<<Si Roma s’ha pronunciat, s’acaba la qüestió>>
Sermons I
Els romans més antics adoraven als numina, forces de la natura que resideixen a les coses, els éssers i la natura. Al principi no tenien representació humana però posteriorment es van perfilant algunes de les divinitats, entre elles les més destacades van ser:
-La tríada capitolina, composta per Júpiter, Juno i Minerva. Tenien un temple en el mateix Capitoli.
–Mart, el Déu de la guerra.
–Janus, el déu de les portes, els començaments i els finals. En honor d’aquesta deïtat de dues cares es va consagrar el primer mes de l’any, gener.
–Venus, la deessa dels jardins.
–Vesta, la deessa del foc domèstic.
Al culte privat o familiar, el cap de família conegut com a pater familias, era el responsable dels ritus, generalment enfocats a les divinitats domèstiques, els lars o déus de la casa, i els penats o déus del rebost.
Als habitatges una mica benestants, existia un racó de l’atri destinat al lararium, una fornícula per al culte familiar dels avantpassats, amb figuretes i imagines maiorum, que eren retrats que al principi van ser les màscares mortuòries i s’exhibien durant els funerals.
D’altra banda, altres divinitats anomenades manes, eren les ànimes dels morts. Els difunts es transformaven en ombres o fantasmes i passaven a ser déus del regne de la mort. Existia una fossa sagrada, el mundus, que es destapava tres mesos a l’any i permetia als difunts tornar sobre la terra. A més d’aquestes deïtats, cada individu rendia culte al seu geni personal.
La religió pública va propiciar la instauració de l’Estat Romà, a causa del principi d’adequar les accions de la nació als designis sobirans de Júpiter, amb la vocació d’implantar al món els desitjos d’un déu que defensava la justícia, el dret, la lleialtat, etc. En el món llatí es considerava que arbitrava en els litigis entre ciutats, garantia els pactes i les fronteres, i tot el referent a les relacions entre les diferents ètnies.
Tot podia passar amb la condició que els déus o Júpiter, el més important de tots, ho desitgessin. El cosmos és un equilibri dinàmic, que es reflecteix en el pacte entre déus i homes, pax deorum, on totes les accions culturals romanes tendeixen al seu manteniment, recuperació quan el pacte sembla trencat, o l’establiment d’un nou quan les circumstàncies ho indiquen. Es necessitava el favor dels déus o de Júpiter a les decisions d’estat i per tot això s’utilitzaven endevins experts en esbrinar la voluntat divina:
-Els harúspexs: llegien a les vísceres de les víctimes sacrificades.
-Els sacerdots quindecimviri sacris faciundis: que llegien en els llibres sibil·lins, Libri Sibillini, un recull d’oracles d’origen grec.
-Els àugurs: interpretaven directament els desitjos de Júpiter, eren els més importants i estaven constituïts en col·legi sacerdotal. Estudiaven els signes celestials i el vol de les aus.
L’art endevinatori va tenir el seu origen a Etrúria, regió situada al nord de la península itàlica, que va ser un dels pobles més religiosos de l’Antiguitat i els ritus, que assenyalaven la relació entre els déus i els homes, van marcar fortament la seva personalitat.
Durant la República es van anar assimilant els déus grecs, i les antigues divinitats van quedar millor definides. Els principals déus del panteó romà eren els següents:
| Deus | Equivalent Grec | Funcions |
|---|---|---|
| Júpiter | Zeus | Rei d'homes i de déus, és el més poderós |
| Juno | Hera | Protectora del matrimoni; esposa de Júpiter |
| Minerva | Atenea | Deessa de les arts, les ciències, la saviesa i la guerra; filla de Júpiter |
| Apol·lo | Apol·lo | Déu de la música, la poesia, els auguris i de la llum solar |
| Neptú | Posidó | Déu del mar |
| Mart | Ares | Déu de la guerra |
| Venus | Afrodita | Deessa de la bellesa i de l'amor; va néixer de l'escuma marina |
| Mercuri | Hermes | Missatger dels déus, protector del comerç i dels viatges |
| Vulcà | Hefest | Déu del foc |
| Ceres | Demèter | Deessa de l'agricultura |
| Diana | Àrtemis | Deessa caçadora, protectora dels boscos; germana bessona d'Apol·lo |
Cal fer esment d’una sèrie d’aspectes en què es barregen el dret romà i la religió d’estat:
-Els responsables del Dret, tant humà com diví, eren els pontífexs, que constituïen el Collegium pontificum, un col·legi sacerdotal que era la màxima autoritat en temes religiosos, presidit pel pontífex màxim, o Pontifex Maximus, i de la seva activitat va néixer la jurisprudència.
-Del col·legi pontifical van sorgir els septemviri epulones, que van rellevar als pontífexs a la direcció de les epulae Iovis, que eren uns banquets sagrats en els quals mitjançant el menjar, també sagrat, amb els més distingits representants de la ciutat, Júpiter entrava en contacte directe.
Al Collegium pontificum estaven:
-El rex sacrorum: en temps republicans duia a terme les tasques sacres que al període monàrquic eren pròpies dels reis.
-Els flamines: existien tres majors i dotze menors. Eren sacerdots que es dedicaven cadascun al culte d’un déu. Al nom del flamen se li afegia la deïtat, p. ex. el Flamen martialis era el sacerdot dedicat al culte de Mart.
-Les vestals: sacerdotesses de la deessa Vesta, verges guardianes del foc perenne i d’altres símbols de l’estat.
-A més hi havia quatre confraries: arvals, salis, lupercis (les activitats d’aquests tres es desenvolupaven en festes periòdiques) i fecials (executaven els ritus de guerra i aliança). Aquestes confraries funcionaven en substitució del poble romà, pro populo romano.
A l’inici del període imperial, les creences dels romans s’havien allunyat dels antics ritus i dels vells cultes, els quals seguien funcionant més per tradició que per veritable creença del poble. Hi havia arrelat cert ateisme. De totes maneres, amb August, va començar una nova tradició religiosa, la deïficació de l’emperador, que va rebre el suport majoritari de la població, i al seu costat també es va divinitzar a la seva família i per extensió a la deessa Roma. Per tant, es pot afirmar que aquest procés de deïficació va ser tant religiós com polític.
Els cultes a emperadors com Vespasià o Elagàbal van ser exagerats. Altres emperadors posteriors van buscar un déu per tot l’Imperi, com Aurelià amb el Sol Invictus o Sol Invicte, o molt més tard Julià l’Apòstata amb Hèlios.
Independentment de les creences religioses específiques de cada individu, els romans creien en la immortalitat de l’ànima i la majoria creia que els inferns estaven a les entranyes de la terra. Alguns pensaven que les ànimes dels morts es venjaven dels vius si eren oblidades i esperaven les ofrenes en forma de menjar per sobreviure al més enllà. La majoria, igual que els grecs, creia en el pagament de l’òbol al barquer de l’Hades per poder creuar el riu de la mort.
Amb el pas del temps es desenvolupa una sensibilitat filosòfica i religiosa, i les inclinacions místiques de l’època afavoreixen l’expansió de la idea que una vida ascètica és un camí per la salvació de l’ànima. Donada la llibertat religiosa que hi ha a Roma, les religions orientals es veuen afavorides en aquesta conjuntura, i cultes com el d’Isis i Osiris (procedents d’Egipte) o Mitra (de Pèrsia i l’Índia) guanyen molts adeptes, igual que el clàssic a la Gran Mare o Magna Mater (de Frígia) que ja portava implantat diversos segles, tenint l’honor de posseir un temple al Mont Capitolí ja convertida la deessa en Cíbele.
Aquest buit espiritual en què es trobava la societat romana havia deixat un forat preparat per rebre una nova fe, que acabaria abraçant l’Estat com a religió oficial fins als seus últims dies. Malgrat les greus persecucions que va patir des dels seus inicis, el temps dels cultes pagans va tocar a la seva fi donant pas al Cristianisme.
L’any 394 dC l’emperador Teodosi va derrotar a la batalla de Frígid a Flavi Eugeni, que havia volgut reinstaurar la vella religió. Encara que en el món rural es va perllongar durant més temps, es considera aquesta data com la de la fi dels déus del món antic.
Autor: Eduard Ortiz Pardina