<<Siguem esclaus de les lleis per poder viure en llibertat>>
Un dels àmbits en què Roma hauria de deixar una empremta més profunda i duradora en el món occidental i en tots aquells països que, d’una manera o altra, han rebut la influència de la cultura occidental (amb la notable excepció dels països anglosaxons) va ser sens dubte el jurídic. I és que el Dret romà és, com assenyala Àngel Latorre a la seva Introducció al Dret, un clàssic, i potser el clàssic per excel·lència en l’àmbit del saber jurídic.
En efecte, avui dia hi ha dues grans famílies jurídiques amb abast global: d’una banda, el dret pertanyent al denominat Sistema romà-francès o Sistema romà-germànic-francès, també conegut com a Sistema de dret continental europeu, els orígens del qual es troben en el dret romà (entre altres fonts i influències). D’altra banda, el Sistema Common Law, basat en el sistema legal anglosaxó. Només cal donar una ullada al mapa que figura sota aquestes línies per donar-se compte de l’enorme influència del sistema jurídic de base romanista:
En preguntar-nos per la importància de l’aprenentatge del Dret romà avui dia, caldria destacar dues raons fonamentals per les què el seu coneixement és valuós:
-En primer lloc, per motius històrics. És difícil, si no impossible, assolir un coneixement profund de la societat romana sense tenir en compte les normes fonamentals que van governar la vida dels habitants de la ciutat de Roma i més tard de l’Imperi. De la mateixa manera, es fa complicat entendre la profunda evolució experimentada per Roma en els més de mil anys que transcorren des de la fundació de la ciutat fins a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, sense tenir present l’evolució del pensament i la praxi jurídica romana, ja que les normes jurídiques que regeixen en qualsevol comunitat humana són un reflex dels seus equilibris interns a nivell polític, econòmic i social, i el seu coneixement ajuda en gran mesura a entendre la societat en què aquestes normes són creades i aplicades. D’altra banda, la influència històrica del dret romà s’estén molt més enllà de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al 476 dC. Referent a això, cal assenyalar que la seva vigència i evolució va continuar, tot i que sota la influència de la cultura grega, en l’Imperi Romà d’Orient, i va ser allà, a Bizanci, on va donar lloc sota l’emperador Justinià (483-565 dC) a una de les seves més extraordinàries i eminents manifestacions. A Occident, per la seva banda, el dret romà va continuar estant vigent, sota interpretacions i compilacions successives, fins a les grans codificacions del segle XIX. Fins a aquest moment, aquest no es va poder considerar un dret històric, sinó que era part de la normativa positiva, vigent i aplicable, a la major part de grans països europeus. Com a exemple de la seva prolongadíssima vigència i influència cal assenyalar que en gran part d’Alemanya, un país del qual només una petita porció de territori va pertànyer a l’antic Imperi Romà, el dret romà va estar vigent fins a l’1 de gener de l’any 1.900, quan va entrar en vigor el Codi civil alemany.
-En segon lloc, i més enllà de consideracions històriques generals, el coneixement del Dret romà és important per motius estrictament jurídics. Per als juristes de la major part de països d’Europa continental (i de països als quals els seus ordenaments jurídics s’han inspirat en aquests, com és el cas dels països llatinoamericans, així com molts països africans i asiàtics), el coneixement de la història del dret dels seus respectius països passa forçosament pel coneixement previ del sistema jurídic romà. D’altra banda, i més enllà de la comprensió i contextualització històrica dels diferents drets nacionals, és difícil aconseguir un enteniment profund del dret privat i específicament del dret civil continental sense una comprensió al menys general de les normes i institucions jurídiques romanes, particularment de les relatives a les obligacions.
Vegem doncs de manera molt general quines van ser les principals etapes per les que va passar el dret romà al llarg de la dilatada història de Roma i més enllà:
L'ÈPOCA ARCAICA (Fins a mitjans del segle III aC)
L’origen del dret romà es troba en una comunitat inicialment minúscula amb un estil de vida rural. Una ciutat-estat que als seus inicis no tenia influència més enllà de la urbs original. La vida econòmica i política romana girava en aquesta fase (i fins i tot molt després va seguir fent-ho) al voltant de la propietat de la terra i sobre una classe, la dels patricis, que posseïa la major part. Al costat d’ells, la gran massa del poble la constituïen els plebeus, exclosos dels càrrecs públics i en general titulars de drets molt escassos.
A l’estrat més baix es trobaven els esclaus que, per horrible que avui dia ens pugui semblar, en la concepció de l’època no eren considerats persones sinó coses animades.
Originalment, a la cúspide del poder es trobava un rei, que era alhora cap militar, polític i representant de la comunitat davant els déus. En caure la Monarquia va ser substituït per magistrats que tenien poder militar i polític limitat en el temps, quedant reservats els aspectes religiosos al col·legi dels pontífexs.
Encara que a ulls moderns pugui resultar difícil de concebre, a la Roma primitiva el coneixement del dret era un privilegi de la classe patrícia. Aquesta prerrogativa era exercida a través del Col·legi dels Pontífexs. Per tant, els qui estaven subjectes al dret no coneixien les normes que els governaven i estaven sotmesos a l’arbitrarietat de la classe que tenia el monopoli del seu coneixement. Després de la caiguda de la Monarquia i les lluites socials que la van seguir, els plebeus aconsegueixen la publicitat del dret, reflectida a la llei de les XII taules.
L’elaboració d’aquesta llei es va produir a mitjans del segle V aC i va ser elaborada gràcies a la insistència d’un tribú de la plebs anomenat Terentil Arsa i es va inspirar, segons explica la tradició, en la legislació del governant grec Soló, tot i que molt probablement el gruix de la normativa estava compost per normes consuetudinàries aplicades de forma habitual ja abans de ser recollides en la norma escrita i pública. És difícil confirmar o negar segons quins extrems pel que fa a aquesta llei, ja que no ha arribat de forma completa fins a nosaltres.
Sense entrar a analitzar el seu contingut exacte, la qual cosa excediria el propòsit d’aquest apartat, és important assenyalar que la llei de les XII taules contenia principalment normes sobre el dret processal civil, dret de família i successions, dret d’obligacions, drets reals, dret penal, dret sacre i a les taules complementàries XI i XII, normes variades com la que permetia el matrimoni entre patricis i plebeus, que fins a l’aprovació d’aquesta llei havia estat prohibit.
La interpretació i desenvolupament de la llei de les XII taules va ser fins a començaments del segle III aC un monopoli del col·legi dels pontífexs, i l’activitat d’aquest òrgan va representar en aquesta fase la medul·la de la jurisprudència romana.
Posteriorment, va créixer la influència de les lleis votades pels ciutadans a proposta (rogatio) del magistrat facultat per això. Inicialment van ser els comicis centuriats els que solien legislar sota aquesta fórmula, però després de l’aprovació de la lex Hortensia al 286 aC, la qual va declarar obligatoris per a tots els ciutadans els acords dels plebeus, la majoria de les lleis es van votar al concilium plebis a proposta del tribú de la plebs.
EXPANSIÓ DE ROMA I IMPERI (des de mitjans del segle III aC fins a mitjans del segle III dC)
Després de la submissió d’Itàlia, esdevinguda al 265 aC, la victòria de Roma sobre Cartago (219-201 aC) converteix els romans en amos de la meitat occidental de la Mediterrània. Posteriorment, i en un període relativament breu, Roma expandeix les seves fronteres fins a Orient, arribant a l’Eufrates i el Mar Negre, cobrint territoris molt influïts per la cultura grega i convertint-se en la major potència de l’Antiguitat.
Aquest enorme imperi constituïa una unitat política però, lluny d’estar sotmès a un únic cos de normes, estava dotat d’un sistema jurídic d’enorme complexitat. En la mesura del possible Roma va deixar als súbdits dels territoris recentment ocupats una certa autonomia, conservant en molts casos el dret propi dels territoris conquistats.
Fins a començaments del segle I aC Itàlia va estar formada per dues masses territorials:
-El territori estatal directament romà (ager Romanus), que inicialment coincidia amb la ciutat de Roma i on el dret romà tenia vigència.
-El territori dels aliats (socii), vinculats amb Roma a través de tractats. Aquests territoris comptaven amb autonomia i en ells s’aplicaven habitualment les seves pròpies normes.
Per altra banda, un governador romà (cònsol o pretor, segons les circumstàncies) s’encarregava de la direcció de les províncies fora d’Itàlia, i en elles es va seguir aplicant durant molt de temps el dret indígena a la població nativa. Fins i tot en l’imperi universal de finals de la República i el començament del principat, va seguir regint el principi de la personalitat de les lleis, segons el qual les normes jurídiques aplicables a cada persona depenien més de la seva situació jurídica específica que del territori on s’estigués aplicant la llei. Així, el ius civile romà s’aplicava només als ciutadans romans, independentment d’on visquessin, mentre que els drets locals s’aplicaven a la població indígena quan litigava davant tribunals propis. No obstant, si ciutadans no romans litigaven davant els tribunals romans, s’aplicava el ius gentium, com veurem més endavant.
Pel que fa a les fonts del dret, aquestes van variar al llarg de la història romana, però a l’època de màxima esplendor del dret romà es reconeixien com a tals els acords de les assemblees populars (leges i plebiscita), les decisions del Senat (senatus consulta), les ordres emanades dels emperadors (constitutiones principis), els edictes o ordenances dels magistrats (ciutadans revestits de poder públic), i la doctrina dels juristes, és a dir, dels ciutadans especialitzats en l’estudi del dret. Va ser aquesta última font la més característica del dret romà, de manera que aquest es va constituir sobre la base de la jurisprudència (un curiós paral·lelisme amb el sistema jurídic anglosaxó actual), molt més que sobre la base de la llei. De fet, les creacions més destacades de l’època de major esplendor del dret romà tenen el seu origen en la jurisprudència.
En aquesta època (aproximadament cap a la fi de la República) la direcció de l’aplicació del dret es trobava en mans dels magistrats jurisdiccionals: a Roma, principalment el pretor urbà, el pretor pelegrí i els edils curuls competents als litigis del mercat. A les províncies, els governadors i els qüestors provincials en lloc dels edils.
Entre els juristes més destacats d’aquest dilatat període figuren Quint Muci Escevola, Servi Sulpici Ruf, Gai, Papinià, Paul·le, Ulpià i Modestí.
Per superar i complementar les normes de l’antic ius civile o dret quiritari que governava les relacions entre ciutadans romans en el context de l’estat-ciutat que va ser Roma en el seu origen, i per donar solució a la creixent complexa vida de l’Imperi, els juristes romans van realitzar una mena de sincretisme entre la idea estoica del dret natural establert per la raó natural i el ius gentium, un cos de normes desenvolupat a Roma per donar solució als litigis entre ciutadans romans i aquells que no ho eren.
Amb el creixement de l’intercanvi comercial i les relacions entre persones amb condicions jurídiques diverses, els pretors van desenvolupar empíricament un sistema de normes que van basar en el que consideraven una virtut exigible a tots els homes, fos quina fos la seva condició jurídica: la fides, la qual inicialment es va considerar simplement com el deure de complir amb la paraula donada, però que al llarg del temps va anar ampliant-se per acabar incloent un deure genèric de comportar-se correctament a les relacions amb els altres.
D’aquesta manera, va acabar desenvolupant-se un conjunt de normes més flexibles que l’antic dret quiritari aplicable als ciutadans romans. Aquest ius gentium, per la seva simplicitat i major adaptació a les noves circumstàncies, va acabar sent adoptat fins i tot per molts ciutadans per les seves relacions jurídiques, i els juristes romans el van identificar amb la idea de l’ius naturale, una idea d’origen grec segons la qual existia un dret basat en la raó natural. Més endavant, ja sota la influència del cristianisme, els conceptes d’ius gentium i d’ius naturale van acabar separant-se.
Observada des d’avui, resulta admirable l’habilitat dels governants i juristes romans per, des de la base del limitat dret d’una ciutat-estat, construir tot l’aparell burocràtic i jurídic que els va permetre l’administració de tan vast imperi.
Finalment, i a mesura que la romanització de les províncies es va fer més profunda, es va anar ampliant progressivament el dret de ciutadania romana, fins a arribar amb Caracal·la l’extensió de la ciutadania romana a tot l’imperi, per la constitutio Antoniniana de l’any 212 dC. En aquest moment, Roma deixa definitivament enrere l’estructura formal d’estat-ciutat que es va mantenir durant tota la República i gran part del Principat, i la ciutadania romana adquireix el caràcter de dret de ciutadania de l’Imperi. Amb Caracal·la, l’imperi es fa veritablement universal, no ja només en el fons, sinó també en la forma.
L'ÈPOCA TARDANA
L’estat romà del segle III dC presentava ja un caràcter molt diferent del que prevalia a l’època d’August.
Moltes institucions, com el Senat i les magistratures havien perdut el seu significat polític i, progressivament, el poder va ser ocupat per una espècie de monarquia absoluta establerta en el poder militar. En aquesta època, es va instal·lar a l’Imperi una greu crisi econòmica i financera, i la distinció entre ciutadans romans i no ciutadans va passar a ser substituïda progressivament per una divisió de la societat en estaments professionals, de vegades hereditaris, que es van convertir en barreres difícilment franquejables.
En aquest context, l’ordenament estatal fundat per Dioclecià i desenvolupat per Constantí el Gran, reflectia l’esperit d’una monarquia absoluta, amb una important administració burocràtica i una limitació progressiva de la llibertat personal.
Els funcionaris civils de més categoria en aquesta època eren els praefecti praetorio, en nombre de quatre, dos a la part oriental de l’Imperi i dos a l’occidental. Representaven a l’emperador, particularment en l’àmbit del dret, i administraven els impostos i una gran part de les finances. D’altra banda, el quaestor sacri palatii era en aquesta etapa una mena de ministre de justícia.
Una característica del dret estatal romà que va ser de gran importància per al futur de l’Imperi va ser la divisió del seu comandament entre diversos emperadors. El seu autor va ser Dioclecià, i va prefigurar el que més tard havia de convertir-se en Imperi Romà d’Orient i Imperi Romà d’Occident.
En aquest període, i com a reflex de la ruptura dels antics equilibris de poder, l’art de la jurisprudència va decaure en gran mesura, sumint-se en una decadència progressiva, i van aconseguir gran importància els rescriptes imperials (acte administratiu emès per escrit concedint un privilegi, una dispensa o una altra gràcia, a petició de l’interessat), reflex de la nova funció i poder absolut de l’emperador. Alhora, els drets vulgars i les influències germàniques van començar a ocupar un lloc important a la praxi jurídica desenvolupada als diferents territoris de l’imperi.
D’aquesta època cal destacar el Codex Theodosianus, així com les codificacions del dret romà als imperis germànics en territori romà occidental, com ara l’Edictum Theodorici, i la Lex Romana Visigothorum (també coneguda com Breviarium Alarici), elaborada i publicada l’any 506 dC (Per tant, després de la caiguda de l’imperi romà d’occident) pel rei Alaric II.
A la part oriental de l’imperi es va conservar amb més fidelitat el coneixement del Dret romà. I va ser precisament allà, sota Justinià, on es va elaborar una magna compilació que marcaria una fita a la història jurídica mundial i determinaria la influència posterior del dret romà.
LA CODIFICACIÓ JUSTINIANA
A diferència del que va passar a Occident, a l’Orient de l’imperi va sobreviure un coneixement bastant profund de la literatura jurídica clàssica, particularment a les escoles de Dret de Berito (actual Beirut) i de Constantinoble. L’acumulació d’una gran massa de normes al llarg dels segles, va provocar la presa de consciència sobre la necessitat d’una compilació i ordenament del Dret romà per garantir una aplicació del mateix adaptada a la realitat de l’època.
Va ser sota el govern de Justinià, entre els anys 527-565 dC, que es va escometre aquesta ingent tasca. Aquest emperador, que va destacar per la seva brillantor política i intel·lectual, va designar a Tribonià com a president de la comissió compiladora, la qual va iniciar el seu treball a l’any 528 i va concloure les seves tasques al 529, donant com a resultat el Codex Justinianus, el qual recollia les lleis imperials incloses als còdexs gregorià, hermogenià i teodosià. Aquest codi va derogar tots els vells còdexs i lleis imperials que no havien estat inclosos al mateix, i va eliminar contradiccions en textos antics. Va tenir una vigència de pocs anys i el seu text no s’ha conservat.
Entre l’any 530 i 533 dC i amb la participació del mateix Justinià es va redactar el Digest, que recollia i ordenava el dret de juristes romans com Muci Escevola, Arcadi Carisi i Hermogenià, amb predomini de textos procedents de Paul·le i Ulpià. Gairebé al mateix temps, es van publicar les Institutiones, que eren un tractat oficial per a principiants. Finalment, van arribar el Codex repetitate Praelectiones i les Novellaes. Aquestes últimes incloïen diverses lleis relatives al Dret privat, particularment al Dret de família i hereditari. El conjunt de Codex, Digestos, Institutiones i Novellaes van constituir una legislació unitària i un esforç colossal de compilació i depuració de la ingent quantitat de normes jurídiques del dret romà que s’aplicaven a l’època. Aquest conjunt és conegut sota la denominació de Corpus Iuris Civilis, tot i que és important tenir present que aquesta denominació procedeix de l’Edat Moderna.
La contribució de Justinià a la història jurídica d’Occident és incommensurable. Sense el seu esforç, sense la seva preocupació per preservar, ordenar i interpretar el dret romà que el va precedir i que s’aplicava a la seva època, i sense les seves codificacions, el coneixement de la major part del sistema jurídic romà s’hauria perdut per sempre, i sens dubte la història jurídica d’Europa i de gran part del món occidental hauria estat molt diferent.
SUPERVIVÈNCIA DEL DRET ROMÀ
L’any 476 dC cau l’Imperi Romà d’Occident, acabant l’Edat Antiga i donant inici l’Edat Mitjana. No obstant això, a la pràctica el germen de l’Edat Mitjana portava temps gestant-se al si de l’Imperi, enmig d’una progressiva decadència en l’àmbit econòmic, polític i jurídic. D’altra banda, la vigència i influència del dret romà, tot i aquesta decadència, així com la idea mateixa de l’imperi, van seguir influint de manera determinant al decurs de la història europea després de la caiguda de Roma.
Durant l’Alta Edat Mitjana el dret romà vulgar va dominar a Occident, basant-se fonamentalment en la Lex Romana Visigothorum. Únicament a Itàlia es va introduir la codificació de Justinià, encara que de forma parcial.
És a partir del segle XI, amb l’activitat de l’escola de Bolonya sota l’impuls de Irneri, que va estudiar a fons el Digest, que es reprèn amb gran dinamisme l’estudi del Dret romà. Gràcies a aquesta escola i als juristes italians (tant glossadors com a comentaristes) i al seu profund estudi del Corpus Iuris, les codificacions justinianes penetren a la mentalitat i la pràctica jurídica d’Itàlia i de la major part d’Occident. En aquest aspecte, cal destacar la recepció del dret romà a Alemanya a partir de la Baixa Edat Mitjana, sota la influència dels comentaristes. Precisament va ser a Alemanya on es van elaborar algunes de les teories i interpretacions més influents del Dret romà, ja en època Moderna i Contemporània, destacant en aquest aspecte Friedrich Karl von Savigny (1779-1861), fundador de l’escola històrica del dret.
En paral·lel, després de la caiguda de l’Imperi d’Occident, a l’Imperi d’Orient Roma va seguir viva encara durant molts segles, no només en l’àmbit jurídic sinó també com a entitat política, sotmesa a una profunda evolució.
En resum, tal com hem pogut veure en aquests brevíssims i, per raons d’espai, forçosament superficials apunts sobre el Dret romà, és possible afirmar que d’entre tots els drets històrics, el dret romà és aquell l’aprenentatge del qual a l’actualitat segueix sent més útil i necessari, tant per la seva amplíssima vigència a l’espai i al temps i per l’empremta que aquesta perllongada presència ha deixat al dret, la política, les institucions i la cultura occidental en general, com per la seva importància per a la formació del jurista actual, el qual pot trobar a l’esperit d’aquest dret i al caràcter eminentment pràctic dels juristes romans un exemple d’adaptació de les normes jurídiques a la contínua evolució de la societat, l’economia i la política, així com un mètode amb valor permanent.
Autor: Leo Moreta Bufill