciutat, la Magna Grècia passa a estar sota control de la República, és a dir, Roma s’apodera de la Itàlia meridional i domina ja tota la península.

Victòria naval del cònsol Duili enfront d’Anníbal Giscó, dins de la primera guerra púnica. Les proes dels vaixells capturats engalanen la famosa “columna rostral” del Fòrum, per celebrar la primera victòria naval de tota la història de Roma.

Nova victòria naval. Una de les batalles amb major nombre de vaixells implicats de l’Antiguitat. El vencedor, el cònsol Atili Règul decideix desembarcar a l’Àfrica amb un nombrós exèrcit.

Règul desembarca al cap Bon, però Cartago és inexpugnable: la seva capital posseeix unes grandioses muralles de 34 quilòmetres de perímetre, i les seves tropes són confiades a un general espartà, Xàntip, que derrota als romans i fa presoner al cònsol i a 5.000 dels seus soldats. A més, immediatament després, una tempesta destrueix la flota romana amb milers d’homes a bord. Com a resultat els romans són expulsats d’Àfrica i Cartago reprèn el control de Sicília.

Mentre es lliura la guerra púnica, apareixen noves incursions gal·les pel nord. Es proclama una mobilització general i aixafen als invasors. Roma vol tancar la qüestió de la seva vulnerabilitat, i per això estableix colònies al nord, a la plana del Po (Gàl·lia Cisalpina).

A prop d’aquestes illes, Lutaci Catul torna a derrotar als púnics per mar. Aquesta victòria decisiva obliga a Cartago a segellar la pau, abandonant Sicília i obligant-se al pagament d’un fort tribut.

Després de travessar els Alps, Anníbal venç als romans comandats per Escipió, pare del famós Escipió l’Africà, a la primera trobada, dins ja de la segona guerra púnica. La cavalleria númida juga un paper protagonista atacant pels flancs. Després d’aquesta victòria els gals i lígurs del nord d’Itàlia s’uneixen al líder cartaginès i augmenten considerablement les forces del seu exèrcit.

Primera batalla d’envergadura d’aquesta guerra. Anníbal aniquila a gairebé 20.000 legionaris. La superior cavalleria cartaginesa i el cop moral dels elefants que mai havien vist els romans es converteixen en decisius.

Anníbal tendeix una emboscada a l’exèrcit enviat per detenir-lo i l’envolta davant del llac. Després de diverses hores d’aferrissat enfrontament, els romans, que lluitaven per les seves vides sense poder formar en un ordre de batalla consistent, cedeixen i són aniquilats en la seva major part.

La més humiliant derrota de la República. Anníbal entra a la llegenda. Amb unes tropes clarament minvades venç a un impressionant exèrcit romà, mitjançant una estratègia que ocupa pàgines d’honor a la història militar: amb els seus ibers i gals cuina un parany a foc lent envoltant i aniquilant novament als seus enemics, aquesta vegada prop de 60.000 legionaris. Té Roma a la seva mercè sense soldats que la defensin (Anibal ad portas, o Anníbal a les portes), encara que segurament per falta d’efectius suficients descarta l’ocupació.

Escipió després de prendre Cartago Nova (Cartagena) derrota als exèrcits d’Àsdrubal a Bailèn (província de Jaén).

Els tardans reforços cartaginesos són interceptats prop d’aquest riu, abans d’arribar a Itàlia. El jove general Àsdrubal mor, i ja no podrà ajudar les tropes delmades d’Anníbal.

Amb aquesta batalla a l’actual Alcalá del Río (Sevilla), Escipió pren Cadis i expulsa definitivament als cartaginesos d’Hispània. Dos anys després porta la guerra a Àfrica.

Anníbal torna precipitadament en socors de Cartago. Escipió, va fer evolucionar les legions, utilitzant els seus maniples per anul·lar l’avantatge tàctic dels elefants enemics, obrint passadissos i deixant-los passar entre les seves tropes sense perdre l’ordre a la seva formació, i amb la cavalleria númida del seu costat, acaba de decantar a favor seu una batalla igualada pel que fa a efectius.

El cònsol Flamini derrota a Filip V de Macedònia. Les flexibles legions jubilen a les pesades i rígides falanges, que durant tres segles s’havien mostrat tàcticament intractables.

Victòria sobre el rei Antíoc de Síria, que havia acollit a Anníbal, pretès dominar l’Egipte dels Tolomeus, i intrigat contra Roma a Grècia. Poc després trairà a Anníbal que acaba enverinant-se, i s’humiliarà a la capital de la República, que repartirà el seu regne entre els seus aliats: Rodes i Pèrgam.

El cònsol Emili Paul·le venç a Perseu de Macedònia (fill de Filip), que buscava venjança contra Pèrgam. Tot un rei macedoni és humiliat al passeig triomfal per Roma i mor dos anys després a la presó.

Els abusos de Roma a les poblacions hispàniques culminen amb aquesta massacre de 9.000 lusitans, que Servi Sulpici Galba reuneix desarmats amb enganys, sense distingir entre dones, nens o gent gran. Un nen supervivent d’aquest genocidi: Viriat, anys després reunirà un exèrcit celtibèric contra Roma i derrotarà les legions continuadament fins que és assassinat per traïdors. Mentrestant, a Numància es forja un altre mite de resistència (caient en el 133 aC, després d’un setge atroç). Tots dos es converteixen en senyes d’identitat de la indomable resistència ibèrica a través dels segles.

Després la submissió definitiva de Corint, Cartago i Numància, les legions romanes van a Massilia (Marsella) en ajuda de la seva colònia, amenaçada pels seus veïns, i funden Aix al sud de la Gàl·lia. A prop de Montelimar derroten 200.000 soldats gals: els al·lòbroges, aliats del rei Bituit dels arverns. Després d’això situen llocs avançats entre Lió i Tolosa, i des de Roma comencen a parlar amb orgull de la Mediterrània com Mare Nostrum, el nostre mar.

Gai Mari s’enfronta durant dos anys al rei de Numídia: Jugurta, que havia estat capaç de derrotar a una legió a l’Àfrica. Amb aquesta victòria guanya la guerra.

Cimbres i teutons (germànics del Bàltic) aniquilen algunes legions en aquesta batalla de la Gàl·lia. Després de la seva victòria es divideixen en dos bàndols i busquen fortuna per separat.

Gai Mari destrossa als teutons a Aix-en-Provença, aplicant la seva revolucionària reforma de les legions que es converteixen en invencibles al comandament de generals mínimament competents.

Gai Mari destrossa als cimbres a la plana del Po (als Camps Raudii), culminant la venjança de les legions aniquilades a Orange, i és rebut a la capital com a salvador sent elegit fins a set vegades com a cònsol i saludat com a tercer fundador de Roma (al costat de Ròmul i Camil).

Victòria de Sul·la sobre Mitridates, rei del Pont. Aquest mateix any mor Mari, el seu gran rival en la lluita pel poder de Roma.

En aquest riu fins a 20 legions romanes són necessàries per derrotar finalment a Espàrtac i sufocar una revolta d’esclaus que estava assolant Itàlia.

Pompeu reuneix una gran flota composta per 200 naus i derrota de forma definitiva als pirates cilicis. Milers de presoners i centenars de naus van conformar un botí que van engrandir la fama del general romà.

Cras mentre travessava el desert de Mesopotàmia amb les seves legions, és atacat per l’hàbil cavalleria parta. Quan tracta de negociar mentre bat al seu exèrcit en retirada, és traït per l’enemic, que captura a 10.000 presoners i aniquila a la resta dels seus legionaris.

Després d’unes campanyes imparables a la Gàl·lia i en part de la Germania, Cèsar es veu obligat a tornar ràpidament des de Britània, per sufocar la revolta provocada per la dura repressió dels romans a les tribus gal·les.

Un jove príncep arvern, Vercingetòrix, agrupa en aliança a la majoria dels pobles, creant un gran exèrcit i frena la victòria definitiva de Cèsar a Gergòvia, la capital arverna. Vercingetòrix ataca llavors als romans, que es mostren intractables, i escalabrat l’exèrcit gal, fuig a la inexpugnable Alèsia. Cèsar idea un doble setge, dividint als assetjats i als grans reforços d’aquests. Aquesta estratègia va aconseguir la victòria definitiva sobre la Gàl·lia i la seva absorció per la República.

Cèsar fracassa en el seu intent de sorprendre i assestar un cop amb rapidesa a les tropes pompeianes situades en aquest enclavament de l’actual Albània. Va aconseguir fugir amb el gruix del seu exèrcit i unes setmanes més tard va tenir lloc l’enfrontament decisiu a Farsalia.

Definitiva victòria cesariana sobre els fills de Pompeu a Hispània. Cèsar, que havia estat reelegit cònsol i nomenat dictador per 10 anys, mor assassinat al Senat l’any següent, en els fatídics “idus de març”, quan encara no havia pogut gaudir les mels de la victòria, i es disposava a posar en marxa una gran campanya a Pàrtia i somiava amb atacar la Germania per l’esquena. Igualment va deixar els fonaments d’un Imperi formidable per als seus successors.

Gai Octavi (després August), Marc Antoni, i Lèpid s’alien en un segon triumvirat. Victòria definitiva sobre els conjurats assassins de Cèsar; els dos principals: Brut i Casi, es suïciden.

Octavi derrota a les forces d’Antoni. Es reconcilien segellant la pau de Brindisi, i Antoni s’allunya anant a Orient, on inicia un idil·li amb Cleòpatra tot i haver-se casat amb la germana d’Octavi: Octàvia.

Victòria naval d’Octavi sobre Antoni, que va deixar al primer com amo i senyor de Roma, annexionant a més a Egipte. Dos anys després celebra el triomf a la capital i altres dos triga a aconseguir que el Senat abdiqui dels seus poders i li concedeixi el títol d’August (ja que el de Cèsar era encara moralment inabastable). Aquí s’inicia un nou temps: la República dóna pas a l’Imperi.

Els últims guerrers càntabres, asturs i galaics cauen derrotats heroicament enfront de les legions de Gai Furni i Publi Carisi. Els últims supervivents prefereixen suïcidar-se abans de caure captius. Després de dos segles de resistència hispana, aquesta batalla suposa la caiguda de l’últim focus rebel d’importància.

Matança de les legions de Var per part dels germànics del cabdill Armini, que estant sotmès a l’autoritat imperial, va trair el seu pacte atraient a les legions a boscos fangosos i frondosos, i en ells van anar aniquilant a les legions. Els soldats anaven quedant aïllats amb el fang sobre els genolls a mercè dels terribles bàrbars. August, que havia planificat l’establiment de la província de Germània dins de l’imperi, fins al riu Elba, segons Suetoni, va patir tal dolor que durant mesos no es va tallar ni la barba ni els cabells, cridant sense parar: <<Var, Var, torneu-me les meves legions>>. El gran Germànic recuperaria anys després les àguiles sagrades, però el somni d’incorporar la Germània a l’Imperi es va desfer per segona i última vegada, situant la frontera al Rin i convertint-se en el primer error que va propiciar la caiguda de Roma quatre segles després.

Gran victòria de Germànic que derrota a Armini i venja les legions de Var. S’enfronta amb les seves 8 legions a un exèrcit bàrbar armat amb llances de fins a 3,6 m. Una de les últimes vegades que els legionaris van usar plomalls de crinera de cavall als seus cascos. Segons narra Tàcit, la gran batalla va implicar a 128.000 homes, i va durar des de les 9 del matí fins al vespre. L’exèrcit d’Armini va ser aniquilat i 16 km de terreny van quedar coberts d’armes i cadàvers. Tot i això, el líder querusc va sobreviure.

Armini reagrupa les seves forces decidit a venjar-se i tramant un parany en un gegantesc mur de terra construït en el passat per la tribu dels angrivaris quan estaven en guerra contra els queruscos. Germànic és informat dels plans del seu enemic i el fa servir per equilibrar la balança. Una altra batalla que va durar hores en què finalment van vèncer els romans. El líder germànic va tornar a escapar, i Germànic poc després de perdre part de la seva flota, va desembarcar i va atacar a l’altra banda del Rin, on va recuperar una altra àguila de Var. L’any 17 dC va celebrar el merescut triomf. El destí va voler que tots dos contendents morissin el mateix any, el 19 dC, el romà diuen que enverinat a Síria per ordre de l’emperador Tiberi i el germànic a mans del seu propi poble.

Amb aquest nom en llengua anglesa es recorda la batalla en la qual tan sols 10.000 legionaris comandats per Suetoni Paulí, fent servir una tàctica d’infanteria tancada en tres falques i cavalleria envoltant als flancs, van derrotar l’exèrcit al que Tàcit va considerar com el “major exèrcit que s’ hagués reunit mai”. Després d’haver estat violades les seves dues filles i haver estat cremat el seu poble, la reina Boudica va reunir entre 120.000 i 230.000 soldats britans, va aniquilar a 80.000 ciutadans romans i aliats, i va destruir els seus tres principals enclavaments a Britània com a venjança. A l’enfrontament van morir almenys 80.000 britanos i els que no van poder fugir van ser fets captius. El domini romà a l’illa es va assegurar durant diversos segles més després d’aquesta victòria absoluta.

Després de cinc mesos de setge, les tropes de Titus destrueixen la ciutat i el temple de Salomó.

Vuit campaments, set mesos de setge i tres mesos de construcció d’una enorme rampa, són necessaris per a sotmetre aquesta gairebé inexpugnable fortalesa, que havia acollit refugiats de Jerusalem i tropes jueves que es negaven a rendir-se.

La victòria més septentrional de Roma i l’última a la qual es va enfrontar a carros. El general Gneu Juli Agrícola, al comandament de 20.000 legionaris i auxiliars aixafa en aquesta muntanya de l’actual Escòcia a una amalgama de diverses tribus caledònies que superen àmpliament els efectius del seu exèrcit. Mai abans s’havien endinsat tropes romanes tan al nord.

El rei daci Duras derrota a les legions que Domicià havia enviat en represàlia per la invasió dels dacis a Mèsia. Haurien de passar catorze anys perquè l’emperador Trajà vengés a l’Imperi i canviés de direcció el rumb dels tributs de guerra.

Victòria decisiva de les legions de Trajà davant del rei dacià Decèbal. Després d’aquesta batalla campal els romans prenen posicions per sotmetre la capital dàcia amb l’arribada del bon temps.

Nova victòria de les legions sobre Decèbal, que havia envaït per sorpresa amb l’ajuda dels seus aliats bastarnes i roxolans la província romana de Mèsia, en un audaç intent d’allunyar Trajà de la capital dàcia, Sarmizegetusa. El rei demana pau i Trajà l’accepta. Anys després va tornar a rebel·lar-se i Trajà annexa definitivament la província dàcia a l’Imperi.

Després de la victòria de l’emperador Gordià III, els perses tornen a presentar batalla a Edessa. Mentre els alamans són derrotats a Milà, i els saxons, francs i gots inicien incursions, l’Imperi Persa amb el rei Sapor al capdavant fa presoner en aquesta batalla a l’emperador romà: Valerià, i el deporta a Susiana on és emprat en la construcció d’un dic i una ciutat: Giundisabur.

Constantí venç a Majenci prop de Roma en la seva lluita pel poder imperial, el 27 d’octubre. Fill bastard de Constanci Clor, va llegir al cel el següent: “In hoc signo vinces” (amb aquest signe venceràs). S’explica que va veure una creu lluminosa al cel, tot i que estudiosos actuals creuen que es tractaria d’un asteroide que va poder solcar el firmament per aquelles dates. A partir d’aquesta batalla, el labarum es va convertir en ensenya de l’exèrcit (una creu amb el monograma de Crist envoltada d’una corona de llorer), davant del símbol del Sol, que van utilitzar Majenci i les legions imperials des que ho va establir Aurelià com a nou déu pagà.

Victòria de Teodosi davant de Flavi Eugeni, el qual mor en combat. Estilicó i Alaric acompanyen a l’emperador. Després d’aquesta batalla, tot intent per restablir el paganisme queda impossibilitat, i el catolicisme es converteix en l’única religió oficial de l’imperi romà. Es considera aquesta data com la de la fi dels déus del món antic, tot i que el seu culte encara es perllongaria durant molt de temps a les zones rurals, fins que finalment s’esvaeix sota el nou ordre que no deixa espai per a ells.

Flavi Estilicó derrota novament al rei got Alaric, que estava saquejant el nord d’Itàlia al seu aire i assetjava Milà, on hi havia la cort de l’emperador Honori, amb l’intenció de saquejar Roma a continuació. El general aconsegueix en pocs mesos unir les dues legions del Rin, la de Rècia i la de Britània a les seves tropes, i al costat de la seva poderosa cavalleria pesada amb armadures de malla i un selecte contingent auxiliar d’alans, derrota als gots salvant Itàlia temporalment. A la seva arribada a Roma, al costat de l’emperador, és aclamat amb tot mereixement, el poble veu en ell a un general a l’altura dels grans del gloriós passat. Al 410, amb el general romà executat poc abans pel immadur i manipulable emperador, Alaric compleix la seva promesa i saqueja la capital de l’Imperi.

Victòria dels romanobritans enfront dels bàrbars invasors de Britània. Sant Germà d’Auxerre, al dia de Pasqua, lliura la penúltima victòria important als romans de l’illa, que sense exèrcits imperials amb prou feines podien defensar-se de les incursions de juts, escots, angles i saxons, ajudats per traïdors tirans celtes que van impulsar el seu establiment per consolidar el seu il·legítim poder.

Darrera gran victòria i potser la major de l’Imperi Romà, aliat de visigots i alguns francs, contra els huns d’Àtila. Flavi Aeci i Teodoric aconsegueixen la supervivència de la nostra cultura contra tot pronòstic enfront d’un enemic diabòlicament immens als Campus Mauriacus, al nord de la Gàl·lia, el 21 de juny.

Fallit desembarcament conjunt de tropes dels dos imperis per reconquistar els territoris africans ocupats pels vàndals. El rei Genseric amb gran habilitat enganya els romans i, després del desembarcament i cinc dies d’espera negociant els termes de la rendició, destrueix a traïció gran part de la flota imperial, que estava composta per centenars de vaixells i transportava fins a 100.000 soldats. Amb aquest desastre, Occident perd definitivament les riqueses del nord d’Àfrica i queda a mercè dels bàrbars, que poc temps després deposen a l’últim emperador occidental. Unes dècades més tard, en els temps de Justinià i del seu gran general, el comte Belisari, es venja aquest afront i es recuperen aquests territoris.

Èpica i heroica victòria, l’última d’importància, dels romans a Britània. “L’últim dels romans”: Ambrosi Aurelià (molt probablement l’inspirador de la llegenda artúrica, Camelot i el somni d’unitat britànica), frena momentàniament l’avanç anglosaxó cap a l’oest, a l’encara romanobritana Domnonea (actual Devon i regions confrontants). Aquesta victòria és un miratge, ja que onades bàrbares segueixen desembarcant al sud-est de l’illa i la seva pressió sobre els últims reductes de resistència es fa imparable. Tots els indicis apunten que la batalla del Mons Badonicus es va lliurar en l’actual Badbury Rings, a la vora del Stour, a Dorset.

Emmarcada a la guerra d’Ibèria (regne georgià del Caucas) que va enfrontar a la Roma Oriental contra Pèrsia, el gran general Belisari obté una fràgil victòria en inferioritat plantant cara a l’elit sassànida composta pels famosos immortals. Els romans seguiran fent front a la contínua amenaça sassànida.

Els romans orientals, amb Belisari al comandament, derroten a l’exèrcit vàndal del rei Gelímer prop de Cartago, destrueixen al regne vàndal i sotmeten novament els seus dominis al poder imperial. L’elit militar bizantina composta per menys de 6.000 homes s’imposa a un enemic que gairebé multiplica per deu les seves forces. El comte Belisari s’uneix al selecte grup de militars llegendaris de la història de Roma.

Els romans orientals, amb el general eunuc Narsès al comandament, destrossen als ostrogots i ja tenen a la seva mà la reconquesta d’Itàlia. Mor Totila, el penúltim rei ostrogot.

Al Mons Lactarius els romans reconquisten definitivament la península italiana. Mor Teia, l’últim rei ostrogot. El seu poble fuig a altres regnes bàrbars, encara que una minoria accepta l’autoritat romana i es queda en els camps. Deixen un territori devastat després de més de dues dècades d’aferrissada guerra.

Desfeta celtoromana, on moren tres reis britans. És la fi de tota esperança: els saxons s’apoderen de les últimes ciutats romanes importants de l’illa: Cirencester, Gloucester i Bath, prenen per primera vegada contacte amb la costa oest de l’illa, i aïllen als últims nuclis de resistència a Cornualla i a Gal·les. A partir d’aquesta derrota, el llatí vulgar pràcticament s’extingirà en desaparèixer les últimes ciutats rellevants i, contra tot pronòstic, algunes llengües cèltiques sobreviuran penosament entre la marea germànica.

En aquesta batalla (també coneguda com «Batalla del Llac Janda») lliurada al juliol, i que la llegenda diu que va durar vuit dies, l’Islam entra a Hispània, destruint el regne més pròsper i avançat d’Europa sorgit de la fusió de romans i germànics (tot i que aquests últims eren una minoria respecte als primers). Afavorida la instal·lació i fortificació de les hosts de Tàriq a Gibraltar, per instigació dels jueus a un i altre costat de l’estret, que havien estat maltractats pels reis gots a la seva construcció nacional en base a una única religió d’estat: el catolicisme, i sobretot recolzada en la traïció del comte don Illán (o Julià), senyor de Ceuta i territoris annexos a Tànger. Aquest vassall del regne got d’Espanya, va proporcionar flota i avituallament a les tropes infidels, en venjança contra el rei Roderic (conegut després com «Rudericus, Ultimus rex Gothorum»), del que es va dir que havia deshonrat a la filla del comte a la cort reial. De totes maneres, la batalla s’estava decantant a favor dels hispans, quan una facció traïdora es va canviar de bàndol i els últims cristians van ser aniquilats.

Mentre els hispanogots, que no es volien sotmetre a l’infidel estaven reclosos a les muntanyes del nord (serralada Cantàbrica i Pirineus), els musulmans segueixen el seu avanç imparable en terres gal·les, on els francs amb tota la seva força planten batalla i vencen les hosts invasores, salvant així la Cristiandat al cor d’Europa. El rei victoriós: Carles Martell, proporcionarà amb aquest gloriós triomf, el nom de carolingis a la casa reial dels Pipínids (de la noblesa d’Austràsia), que amb gran rellevància històrica heretarà anys després Carlemany, primer emperador del qual després seria conegut com sacre Imperi Romanogermànic, el restaurat Imperi Romà d’Occident.