La Medicina

Als seus inicis com a civilització la medicina romana s’assemblava més a un conjunt de ritus màgics que a una ciència pròpiament dita.

Originalment es fonamentava en l’ús de plantes medicinals i ungüents, i els seus coneixements i aplicacions quedaven generalment en mans del pater familias. Era habitual també l’ús de la incubatio, ritual importat de Grècia pel qual després de passar la nit en un temple, de vegades sobre la pell d’un animal sacrificat, el déu de torn guiava el malalt a través d’un estat de consciència situat entre la vigília i el somni amb els passos a seguir per curar-se. A la pràctica, un romà d’aquest període era afortunat si un bon barber s’encarregava del seu tractament.

Entre els diversos centenars de plantes catalogades que van utilitzar, van tenir molta fama el suc de mandràgora i l’atropina com anestèsics, així com el jusquiam com a sedant o hipnòtic, i la centàurea com a cicatritzant.

La poció per excel·lència i més famosa de Roma, de la qual el mateix estat s’encarregava de la seva importació, va ser el laserpicum. Es considerava apta per tractar qualsevol afecció.

En el període monàrquic, les influències etrusques també van ser importants en el camp de la medicina, tot i que en l’única cosa en què es van elevar per sobre d’altres cultures va ser en l’odontologia, la mestria heretarien i engrandecerían amb els segles els romans.

La veritable medicina es va implantar en època imperial, sent aquesta una prolongació de la grega. Hipòcrates (460 aC-370 aC) està considerat com el pare fundador de la medicina antiga i va desenvolupar la teoria dels “quatre humors líquids”, exercint la medicina en l’anomenat segle de Pèricles. Un altre concepte aportat per aquest gran metge va ser el concepte de “crisi”, moment en què el malalt o bé s’agreujava i moria, o bé es recuperava i guaria.

El metge més important de l’Imperi va néixer també a Grècia i va ser seguidor i admirador d’Hipòcrates, al que considerava el metge perfecte. Parlem de Claudi Galè (129 dC-199 dC), que va iniciar la seva brillant carrera a l’escola de gladiadors, d’on va obtenir fama i prestigi suficient com per convertir-se en el metge personal de l’emperador Marc Aureli. Va escriure un llibre famós: “Art Mèdica“, que va tenir vigència durant molts segles, i tot i que contenia alguns errors degut en part al fet que en el seu temps les autòpsies a humans estaven prohibides i va haver de conformar-se amb experimentar amb animals, també va tenir grans encerts, com el demostrar que era sang i no aire el que circulava a les artèries, o que era el cor el que la bombava.

Una altra figura important va ser el gal Aule Corneli Cels (25 aC-50 dC), més erudit que metge, que ens va llegar el “De Re Medica Libri Octo“, un altre manual de referència durant l’Edat Mitjana, on compila el saber mèdic alexandrí.

En molts aspectes els romans van ser pioners i precursors, p.ex. van desenvolupar una organització per especialitats similar a l’actual: medici (per a la medicina general), chirurgi (per a la cirurgia), medici ab oculis (oculistes), i també altres especialistes l’oïda, dentistes, etc. Van ser també precursors de la sanitat pública, creant el primer hospital per als pobres a l’illa Tiberina, un sistema mèdic públic amb metges archiatri que atenien als ciutadans dels barris encomanats.

L’estat va impulsar aquest sistema de diverses maneres: d’una banda, es va eximir del servei militar als seus membres, i d’altra, el visionari Juli Cèsar, va donar la ciutadania romana als metges que no la tinguessin. És en temps d’aquest brillant general quan sorgeixen les primeres mencions als metges militars, mostrant interès per la salut d’aquells soldats que li cobrien de glòria, i que fins llavors s’havien de curar per si mateixos (ells usaven les seves pròpies plantes, els seus embenats, etc.). Amb l’emperador August ja s’estableix un sistema mèdic militar amb atenció per a tots els soldats. Tal era la importància que se’ls va donar, que valgui d’exemple que un metge cap posseïa el rang d’un centurió.

Es considera que els romans no van ser molt brillants en la branca terapèutica, però sí que ho van ser en la cirurgia, que probablement es va desenvolupar a les campanyes militars. Pel que van tenir molt encert va ser en veure la importància cabdal de la higiene i a això van dedicar molts recursos i també van legislar (mesures preventives que feien menys necessàries les curatives):

-A l’any 450 aC el Senat va promulgar un edicte pel qual es prohibia l’enterrament de morts dins de les muralles, evitant així malalties i epidèmies.

-Un altre edicte promovia la neteja, i es va impulsar la construcció d’aqüeductes i clavegueres. Fins al món modern cap civilització va ser capaç de dur a terme aquestes obres amb la mestria que van demostrar els romans.

Com a conseqüència d’aquestes mesures, amb el temps hi va haver una explosió demogràfica.

-Es va legislar meticulosament la pràctica i l’ensenyament de la medicina.

-Es van desenvolupar els valetudinaria, hospitals militars, tan ben organitzats com si d’un campament castrense es tractés.

Un altre metge de renom va ser Asclepíades Bitini (124 o 129 aC-40 aC), que va fundar l’escola metòdica basant-se en els treballs i idees de Demòcrit, i es va oposar a les teories hipocràtiques dels quatre humors líquids. Els seus plantejaments sobre la base de les partícules invisibles, els àtoms, que travessen els porus de la pell es consideren precursors de la teoria microbiana. També recomanava l’ús moderat del vi.

En els temps en què el Cristianisme era imperant, es va desenvolupar l’escola pneumàtica, fundada a Sicília per Ateneu d’Atàlia al segle I dC en què el centre de les seves teories era el pneuma o esperit aeri (gas).

Una altra personalitat va ser Dioscòrides (40 dC-90 dC), metge militar en temps de Neró, que va escriure un manual de farmacologia que va perdurar fins al segle XV: “De materia medica“, en el qual es cataloguen entre moltes altres coses, més de sis-centes plantes d’usos curatius.

També va tenir renom Areteu de Capadòcia (segle I dC), del qual tenim poques dades, però se suposa que va haver d’instruir-se a Alexandria, perquè allà es permetien les autòpsies i posseïa uns coneixements d’anatomia visceral molt avançats. Seguidor en gran mesura de les teories hipocràtiques i crític revisionista de l’obra de Galè, va publicar un dels millors manuals clínics de l’Antiguitat: “De causis et signis morborum” detallant i descrivint símptomes i mètodes de diagnosi per a moltes malalties.