La Filosofia

Amb l’entrada de l’Imperi els temps es tornen encara més turbulents, els homes se senten internament més insegurs i anhelosos. En el punt extrem d’aquest neguit dels temps fa de sobte la seva aparició a l’escenari del món abatut la figura de Crist, que diu de si mateix que és la llum del món, la resurrecció i la vida.

El naixent Cristianisme entra de ple en escena, i a la filosofia se li esvaeix a poc a poc entre les mans la direcció dels esperits. Al llarg de l’Imperi Romà les antigues escoles filosòfiques continuen la seva vida. Però aquesta vida llangueix de dia en dia amb inequívocs senyals d’ocàs.

Encara s’adverteixen conats heroics per despertar i revifar l’esperit de la vella cultura. És una magnífica expressió d’això el Neoplatonisme, però falta una evolució sostinguda i progressiva.

La marxa del Cristianisme no és certament una marxa de conquesta i destrucció, sinó més aviat una marxa rere la veritat i per això no ve a extirpar la filosofia grega, sinó més exactament a absorbir-la. Les eternes veritats i valors enllumenats per l’antiga filosofia són assimilats pel nou pensament.

És una altra vegada a Atenes on es desenvolupa aquesta nova branca del pensament filosòfic, i el lloc de reunió donarà així mateix nom a l’escola. Dividim als seus filòsofs en els tres grups d’Estoa: antiga, mitjana i posterior.

És el fundador Zenó de Cítion, Xipre, que crea una escola al voltant del 300 aC. Era deixeble de Crates, Estilpó i Xenòcrates. Amb tot, en major grau que cap altra corrent, ha influït en ell Crates (el Cinisme), i això donarà el to a tota l’Estoa. Ensopeguem amb l’influx cínic a la seva teoria del coneixement, a la seva metafísica i a la seva ètica. El seu successor va ser Cleantes d’Assos, home sobri, ferm de voluntat, enteresa moral i religiositat. D’ell conservem el primer dels Himnes a Zeus, de profund sentit religiós, molt significatiu per a fixar la fisonomia espiritual de l’Estoa.

Els seus dos màxims representants són Paneci i Posidoni. Paneci va estar llargs períodes a Roma i es va relacionar amb els cercles d’Escipió l’Africà. És a partir de llavors quan la filosofia comença a ser a Roma una exigència de la cultura superior. Era d’altra banda la forma de filosofia que venia com tallada pel patró de l’esperit romà. Així va poder Ciceró explorar àmpliament els escrits de Paneci sobre l’obrar i l’ometre, sobre la quietud d’ànim i sobre la providència, i més en particular sobre els deures.

Destaquen tres personatges: Sèneca, mestre de Neró, que pel seu mandat es va treure la vida el 65 dC. Particularment característics són els seus escrits sobre les qüestions de la naturalesa (Naturales Quaestiones), els tractats sobre la clemència, sobre els beneficis, sobre la ira, així com 20 llibres de cartes morals a Lucili, en els quals pinta un quadre bastant pessimista dels costums i vicis del seu temps. Epictet, esclau de Hieràpolis, que va viure com a llibert a Roma i del qual procedeix l’“Enquiridion”. I Marc Aureli, el filòsof emperador. D’ell conservem els “Soliloquis”, aforismes i apunts de diari, presos moltes vegades en el camp de batalla, i són típics de l’estoïcisme en general.

Què és la Filosofia per als estoics? La defineixen així: és la ciència de les coses divines i humanes. La divideixen en Lògica, Física i Ètica.

La lògica estoica no és només una lògica purament formal, sinó al mateix temps una ciència material, és a dir tracta també dels problemes inclosos en el que avui anomenem Teoria del Coneixement o Criteriologia.

Bases del coneixement

Sensisme: El primer és l’origen del nostre coneixement. Aquí els estoics pensen sensísticament, i en això es descobreix un punt d’afinitat amb els cínics. L’ànima no és una placa en què hi hagi alguna cosa ja escrita “a priori”, sinó enterament com una taula rasa. Ha d’omplir-se amb els continguts que li ofereixi la percepció sensible. El que entra en l’esperit són representacions. Transforma les representacions, elaborant i agrupant: però el que en definitiva reté i posseeix no passa de ser representacions sensibles.

Teoria de la imatge-còpia: La funció de la representació i del coneixement consisteix en certa manera en copiar i representar. Es parteix d’una fonamental dualitat entre subjecte i objecte i es pensa que l’objecte del coneixement és una cosa que pot ser traslladada en imatge, quedant en l’ànima impresa com una còpia exacta d’ell. La representació o fantasia és allò que s’imprimeix, grava i segella l’objecte existent quant existent, tal com no passaria amb un objecte no existent. Això no és només un realisme ingenu, sinó que mostra a més fins a quin punt en aquesta teoria del procés cognoscitiu juga un paper decisiu el coneixement del món extern corpori, fet que s’explica per l’universal materialisme de l’Estoa.

El criteri de la veritat: Si el coneixement és una certa còpia o imatge, sorgeix naturalment l’interès per buscar un punt de suport per a la veritat d’aquella còpia reproductiva, un criteri de la veritat. Perquè és palès que podem enganyar-nos en les nostres representacions. On trobar la garantia que la còpia és com el model, i que les representacions són adequades com diuen els estoics? Tal criteri es posa en la “katalepsis”, és a dir, en aquella qualitat de les nostres representacions, a la qual no podem resistir-nos.

Elements del pensament

Els elements del pensament formal són, en els estoics, el mateix que en Aristòtil: el judici, el concepte i el raciocini.

Judici: Significa una posició del subjecte enfront d’alguna cosa. Té lloc mitjançant l’assentiment a una representació. L’assentiment testifica la persuasió que alguna cosa és realment tal com jo m’ho represento. Certament que l’assentiment és el que fa que el judici realment es doni, però la decisió sobre la veritat o la falsedat no està en funció de la voluntat que posa l’assentiment, sinó en la diversitat del mateix contingut de representació. Si es conforma amb la realitat, el judici és vertader, i fals en cas contrari.

Concepte: El judici es composa de conceptes. Aquí va també l’Estoa amb Aristòtil, però la completa a vegades amb certs tocs de major precisió. El concepte està mirat en Aristòtil des del llenguatge, des de la paraula. Per conceptes universals s’entenen a l’Estoa les mateixes representacions transformades.

Raciocini: Amb la classificació dels enunciats possibles, condicionals, de la forma “si …”, des del punt de vista de la veritat i la falsedat, se’ns donen les fórmules que, omplint-les de continguts variables, ens permeten, sense més, caracteritzar per endavant una afirmació com a veritable o com a falsa. És un aspecte formalista que ens porta al pensament la lògica moderna.

La Física estoica tracta de les grans qüestions metafísiques. Dos trets són característics: el materialisme i el panteisme.

Materialisme: Se’ns descobreix quan l’estoic ens dóna el sentit de l’ésser. Després de conèixer la seva teoria epistemològica imbuïda de sensisme, no ens estranyarà que a la pregunta sobre l’essència de l’ésser, no doni com a resposta que realitat és tant com corporeïtat. L’ésser és també força, energia. La força per als estoics és aquella força viva que es dóna allà on hi ha respiració, alè, calor i foc; on la vida no està extingida com en els cossos morts, sinó que posseeix la seva característica tensió, vigor dinàmic. Per tant tot és matèria i tot és també força vital.

Panteisme: El trobem a la calor en les últimes profunditats i últim fonament de l’ésser. L’estoic es planteja el problema del fonament últim de l’ésser, però defuig instintivament transcendir aquest mateix ser en buscar tal fonament. El fonament del món està en ell mateix. El món és etern, inabastable i tan infinit, que es basta a si mateix per explicar-se. La raó del món i la providència que intervenen en aquest procés no són certament les idees i el voler d’un esperit personal, lliure, sinó només l’ordre intern de formació i de moviment que batega a la matèria mateixa. La matèria és l’últim. Es queda l’Estoa en un materialisme.

Religiositat estoica

La religiositat estoica és un sentiment autèntic, càlid i profund, com podem rastrejar sense cap mena de dubte pels himnes estoics a Zeus que ens han estat conservats. Els nombrosos termes personals que en aquests himnes s’apliquen a la divinitat i provenen principalment de la mitologia d’Homer, no són tanmateix més que metàfores, i no poden treure’ns el convenciment de que el sentiment religiós de l’estoic és un sentiment arran del natural, ja que el seu déu no va més enllà de l’ésser el Tot.

L’Ètica és el que ha fet més cèlebre històricament a l’Estoa. La seva filosofia va adquirir concretament, gràcies a l’Ètica, un to de potència cosmovisional i la seva eficàcia es va fer sentir en extensió i en profunditat. Però l’ètica estoica pressuposa una sèrie d’idees sobre la vida anímica de l’home que depassen el simple marc d’una psicologia, per constituir les bases antropo-dogmàtiques de la moral estoica.

Vida anímica de l’home

L’home no és només cos; té també ànima. Però la paraula ànima pot tenir diverses significacions. Es pot entendre per ànima allò que dóna a l’home l’automoviment i amb això la vida. Pot també entendre’s l’ànima com un dels membres de la tripartició cos-ànima-raó, que correspon a la distinció platonicoaristotèlica de potències anímiques vegetatives, sensitives i racionals. Pot també significar ànima “la part rectora de l’ànima”, la raó. I finalment pot ser el terme ànima un nom complexiu per designar totes aquestes funcions en la seva totalitat i en la seva complexa interacció. Però en tot cas l’ànima és “pneuma” i, com a tal, ha de considerar-se com una agregació de foc i aire. Unes vegades se la divideix en parts, altres se la concep com una unitat. D’una banda és essencialment diferent del cos, de l’altra és el principi de la vida del cos i, per tant, en unitat vivent amb ell.

El punt nuclear de l’antropologia estoica el constitueix la doctrina sobre els instints. El punt natural o instint pertany de per si a l’ànima sensitiva. Però en ell influeixen juntament cos, sensibilitat i raó. A partir del cos, mitjançant les impressions sensibles, rep l’home representacions que deslliguen, automàtica i espontàniament, els moviments instintius.

La concepció de l’home de l’anterior filosofia que exploten els estoics, incloïa en aquest context la qüestió de la immortalitat de l’ànima. Almenys la part racional de l’ànima apareixia sempre com un cos diví i etern.

Corre per les pàgines dels Soliloquis de Marc Aureli un indefinible alè de resignació cansada. El seu sentit del deure és sens dubte elevat i noble, la seva constància pot semblar heroica, però el conjunt se’ns ofereix com un horitzó tancat a l’esperança.

L’ètica estoica es basa en aquest principi fonamental: el bé consisteix a viure conforme a la natura. Això es pot entendre de dues maneres, perquè de dues maneres es pot dir la paraula naturalesa: individual i còsmica. Si ens fixem en la naturalesa individual, estem en el mateix punt de partida dels cínics.

Però ha de tenir-se en compte que l’element superior de la naturalesa, tant humana com còsmica, és la raó. Viure d’acord amb la raó és triomfar a les passions, dominar-les per aconseguir la impertorbabilitat (apatia) i arribar a ser senyor de si mateix (autarquia).

Tal és el savi estoic. Res el domina. Res el torba. No demana que passi el que desitja. S’acomoda als esdeveniments i vol el que succeeix.

La Lògica es diu també Canònica, perquè dóna la mesura (cànon=regla) del recte coneixement. Però estem ara molt lluny d’aquella valoració del saber pel saber mateix que teníem en Aristòtil. El saber i conèixer seran ara per i per a la vida. Se’ls concep enterament en funció de la utilitat.

Els epicuris definiran la Filosofia com una activitat de l’ànima i els seus coneixements han d’implicar la felicitat. Comparats amb aquests, els estoics, homes de la realitat, encara resulten excessivament teòrics.

Però no només en la seva finalitat, també en la seva naturalesa queda rebaixat el saber. Segons els epicuris tot conèixer és percepció sensible, i res més. I aquesta sensació i coneixement tenen lloc en desprendre’s dels objectes unes fotografies que es colen pels nostres òrgans sensorials. Això s’entén bé primàriament de la sensació visual, però és el mateix en els altres sentits. L’epicureisme és sensisme i és materialisme, com ho va ser el seu model, l’atomisme de Demòcrit.

Criteri de la veritat

Si es parla de representacions veritables i falses, els epicuris han de fixar naturalment un criteri que els asseguri l’autenticitat i veritat del seu coneixement. Les percepcions sensibles són sempre veritables. Igualment a les representacions de la fantasia corresponen segurs influxos actius, “doncs ells mouen l’ànima”. Això equival a dir que la veritat de tota sensació consisteix en la realitat psicològica de tal impressió i afecció anímica, i només en ella.

A la metafísica, Epicur i la seva escola renoven l’atomisme de Demòcrit. El mateix que en Demòcrit, tenim també ara un nombre infinit d’elements últims, indivisibles, sòlids: els àtoms. No tenen qualitat i només es diferencien quantitativament per la forma i el pes. No són absolutament diversos, sinó que es donen entre ells certes semblances que permeten parlar de determinades classes. El nombre d’aquestes classes és limitat, però en cada grup hi ha infinits àtoms.

També caldrà admetre un espai buit en el qual es troben i es mouen els àtoms. Aquest espai és il·limitat. Amb aquests dos elements, cossos i espai, tot l’ésser queda explicat; cap lloc per a una altra tercera classe d’éssers. És net materialisme. La mateixa ànima i l’esperit serien cos, matèria més fina i subtil, però sempre matèria. L’ànima és una part del cos, com ho és la mà i el peu. És també divisible, i consegüentment mortal com el cos. Els àtoms existeixen des de tota l’eternitat i existiran sempre. La seva suma total roman sempre constant i igual. Aquest principi expressa la llei de la conservació de la substància, dogma fonamental del materialisme de tots els temps.

Epicur amb el seu concepte de l’atzar persegueix un peculiar intent, el de lliurar a l’home de l’opriment idea del fat (o destí). Creu en la llibertat de la voluntat. Els epicuris van sostenir una lluita sense quarter contra el fatum estoic, per amor a la llibertat humana. El seu refugi teòric va ser el concepte d’atzar, explicat a la seva manera.

El segon front d’atac dels epicuris el constitueixen els mites religiosos. Resultaven tan molestos com el fatum. Doncs allò d’intervenir els déus en els assumptes dels homes, particularment els relats d’ultratomba amb el judici dels morts i els llocs de càstigs eterns, i no menys el que es diu de la ira de Déu, que cal aplacar, sonava a les orelles dels epicuris a contes de por que torben el valent gaudir de l’existència i maten la voluntat d’obrar i deixar d’obrar al fil del seu caprici. Davant d’això l’epicuri recorre a la teoria dels àtoms. Tot esdevé segons les lleis de la natura.

“Els epicuris no són homes perillosos. Saben viure, parlen bé, escriuen bé, no cavil·len ni es posen en moltes fondàries especulatives. No té la seva filosofia la pesadesa de la malenconia problemàtica, sinó més aviat l’aire lleu i grat de la musa” (Lucreci).

El nucli dogmàtic d’aquesta filosofia és el principi de que el moralment bo consisteix en el plaer. Va ser Aristip qui, d’una manera clara, va propugnar la teoria del plaer, i el seu hedonisme (doctrina ètica que identifica el bé amb el plaer, especialment amb el plaer sensorial i immediat) serà el que donarà l’orientació fonamental al pensament ètic dels epicuris.

Mentre els estoics es proposen com a ideal ètic una vida conduïda conforme a la naturalesa, i pregonen el valor de la renúncia i de la resistència per poder fer justícia i honor a aquesta suprema norma, es constitueix ara com l’autèntic fi de l’home el plaer, i conseqüentment es proclama com a solució moral la consigna de l’apetit i el gaudi. És una actitud totalment oposada davant de la vida. El primitiu significat de la paraula “bo” no expressa, segons els epicuris, una consonància amb cert ordre de caràcter ideal o real, sinó que tradueix en el fons una relació amb les nostres apetències apetitives. Per agradar-nos una cosa i donar-nos plaer l’anomenem bona, perquè una altra ens desagrada i ens implica molèstia l’anomenem dolenta. Aristòtil havia pensat d’una manera força diferent: per ser alguna cosa bona, per això ens agrada. Epicur ho torna a l’inrevés, com es veu. No és per a ell el principi ètic un bé “objectiu” en si, sinó que el plaer “subjectiu” es converteix en principi del bé.

Saviesa de la vida

L’epicuri té efectivament ulls oberts per la bellesa del món. Afirma la vida en la seva plenitud. Amb això es supera a si mateix, sobrepuja els costats ombrívols de la vida, no es deixa engarrotar per ells i s’instal·la així lliure en una concepció positiva de l’existència. Ni la idea de la mort ha de ser per a ell una ensopegada. Darrere de l’estúpida demostració de “que la mort res ens toca a nosaltres”, ja que mentre vivim no hi ha la mort i quan ella està ja no estem nosaltres, s’amaga alguna cosa més seriosa i valuosa, com és el sí joiós a la vida, que només mira la part positiva i per això s’aplica a treure el suc a cada dia sense preocupar-se del després.

L’amistat és fruit de la saviesa. El savi és l’artista de la vida.

“Grisa és, estimat amic, tota teoria, i verd és el daurat arbre de la vida” (Goethe)

Amb el neoplatonisme, la filosofia hel·lenisticoromana deixarà de ser pura feina intel·lectual per convertir-se en una manera de vida religiosa. És simptomàtic referent a això aquell utòpic projecte plotinià de fundar una ciutat de filòsofs amb trets externs presos de la República de Plató, però internament semblant als primitius cenobis cristians. La Platonòpolis plotiniana, meitat escola filosòfica, meitat convent religiós, ens il·lustra prou no només sobre les profundes diferències del neoplatonisme respecte del platonisme, sinó també sobre les profundes discrepàncies de tot el moviment de la metafísica religiosa en relació amb les escoles morals precedents.

Històricament han de distingir-se tres corrents plenament diferenciades:

Va ser fundada per Ammoni Saccas. El seu major representant és Plotí, el més gran pensador de l’època; la seva obra resumeix i supera la doctrina hel·lenística. Els seus dos trets principals van ser un exaltat espiritualisme i un monisme emanatista. El seu deixeble Porfiri de Tir, tendeix a convertir la filosofia religiosa del mestre en religió pròpiament dita. Amb Porfiri adquireix virulència la lluita contra el cristianisme en l’ordre de la filosofia.

Va ser fundada per Jàmblic de Calcídia, deixeble de Porfiri. En el seu sistema es sintetitzen, amb els moments fonamentals de l’emanació neoplatònica, el repertori dels déus del paganisme, a més d’una sèrie d’àngels i dimonis. Transformada així la doctrina religiosa en una dogmàtica del politeisme, va ser aprofitada pels enemics polítics del cristianisme, com Julià l’Apòstata (emperador entre els anys 361-363 dC), que va establir el paganisme com a religió oficial de l’Estat.

Té per precursor a Temisti, per fundador a Plutarc d’Atenes i per representant màxim a Procle, amb qui es pot considerar virtualment acabada la filosofia pagana del món antic.

Pensament Neoplatònic

Mentre la síntesi filoniana (per Filó d’Alexandria) es fa en contacte amb la religió judaica, el neoplatonisme sorgeix com un sincretisme (tendència a conjuntar i harmonitzar corrents de pensament o idees oposades) de la doctrina platònica i la religió pagana.

El seu representant capital, Plotí, neix a Egipte i, educat a Alexandria, es va traslladar a Roma, on va ensenyar filosofia amb gran èxit i nombrosos deixebles. La seva vida es caracteritza per la curiositat intel·lectual i una estranya espiritualitat. Plotí va escriure nombrosos tractats, recopilats després de la seva mort pel seu deixeble Porfiri, i ordenats en sis grups de nou, van rebre per això el nom d’Ennèades. Els tractats que formen les Ennèades tenen un valor molt desigual, però en el seu conjunt l’obra ofereix gran interès i és, per descomptat, la més genial de totes les que va produir la filosofia grega des d’Aristòtil.

El punt de partida és Déu. Plotí busca la realitat primària, origen i fonament de tota altra realitat. És l’Un, la plenitud de l’ésser, de la divinitat i del bé. L’Un desborda i s’expandeix, donant origen, per emanació, a nous éssers. No pot ser per tant matèria, perquè a la matèria convé essencialment estar formada per parts extenses. Tampoc pot ser esperit, perquè en l’esperit es dóna, almenys en funció del coneixement, la dualitat subjecte-objecte. L’Un està per sobre de la matèria i per sobre de l’esperit. És més, sense l’Un no podria existir ni la matèria plural ni l’esperit dual. Pluralitat i dualitat procedeixen de la unitat. L’Un està per sobre de l’ésser. La perfecció infinita de l’Un el col·loca més enllà de tota determinació concebible, i només pot ser expressada per via de negació. De l’Un ha de negar-se tota perfecció finita. Aquest és el sentit de la teologia de Plotí.

De l’Un procedeixen per emanació totes les coses. Això es verifica gràcies a un procés de causes en degradació creixent que, partint de l’Un, acaben en la matèria que, naixent en el bé, acaben en el mal. De l’Un procedeix, en primer terme, el nous, és esperit, una mena de duplicació de l’Un. Hi ha ja en el nous dualitat de subjecte pensant i objecte pensat. S’hi allotgen les idees, tot el món. Del nous procedeix l’ànima a manera de duplicació. L’ànima és engendrada pel nous per reflexió. Aquesta ànima és una ànima còsmica.

Per la causalitat eficient venim de Déu. Per la causalitat final tornem a Déu.

Plotí va prendre de Plató, qui al seu torn ho havia fet dels pitagòrics, la idea de l’origen de l’home en una caiguda i la reintegració de l’ànima als llocs celestes.

Les ànimes humanes viuen, en efecte, al cosmos intel·ligible. En virtut d’una tendència a comerciar amb la matèria, cauen al món sensible, enfonsant-se en un cos. Així, l’home es composa d’ànima i cos. No és el cos qui sosté l’ànima, al contrari, és sostingut per ella. L’ànima no s’allotja en una part del cos, sinó que està tota ella en tot el cos. Encara després de la caiguda, i per la seva activitat superior, segueix l’ànima vivint en el món intel·ligible del nous, i encara aspira a unir-se amb l’Un. L’ànima aferrada a la matèria no aconsegueix la tornada al món intel·ligible. Amb la mort de l’home transmigra a un animal o, fins i tot, a un vegetal. Les ànimes pures tornen al cosmos intel·ligible i algunes vegades a l’Un.

L’ètica de Plotí s’ha d’entendre en funció d’aquesta tornada de l’ànima a Déu. La virtut és ascendir cap a la perfecció, que haurà de culminar en la unió amb Déu. Aquest ascens comprèn tres graus. El primer és l’ascesi, l’exercici de renúncia de les coses materials sensibles: la seva virtut és la catarsi. El segon és la contemplació de la veritat i de la bellesa espiritual, realitzant les virtuts teorètiques. El tercer és l’èxtasi, és a dir, l’estar fora de si i en estret contacte amb la divinitat. L’èxtasi és privilegi de les ànimes més pures. Quan es verifica, l’ànima se submergeix en la divinitat, es converteix en l’Un, literalment es divinitza. La mística de Plotí és també panteista.

El neoplatonisme de Plotí va ser l’última gran creació filosòfica del pensament grec. Mort Plotí, decau entre els antics l’interès per la metafísica i tornen a sorgir les preocupacions purament ètiques i dialèctiques. El pensament cristià irromp amb profunditat a l’escenari cultural del món, i els filòsofs es limiten a l’apologia.