L’Economia

Si en alguna cosa es va sustentar la fortalesa del món romà enfront dels seus veïns i enemics va ser sens dubte en la seva economia. I si alguna cosa explica la seva caiguda és també per les seves crisis en aquest aspecte.

En la seva etapa inicial, en els temps dels reis, Roma es va basar en major mesura en la ramaderia i en l’agricultura. En l’etapa republicana l’agricultura va adoptar gran importància i va començar a brollar el comerç. En època imperial el comerç va tenir una importància capital on comerciants i artesans de tota mena, agrupats en collegia (confraries professionals) van proliferar a les ciutats venent tot tipus de productes a les seves botigues: les tabernae. També van existir empresaris que deixaven en mans d’esclaus tot el treball.

Grans fortunes es van fer en el sector immobiliari, com va ser el cas del triumvir Cras que va engreixar enormement les seves arques llogant habitatges a les seves insulae. Es van arribar a construir amb freqüència edificis de fins a 6 plantes, regulant-se la seva alçària en temps d’August fins als setanta peus (20,70 metres aproximadament). Això ens dóna una imatge i una organització de les ciutats molt similars a les actuals.

Al llarg de tota la seva història, l’eix comú sobre el qual es va moure el poder econòmic va ser la guerra: tan important va ser que fins a l’arribada de la famosa pax romana, en els primers anys de la nostra era, sempre va existir un casus belli (un motiu per declarar la guerra) o es va buscar amb el pretext que fos necessari per tal d’obtenir sucosos botins en forma de riqueses i esclaus. Així s’explica la contínua i vertiginosa expansió territorial inicial i a la vegada el declivi a l’estancar-se els límits de les fronteres, ja que les campanyes ofensives van deixar d’existir de la mateixa manera que ho van fer els grans beneficis de les seves victòries, mentre que els conflictes defensius no van fer més que erosionar l’erari de l’estat i consumir excessius recursos per al manteniment dels exèrcits fronterers: tan sols cal intentar imaginar el que era mantenir al voltant de 350.000 legionaris amb tot l’engranatge militar que els envoltava sense obtenir a canvi els quantiosos beneficis del passat en riques províncies conquerides. Això, unit a la fi del model esclavista per la victòria moral del cristianisme, les successives guerres civils i el ressorgiment de la corrupció, va convertir a l’imperi romà en un gegant amb peus de fang, massa desitjable i accessible per als bàrbars que aguaitaven i s’acumulaven més i més a prop dels limes.

La societat esclavista va donar pas a un model nou: establint les bases de de la servitud que seria el fonament del feudalisme de l’Edat Mitjana.

Com que els avantpassats, els primers quirites, es van dedicar gairebé en exclusiva al pasturatge i l’agricultura, aquestes activitats sempre van estar ben vistes, i en èpoques de major refinament i influències estrangeres, no van ser pocs els personatges il·lustres que van apel·lar a les velles virtuts rurals davant del vici i decadència del món urbà. L’agricultura es va centrar en la vinya, els cereals i l’oliva, que proporcionaven productes que es podien emmagatzemar i no eren peribles. L’annexió d’Egipte va ser importantíssima per proveir posteriorment a l’imperi, tant és així que se la va arribar a considerar el seu graner, tot i que tampoc s’ha de desmerèixer altres províncies com Sicília o Cartago. En canvi, els productes més peribles eren produïts als voltants de les urbs que eren proveïdes diàriament pels camperols locals.

Tot i que es va fonamentar en les tècniques sumèries importades a través de pobles posteriors, la cultura romana va aportar avenços agrícoles, alguns d’ells han arribat fins avui: intricats sistemes d’irrigació de terres i dessecació de zones pantanoses, molins d’aigua i vent, implantació de rotació de cultius, una arada de doble fulla, el vallus (una mena de recol·lectora impulsada generalment per bous) i van usar sistemes de mesura com la balança romana per exemple.

A mesura que el territori va augmentar es va fer necessari l’assegurament de les transaccions comercials i això es va aconseguir gairebé definitivament en temps d’August amb una pau de quatre dècades, on una vasta xarxa de calçades d’alta qualitat i un mar interior ple de ports ben proveïts va fer fluir un creixement econòmic sense precedents. Anteriorment, el gran general Pompeu, cap al final del període republicà va pacificar el Mare Nostrum derrotant definitivament als pirates cilicis, anys abans de la primera guerra civil que el va enfrontar a un colós militar: Cayo Julio César.

Els mercaders romans es van endinsar a l’Aràbia i més enllà d’Egipte, van arribar fins a la costa occidental de l’Índia i alguns van navegar fins a Ceilan (establint fins i tot petites delegacions per protegir els seus interessos) i fins i tot la Xina. La ruta de la seda va tenir el seu naixement en l’època imperial i per protegir el trànsit de mercaderies per via terrestre es va establir una línia de fortificacions cada poques desenes de quilòmetres, a l’extrem oriental de l’imperi, amb contingents de cavalleria per repel·lir atacs a les caravanes per part de tribus nòmades bel·licoses. Al llarg del territori, les ciutats de nova creació es van dissenyar a partir d’un plànol ortogonal on imperaven les quadrícules i angles rectes que van facilitar el transport, amb amplis fòrums per atreure i estimular les transaccions.

Al mar els vaixells mercants amb la seva característica vela quadrada podien navegar amb vent favorable a 6 nusos, podent connectar l’Atlàntic amb Roma en tan sols una setmana, i amb capacitats variables segons la seva mida podent arribar a 200 tones. Eren prou flexibles i gràcies al disseny del seu casc podien permetre’s endinsar-se als deltes i navegar a contracorrent als rius cabalosos com el Rin, el Danubi, l’Eufrates, Nil, el Tíber o l’Ebre, arribant així a ciutats de interior com la mateixa Roma o Caesaraugusta (actual Saragossa). Aquestes galeres van solcar amb freqüència rius com el Phasis o el Cyrus usant rutes al sud del Caucas heretades dels antics grecs que al seu torn les havien heretat dels regnes locals.