El Sacre Imperi

Trobem el naixement d’aquesta entitat política quan el papa Lleó III va coronar a Carlemany com a emperador a l’any 800, en un retorn a Roma de la seu de l’antic Imperi Romà. El llavors conegut com a Imperi Carolingi, reunia sota la seva corona als francs i llombards, la defensa de la cristiandat a Hispània contra els musulmans i la propagació de la Fe entre els pobles de la recentment conquerida Germania.

Encara que la relació política amb Bizanci no va ser tan estreta com hagués hagut de ser, des de l’Imperi d’Orient es van atorgar els títols d’imperator i basileus a l’Imperi d’Occident en contraprestació pel lliurament de Venècia i Dalmàcia al món bizantí. Els governants del Sacre Imperi van destacar per tenir el mateix afany que els bizantins de convocar concilis i d’intervenir a l’elecció del Papa.

L’emperador va situar la capital a Aquisgrà, enclavament situat a prop de Colònia, allà on els seus antecessors havien elevat un fort castell i va ser prèviament coronat com a rei dels francs l’any 768.

Carlemany va tenir grans èxits militars: va alliberar Itàlia de l’ocupació llombarda del rei Desideri, va combatre i va sotmetre després de trenta llargs anys de conflicte als pagans saxons, convertint-los a la fe cristiana i integrant els seus territoris a l’Imperi, va lluitar a la península ibèrica contra els musulmans, refermant així les bases de la imminent Reconquesta a través de la Marca Hispànica a la vessant sud dels Pirineus, i també va sotmetre a bavaresos i àvars.

A una de les seves gestes, de tornada després de les campanyes d’Hispània, correspon la llegenda immortalitzada en el cantar de gesta de “la cançó de Roland”. Aquest cavaller va perdre la vida al congost de Roncesvalles, en una emboscada soferta a la rereguarda per part de bascos i gascons. Va ser després d’aquest desastre quan Carlemany va impulsar definitivament la creació de la Marca Hispànica, a manera de protectorat, conformant en aquesta regió una espècie de limes al sud de l’imperi, amb l’objectiu de contenir la constant amenaça de l’islam, i com a punt de partida per a la futura Reconquesta d’Hispània per a la Cristiandat. Amb els segles i després d’una tenaç i feroç resistència a l’invasor, en aquesta marca van néixer entitats polítiques en forma de comtats i regnes que en paral·lel i en comunió amb els situats a la serralada cantàbrica alliberarien la península de l’ocupació sarraïna.

La força que va tenir només néixer, va trontollar aviat davant la ruptura de la unitat cristiana, les invasions en diversos fronts per part de musulmans i normands, i els conflictes civils protagonitzats entre els sobirans carolingis, pel fet que la concepció de la nació era de tall federalista.

Carles II el Calb va intentar infructuosament una restauració, i va prosseguir un temps d’anarquia. El seu successor, Carles III el Gras, va tenir més èxit, i va reunir sota els seus dominis els mateixos territoris que posseís Carlemany (a la fi del segle IX), però la seva mort significaria una divisió en sis regnes i la consolidació d’un món feudal.

Més endavant va emergir la figura d’Otó I el Gran de Saxònia, que a finals del segle X va restablir l’ordre anterior, restaurant l’Imperi amb la base territorial dels ducats de Saxònia, Turíngia, Francònia, Baviera, Suàbia i Lotaringia (amb llengües germàniques, el nucli primigeni d’Alemanya) atorgant-los l’hegemonia, i vinculant-se al papat. Militarment va obtenir l’any 955 dos importants victòries contra els hongaresos a Lechfeld i contra els eslaus a Rechnitz. I va aconseguir coronar-se a Pavia com a Rex Francorum et Longobardorum, aconseguint poc després la unció imperial a Roma pel papa Joan XII. Aquí es considera per la historiografia el moment fundacional del Sacre Imperi Romanogermànic d’Occident amb aquest nom, també conegut com el Primer Reich o Imperi Antic.

Cal destacar que la unitat territorial es va trencar: França va estar fora de les seves fronteres, per tant es pot considerar que després de dos segles d’existència, l’Imperi Carolingi amb tal denominació va desaparèixer definitivament donant pas al Sacre Imperi que va estar regit des de territoris germànics. Els emperadors es van començar a coronar a Alemanya sota la denominació de “rei dels romans”, abans d’anar a Pavia per coronar-se com a reis d’Itàlia i emperadors de Roma.

Entre els anys 1.000 i 1.300 es va desenvolupar una lluita pel Dominium mundi entre el pontificat i l’Imperi.

Després d’anys d’enfrontaments amb el poder papal i d’una sèrie de lluites internes a les ciutats, va ascendir al poder Frederic I (Barba-rossa), que era un altre partidari acèrrim de la idea imperial, però que igual que l’últim gran emperador de l’Edat Mitjana, Frederic II, es va trobar amb notables obstacles per aconseguir els seus objectius. A la seva mort el va seguir un període de lluites intestines entre 1.250 i 1.273, d’anarquia generalitzada sense existir un monarca. A la fi del segle XIII, van aparèixer adversaris importants: França, Anglaterra i Castella.

En aquest període trobem enfrontaments pel poder: Conrad IV com a fill de Frederic II contra el güelf Guillem d’Holanda proclamat pel papa. Moren al 1.254 i 1.256 respectivament. La lluita per la corona imperial continua entre Alfons X el Savi de Castella i Ricard de Cornualla. Després de la mort de tots dos conclou aquest període de disputes amb l’entronització del desitjat pel pontificat en aquell moment: Rodolf d’Habsburg.

L’Imperi que al principi havia rebut suport i impuls des de Roma per l’interès d’expandir la religió entre els pobles pagans del Nord i de l’Est, a poc a poc son les causes sobiranistes les receptores d’aquest suport, i es va iniciar un declivi a nivell polític desembocant en la pèrdua de territoris, fins que a mitjans segle XIV es podia reconèixer el poder imperial tan sols sobre Alemanya, i a més cada vegada més limitat.

Durant els segles XV i XVI l’Imperi es va acostar de nou a l’Església, però les conseqüències polítiques de l’aparició del protestantisme van dividir al seu poble. Carles V de la casa d’Habsburg va ser l’últim a ser coronat pel Papa (1.530) i després d’ell, mai més es va tornar a vincular el Sacre Imperi amb el poder cristià. Per si fos poc, al següent segle es va veure immers a la terrible guerra dels Trenta Anys i va quedar reduït a una federació de 300 Estats, que cada vegada estaven més deslligats del poder imperial.

Al segle XVIII, el regne prussià va adquirir el domini de la federació i es va enfrontar a Àustria que era al centre dels territoris de la nació. Després d’aquesta contesa, el declivi es mostra inevitable, estant els ducats de Saxònia, Baviera i Württemberg amb gran poder i total independència, Prússia i Saxònia lluitant pel domini de la corona, la Renània occidental sota influència francesa, i Àustria amb conflictes a Itàlia i els Balcans.

L’any 1.806, Napoleó Bonaparte (geni militar, admirador i estudiós erudit de les campanyes d’Alexandre el Gran, Anníbal i Juli Cèsar, que va somiar la creació d’un Imperi francès prenent com a model a l’Imperi Romà adaptat al seu temps) va anorrear les forces austríaques, i el seu monarca, Francesc II d’Àustria, es va veure obligat a renunciar al títol d’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, provocant la fi de la seva mil·lenària història.

Més tard, al segle XX el nazisme va tractar de repetir un somni d’Europa unida sota un sobirà, el famós Tercer Reich, l’anhelat imperi dels mil anys que tant obsessionava a Adolf Hitler, aquest cop al servei de la suposada raça superior i amb uns mitjans inhumans que van aniquilar milions de vides. La seva apropiació de la simbologia imperial romana a imitació del feixisme italià ha embrutat uns costums i una estètica que ara s’associen immerescudament amb la ultradreta. Dins d’aquestes desraons, fins i tot Benito Mussolini es va autoproclamar com a nou emperador de Roma.

Al present gaudim d’una entitat política, la Unió Europea, nascuda després de la Segona Guerra Mundial amb el ferm propòsit d’evitar una nova contesa entre europeus i com a eix de cooperació i integració supranacional.

Deixant de banda els aspectes econòmics que la regeixen, vull destacar, a títol personal, que és una veritable llàstima que els seus dirigents no hagin aconseguit posar-se d’acord i reconèixer una veritat indeleble a la seva Constitució, que fa referència a les arrels culturals de les quals provenim tots els pobles europeus sense excepció: la cultura clàssica (grega i romana), el Cristianisme i la Il·lustració. Mai és tard per corregir els errors polítics i això no vol dir que la multiculturalitat sigui demonitzada, tan sols es tracta de reconèixer d’on venim, el que som i honorar els avantpassats. Fins que aquest reconeixement no es faci explícit no hi haurà una base sòlida per crear un veritable estat unit, i el poble seguirà veient la institució com un conglomerat burocràtic dirigit per tecnòcrates al servei d’interessos econòmics.

Però Roma està per sobre de les persones, és un somni, un somni que es pot xifrar en milers d’anys, que voleteja per sobre dels seus descendents, que es palpa a les seves llengües, als seus costums, un somni que reneix davant la visió de les seves ruïnes i que encara aclapara als que imaginen el que va ser i el que va poder haver estat. Roma va ser el que l’orgull i la força de la seva gent van voler que fos, i molts de nosaltres vivim als assentaments que ells van triar, viatgem per les vies que ells van obrir, i gaudim de la cultura que ells ens van llegar. No ho oblidem mai.

S.P.Q.R.