La Caiguda de Roma

Fins al 378 tot intent d’establiment havia estat repel·lit, però aquest any es va lliurar una batalla decisiva a Adrianòpolis: per última vegada les legions romanes van alinear les seves tropes d’infanteria a la manera antiga. Malgrat ser més germanitzades que les seves predecessores, les seves tàctiques no diferien molt dels gloriosos exèrcits dels seus antics herois, basats sobretot en la força i disciplina de la millor infanteria del món. Els romans van presentar, segons estimacions modernes, no menys de setanta mil soldats, incloent les legions d’elit palatines i comitatenses, amb les seves unitats de cavalleria respectives també d’elit i un contingent auxiliar batau, famós per la seva duresa.

Roma va voler repel·lir l’entrada en massa dels gots del rei Fritigern, que era el poble més nombrós i poderós de tots els invasors, que estava assolant Tràcia. Aquest poble es va veure empès des de la Dàcia (on estaven assentats des de feia anys) pel creuament del riu Volga per part dels huns.

Els líders romans creien encertadament que una clara victòria podria remuntar la greu crisi, almenys empenyent a altres pobles als dubtes, però la derrota obtinguda, amb la pèrdua de les dues terceres parts de la infanteria i gran part de la cavalleria, va causar l’efecte contrari: va ser una invitació en tota regla.

Tal importància va tenir i se li va concedir a aquesta batalla, que el mateix emperador Flavi Valent va intervenir-hi. Era aquesta una època de contemporaneïtat d’emperadors, i Valent portava catorze anys governant des d’Antioquia com a coemperador a l’est. Hi havia derrotat ja dues vegades als gots en els anys 367 i 369, i també als perses a Mesopotàmia encara que va haver de retornar territori i retirar-se. Volia tornar a derrotar els gots i emportar-se la glòria per a ell. Segons narra Ammià, un oficial supervivent del desastre que va servir a tres emperadors diferents, Valent era gelós dels èxits del seu general Sebastià, que amb la selecta avantguarda havia arrasat a grups de saquejadors i havia recuperat quantiós botí. També era gelós del seu nebot Gracià, successor de Valentinià a l’oest des del 375 i que venia amb part de les seves tropes a marxes forçades des del Rin després de derrotar repetides vegades als alamans, atenent així la crida de socors de Valent per a realitzar una ofensiva conjunta.

D’altra banda, l’embrió dels cavallers medievals va néixer a l’agonia romana: es van crear cossos reduïts de cavalleria d’elit. Especial menció mereixen els cavallers clibanaris del segle IV, que portaven espesses cuirasses, tant ells com els seus cavalls, i cobrien els seus caps amb cascos que tapaven la cara. Més tard apareixen cavalls cuirassats amb làmines metàl·liques, els genets porten grans escuts ovalats, llargues llances i espases d’inspiració germànica. Una innovació militar tardana, els fruits de la qual els recollirien les nacions nascudes després de la caiguda de Roma, i que d’haver-se generalitzat abans de la catàstrofe d’Adrianòpolis podria haver canviat el destí d’Occident.

Les irrupcions inicials d’aquesta vertiginosa fase de decadència van ser tractades amb mestria per Estilicó, que reconqueria totes les terres que trobava al seu pas, encara que ell mateix va haver de desguarnir la frontera danubiana entre els anys 395-398. D’altra banda, la part inferior del limes renà, a la Gàl·lia, probablement no es va reconstruir després de les bretxes del segle III, i la línia que la va substituir a través de Colònia, Bavay i Bolonya va ser abandonada en temps de Gracià. A la resta del limes es va perdre tota cohesió defensiva després del pas del Rin amb els alans al capdavant al 406 (l’altre desastre al costat d’Adrianòpolis) i el limes situat a la Suïssa actual va ser desguarnit al 401.

Els castella van resistir durant molts anys com a ciutats fortificades enmig de la devastació que els envoltava. La gent es refugiava a les ciutats i es defensaven com podien tot esperant reforços que moltes vegades mai arribaven. De totes maneres, l’herència de la romanització va romandre intacta en aquesta primera onada i els romans es van defensar fins al 440 a Pannònia i fins al 475 a Nòrica, fins que es va produir la definitiva evacuació general al 488, anys després de la deposició de Ròmul August, l’últim emperador occidental.

Entrem a la recta final: els huns amb el rei Uldin al capdavant van voler establir-se a Tràcia i Mèsia, a l’Imperi d’Orient allà pel 408. Després d’això, entra en escena Flavi Aeci, que a la seva joventut apareix com ostatge dels huns. En aquesta experiència va aprendre costums i tàctiques, arribant amb el temps a cobrar la seva llibertat i a fer una brillant carrera militar. Quan poc era el que es podia fer ell ho va fer, i dels llaços d’amistat de la seva joventut va recollir l’aliança dels huns per fer front als visigots (427), als francs (428) i als burgundis (430). A canvi els va concedir el dret d’assentar-se com a federats a la Pannònia, culminant així gairebé mig segle d’entesa.

En aquest nou assentament que comprendria aproximadament les actuals Romania i Hongria (entre 425 i 434) formen un estat els reis Mundzuk i Ruas (pare i oncle d’Àtila respectivament) compost d’huns, germànics i alguns romans, com el cap de les oficines del rei: Orestes, que paradoxalment arribaria a ser l’últim general al comandament d’exèrcits imperials a Occident i pare de l’últim emperador.

Transcorregut un temps s’alçà amb el poder Àtila, mantenint una amistat aparentment sòlida amb un Occident regit a la pràctica per Aeci, del qual rep la Pannònia Occidental en el 439. Però tot el donat semblava ser insuficient.

Quan els buròcrates de l’Imperi creien que la situació es podria reconduir de nou i, a poc a poc, es podria recuperar l’esplendor perduda, Àtila, sense més motiu aparent que l’ànsia de conquesta, aixeca en armes al poble més temut, que no havia començat ni tan sols a romanitzar-se, amb la missió de dominar el món sencer.

Al 447 arriba fins a les llegendàries Termòpiles a través de Macedònia, i es disposa a conquerir tota la civilització occidental amb l’atac a la Gàl·lia al 451, portant amb si un exèrcit grandiós compost també de diversos aliats germànics que estan del seu costat. Flagellum Dei.

L’astut i envellit Aeci reuneix tot el que li queda a l’Imperi capaç de sostenir una espasa, l’ensinistra precipitadament i el barreja amb els pocs soldats romans professionals que queden, aconsegueix l’aliança dels visigots, que amb el seu rei Teodoric al capdavant, defensen la federació que tan beneficiosa estava sent per al seu poble instal·lat entre Hispània i la Gàl·lia, comprenent que la seva pròpia supervivència depenia del resultat de la contesa. Els aliats romanogermànics amb Aeci i Teodoric al comandament atrapen a Àtila a la Xampanya el 21 de juny de 451, als campus mauriacus, els Camps Catalàunics, la batalla crucial, la mare de totes les batalles.

El xoc va ser terrible i el front de combat llarguíssim i molt dens, arribant-se a lluitar sobre muntanyes de cadàvers, segons ens narren a les escasses fonts que ens han arribat. Teodoric va perdre la vida atacant heroicament amb els seus soldats més propers una bretxa al front que feia perillar el triomf (tal com fes Anníbal amb els seus ibers a Cannes). Si fem cas dels textos que narren la confrontació, estem davant la batalla més gran mai lliurada, es parla de rius de sang i diversos centenars de milers de cadàvers escampats pel camp.

Finalment Aeci va aconseguir la victòria més important de la història de Roma, preservant la cultura dels seus ancestres per als mil·lennis vinents. Després va perseguir les restes de l’exèrcit hun a certa distància fins que es van retirar definitivament cap a la Pannònia.

A l’any següent Àtila va reunir un nou i colossal exèrcit. Aquest cop agafant per sorpresa a les tropes disminuïdes i disgregades dels romans i aliats, que ni s’imaginaven una tornada tan ràpida, i el seu avanç, aquest cop cap a Roma, era imparable.

Quan tan sols li quedava entrar a la ciutat amb els seus bàrbars per sembrar la destrucció, el papa Lleó I va sortir a trobar-lo. Mai es va saber del que van parlar (potser algun arxiu secret del Vaticà contingui la veritat), però sabem que Àtila es va emportar amb ell a Honòria (germana de l’emperador Valentinià III) i un tribut, possiblement perquè l’emperador oriental, Marcià, estava atacant el Danubi a la seva rereguarda. Poc després de tornar a les seves terres pannòniques va morir, al 453.

Després de la seva mort hi va haver una lluita pel poder entre els seus fills i el seu jove estat es va desmembrar, deixant llibertat de moviments per als seus aliats: ostrogots, gèpides, rugis, hèruls i escirs, els quals van abandonar als seus antics senyors.

Quan els ciutadans de Roma es van recuperar d’aquests anys de terror, el mapa que es van trobar era desolador: el nord d’Àfrica en poder dels vàndals de Genseric que havien estat expulsats d’Hispània al costat dels alans pels visigots, sempre lleials als seus tractats amb l’Imperi des de que es van federar, però que van traslladar el caos i el desmembrament a les províncies africanes a excepció del ja oriental Egipte. En aquestes regions els romans van ser esclavitzats, desterrats o destinats a les crueltats del circ, afició que van ressuscitar els autodenominats Rex Vandalorum et Alanorum, quan ja feia més d’un segle que havia estat totalment erradicada de la societat llatina. El seu regne va ser efímer, i un segle després, Belisari va reconquerir totes les seves terres per a la Nova Roma de Justinià: Bizanci.

El comte Belisari va ser un dels millors generals de Roma, que no ha rebut encara la suficient fama i reconeixement que les seves gestes van merèixer. A més del nord d’Àfrica va reconquerir Sicília, Itàlia, Il·líria, el sud d’Hispània (amb ajuda d’un altre bon general: Narsès) i va mantenir a ratlla a perses a l’est i a huns al nord de la capital bizantina quan aquesta va poder sucumbir davant els seus imparables avenços. Tot això ho va fer viatjant d’un extrem a un altre de l’Imperi Oriental durant tota la seva carrera militar, sempre amb escassetat d’homes i recursos, sempre en inferioritat numèrica, sempre lleial a l’emperador encara que aquest fos gelós de la seva glòria, ingrat amb els seus serveis i garrepa en els seus socors. Belisari va idear un cos d’elit que va ser el terror dels seus enemics al segle VI, probablement la millor cavalleria pesada de tota l’Edat Mitjana. Es tractava d’una combinació letal de la seva pròpia invenció, barreja entre la cavalleria pesada de llancers gots i la lleugera d’arquers huns. Genets que es protegien del tot de cotes de malla i que posseïen un ensinistrament inigualable amb llança i arc, una adaptabilitat immillorable, i uns ideals i una lleialtat al seu gran general sense parangó des dels temps de Cèsar. A més, per si això fos insuficient, segons Robert Graves, les seves proeses individuals rivalitzen amb les dels herois del rei Artur.

Belisari va ser alguna cosa més que una llegenda, va ser un heroi romà, descendent d’exiliats d’Occident que va somiar i gairebé va aconseguir la completa reconquesta i reunificació de l’Imperi.

A Hispània els visigots van mantenir un florent regne que va fondre en un únic poble a la majoria hispanoromana i la minoria goda en un nou estat que es va perpetuar després de la caiguda del 476. El regne hispanogot va perdurar fins a la terrible arribada de l’Islam (711). Els seus territoris comprenien tota la península ibèrica (a excepció del regne sueu de Gallaecia), part del sud-est gal i bona part del que és avui el nord del Marroc. Anys després de la caiguda de Roma, el regne es va reduir a la Península, després de derrotar als sueus i bregar amb pressions franques al nord i bizantines al Sud, on la població va rebre encantada a les tropes reconqueridores de Justinià, confiada en la restauració del poder imperial a Occident. De totes maneres, el regne got d’Hispània va ser positiu i el més sòlid i avançat de tots els regnes limítrofs, mereixedor d’admiració per als seus habitants, com la llegendària “lloança” de Sant Isidor, i va crear la major part de la simbologia monàrquica que van heretar les diverses cases reials europees durant la resta de l’Edat Mitjana.

A Britània, els angles i els saxons (a part del nom, d’altra banda poc diferents entre si) van anar guanyant terreny a les costes del sud-est de l’illa, llançant onades migratòries des de les costes de l’actual Dinamarca i els seus voltants.

En temps d’Honori encara hi havia guarnicions pagades amb diners procedents d’Itàlia, però a partir del seu successor els romanobritans es troben sols davant la marea bàrbara. Mantenen una mena d’estat celtoromà que encara conserva els seus decurions i una fràgil coalició de ciutats.

Quan Sant Germà arriba a l’illa al 429 veu el desastre: incursions de pictes, escots i anglosaxons. La convicció d’aquest sant guerrer que en el passat havia estat governador a la Gàl·lia, va insuflar ànims i valor, va reagrupar als romans abandonats de l’illa i els va lliurar una gran victòria, la victòria de l’Al·leluia, el dia de Pasqua. Quan va tornar 20 anys després, la situació era encara pitjor: un cabdill celta anomenat Vortigern liderava una facció hostil als bisbes i permetia l’entrada de més i més bàrbars mercenaris. Es van aixecar una sèrie de fortaleses saxones per evitar un hipotètic desembarcament d’Aeci, que estava ocupat amb Àtila, sense fer cas de les contínues peticions d’ajuda dels romanobritans, i gairebé un terç de l’antiga província imperial va caure sense resistència en mans bàrbares.

És curiós que el mite artúric sigui una senya d’identitat anglosaxona, quan les evidències arqueològiques i els estudis recents demostren que era llatí. Aquest mite es va forjar entre els segles V-VI, i segurament després d’algunes matances com la d’Anderida (prop de Pevensey) i una autèntica neteja ètnica de l’illa, va sorgir un líder local, un rei potser, el conegut pel poble com “últim romà”, que va unificar les restes nacionals romanobritanes i els va conduir a la mítica i poc documentada victòria del Mont Badon (o Mons Badonicus). El seu líder va ser Ambrosi Aurelià, l’últim romà. El rei Artur? probablement, però el que està clar és que no tenia res d’anglès, al contrari, va lluitar contra ells per defensar la civilització llatina.

De tota manera, tot i la brutalitat amb què els bàrbars anglosaxons van tractar als legítims pobladors de Britània, van mostrar reconeixement i admiració per les obres arquitectòniques i les ciutats abandonades dels romans, referint-se a elles com: eald enta geworc, és a dir “l’obra antiga dels gegants” (així apareix en poemes escrits en anglès primitiu).

A la Gàl·lia, al costat dels burgundis, els francs es consolidaven i van derrotar als alamans a la important batalla de Tolbiacum. Per la seva banda, bastant abans, al 456, Egidi, general dels exèrcits d’intervenció apostats a prop de Lutècia (París) posava al seu servei als francs per combatre als visigots. El seu successor Paule contra els saxons, i el fill d’Egidi: Siagri, es convertia després en “rei dels romans” mantenint un regne romà independent i aïllat durant deu anys després de la deposició de l’últim emperador, fins que al 486 vençut pels francs de Clodoveu busca refugi a Tolosa, la capital visigoda d’Alaric II. Aquest l’entrega i el rei franc l’ajusticia sense pietat.

I finalment Itàlia. Estilicó havia vençut al 401 i 406 a visigots i ostrogots respectivament, però els primers al 408 van arribar a assetjar Roma i al 410 la van ocupar, cosa que no succeïa des de Brennus als inicis de la República, és a dir, vuit segles enrere.

La invulnerabilitat es va trencar, i per si fos poc, el cabdill Alaric va segrestar a Gal·la Placídia, la bella germana de l’emperador. Tot això succeïa poc després del pas del Rin (vàndals, sueus, alans) que va suposar juntament amb Adrianòpolis el principi de la fi. Més tard no es va poder evitar l’entrada d’ostrogots i llombards, i l’exèrcit va quedar completament en mans de bàrbars.

Això va acabar quan un d’ells, Odoacre, es va proclamar rei d’Itàlia després de derrotar a Orestes a Pavia, després es va treure de sobre al jove emperador amb un desterrament i una miserable pensió i va enviar les insígnies imperials a Bizanci proclamant a l’emperador oriental la seva voluntat de governar com a lloctinent seu.

Malgrat tot, aquest rei es va dedicar a romanitzar-se, mantenint el Senat i la burocràcia precedent, establint relacions de suposada subordinació amb Orient i d’amistat amb els veïns que eren certament més poderosos que el seu regne: francs i visigots.

Al segle VI, després de la fràgil reconquesta d’Itàlia per part de Belisari, l’última invasió germànica d’aquesta època, va acabar amb els llombards assolant la península itàlica. El forat que van deixar a la Pannònia el van aprofitar els àvars (successors dels huns), que també entrarien provisionalment a través del limes danubià, poc defensat pels bizantins, que estaven embrancats en la reconquesta d’Occident i en la defensa d’Orient contra els perses. Al seu torn, protobúlgars i eslaus acabarien instal·lant-se al voltant del Danubi, i els jàzars van ocupar el seu lloc a les estepes.

No queda molt més a dir sobre els nostres antics del costat occidental. Així va caure la pàtria dels nostres avantpassats, entre massacres, heroïcitats i sense un sospir de pau durant els segles que envolten a la deposició de l’últim emperador.