La Monarquia

Com ja s’ha vist en el capítol anterior, l’inici de Roma s’ha de buscar a l’establiment durant els segles IX i sobretot VIII aC dels llatins en la plana del Tíber, un lloc emblemàtic protegit pels turons Albans, un important massís volcànic. Els seus primers habitants estaven envoltats per etruscos al nord, sabins a l’est, i volscos al sud. Situats geogràficament en una cruïlla de civilitzacions en apogeu, com l’etrusca, la grega i la fenici-cartaginesa, es veurien fortament influenciats per elles a l’hora de modelar les seves senyes d’identitat. La tradició romana, com tota gran nació antiga que es preï explica la seva fundació al voltant de mites i llegendes: entorn de l’any 753 aC Ròmul i Rem van fundar a la vora del Tíber, la capital del que seria el major imperi de tota la història de la humanitat. Després de donar mort al seu germà, Ròmul es va convertir en el primer rei de Roma.

El primer rei va ser deïficat com Quirí després de la seva mort. Es va dir que Mart se l’havia endut per convertir-lo en un déu. A Ròmul el va succeir el sabí Numa Pompili, que va destacar per la seva pietat religiosa, instaurant la religió d’estat i fundant el temple de Janus (el déu dels dos rostres). Tant és així que se’l coneix com el rei-sacerdot.

El tercer rei va ser Tul·li Hostili, que va destacar per la seva glòria militar, un caràcter guerrer i ànsies d’expansió. Va desencadenar una guerra civil amb Alba Longa i també va lluitar contra la poderosa ciutat etrusca de Veïs i contra els sabins. Al seu regnat correspon el mític enfrontament entre els tres bessons Horacis i els tres Curiacis per decidir la sort de la guerra civil sense vessament de sang entre pobles germans; aquesta confrontació va acabar amb victòria romana i amb l’establiment dels albans al turó Celi.

A Tul·li Hostili el va succeir Anc Marci, que va destacar per conciliar els seus deures religiosos amb els de monarca, i va ampliar Roma amb la incorporació dels turons de l’Aventí i del Janícul. Al seu regnat correspon també la primera gran obra d’enginyeria del seu poble: el Pons Sublicius, un pont d’estaques sobre el riu Tíber, el guardià del qual era el Pontifex Maximus o Pontífex Màxim, que va acabar adquirint funcions sacerdotals i es va convertir en dirigent del Collegium Pontificum o Col·legi Pontifici i principal autoritat en assumptes religiosos.

Aquests primers quatre reis són considerats com agraris, per representar un tipus de societat arcaica basada en els recursos que ells mateixos podien procurar-se. Tot i així, trobem en aquest període l’origen d’institucions i mecanismes d’organització que serien fonamentals en la resta de la història romana.

Al principi la ciutat va funcionar com una democràcia absoluta: existien tres tribus (llatins, sabins i etruscos), dividides cadascuna en deu barris o curiae, que al seu torn es dividien en deu gentes o illes de cases, i aquestes en famílies. Les cúries es reunien celebrant el Comici Curiat un parell de cops l’any i, entre altres coses, triaven al nou rei quan l’anterior moria. Democràcia sense classes socials que va ser efectiva mentre la ciutat no va allunyar el seu poder de les seves muralles.

A mesura que la ciutat va créixer, el rei va haver de recolzar-se en una burocràcia per atendre tots els aspectes del govern. Es va crear així el Senat o Consell d’Ancians, format per cent primogènits de les famílies descendents dels companys fundadors de Ròmul. I amb el pas del temps van passar d’una mera institució consellera a ser molt influents.

Finalment es va crear l’exèrcit com a institució definitiva basant-se en la Legió, al principi únicament una, organitzant-se entorn a les trenta cúries que havien de reclutar cadascuna d’elles unes lleves de cent soldats d’infanteria (centúria) i deu de cavalleria (decuria). En total, la primitiva legió es va composar de tres mil tres cents soldats. Els oficials llavors es denominaven pretors i el comandament absolut pertanyia al rei.

Després d’aquests reis rurals o agraris, on es forgen les primeres senyes d’identitat del poble, s’inicia una etapa de dominació etrusca, a partir de l’any 616 aC, que deixarà una empremta inesborrable a la cultura romana. Una ciutat puixant necessitava més gent per desenvolupar-se i bona part d’aquesta immigració va provenir d’Etrúria, segurament més avançada econòmicament i socialment que els primers habitants de Roma.

S’inicia una nova època amb els coneguts com a reis mercaders. Hi ha evidències arqueològiques que daten l’inici d’aquest període al voltant de l’any 600 aC, confirmant així els relats dels historiadors clàssics. Luci Tarquini Prisc (o l’Antic) procedent de l’enclavament etrusc de Tarquínia, fill de Demarat de Corint i espòs de Tanaquil, arriba a la ciutat amb les seves riqueses i la feina ben feta, i aconsegueix del rei Anc Marci, la tutoria dels seus fills. A poc a poc allunya els hereus i aconsegueix alçar-se amb el poder. Tarquini adopta els distintius reals etruscos: corona, ceptre, mantell de porpra, tron d’ivori, i els dotze lictors. Va destacar per les seves victòries sobre llatins i sabins, per la seva obstinació a l’embelliment, va iniciar l’edificació del temple de Júpiter Capitolí, va encarregar el drenatge dels tàlvegs entre els turons i de les zones baixes i es va aconseguir gràcies a la construcció d’un gran desguàs subterrani: la Cloaca Maxima (encara en funcionament a l’actualitat). Més tard va patir un atemptat dels fills d’Anc que volien recuperar el seu dret al tron, però l’hereu era ja el gendre de Tarquini: Servi Tul·li, que amb l’ajuda de Tanaquil pren el poder obligant als fills d’Anc a fugir precipitadament.

Servi, d’humil origen, va dur a terme una organització civil de l’Estat: elaborant el primer cens, establint un sistema d’impostos i instaurant el servei militar obligatori. Va dividir al poble en cinc classes (jerarquia que també es va aplicar a l’organització militar) que agrupaven centúries, tenint cadascuna un representant a l’Assemblea. Aparentment era un sistema democràtic, però era més aviat oligàrquic, ja que els rics posseïen 98 de les 193 centúries. A més va ampliar la ciutat amb la incorporació de l’últim turó: Esquilí (Roma era ja el septimontium). Va dividir la ciutat en quatre regions, va aixecar una muralla defensiva (les conegudes a l’antiguitat com muralles servianes), va sotmetre definitivament als llatins, i va edificar el Temple de Diana, símbol d’unió de romans i llatins (paral·lelisme amb el temple d’Artemisa a Efes, que va ser el santuari de la lliga de les 12 ciutats jòniques), la qual cosa venia a ser (segons paraules de Titus Livi) «un reconeixement de la capitalitat de Roma, qüestió que havia donat lloc a tantes guerres».

Va ser considerat per molts, incloent acèrrims defensors de la República, com el segon fundador de Roma. Va dur a terme múltiples reformes i rere seu va deixar una ciutat que comptant les zones conquistades ja albergava a gairebé un milió d’ànimes. S’estima que només la ciutat al voltant de cent mil. Partint dels trenta o quaranta mil dels temps de la primera legió, és un augment considerable.

Finalment Servi Tul·li va ser assassinat pels partidaris de l’espòs de Túl·lia (filla del rei). El setè i últim monarca, Luci Tarquini el Superb (o Superbus), va negar sepultura al seu sogre i va matar a tots els seus partidaris. Va portar una política autoritària i així com el seu antecessor va gaudir de respecte i grandesa interior, aquest va tractar d’assentar la seva posició mitjançant campanyes militars a l’exterior, gràcies a les seves diverses desenes de milers de soldats, i a l’habilitat diplomàtica quan era necessari. Entre els seus èxits destaquen la renovació de l’aliança amb els llatins i la conquesta de la Sabínia i gran part d’Etrúria, ampliant així les fronteres fins a dominar el mar Tirrè. Al final de la seva regència va deixar una potència regional a la Mediterrània central esperant un destí més gran. Luci Tarquini també va finalitzar la construcció del temple de Júpiter Capitolí a la famosa roca Tarpeia.

La llegenda de l’abolició de la monarquia prové de l’esdeveniment que va protagonitzar el fill del rei amb Lucrècia i amb Luci Juni Brut:

Durant el setge a la ciutat d’Ardea (del poble rútul), hi va haver una aposta de grans senyors sobre quina de les seves dones era la més virtuosa. Luci Tarquini Col·latí va demostrar que la seva dona, Lucrècia, era la mereixedora d’aquest honor, i el fill del rei es va obsessionar amb la idea de posseir-la. Un dia en què va ser rebut com a hoste a Col·làtia, es va escolar per entre les estances de la dama i la va amenaçar de mort si es resistia a la seva voluntat, però Lucrècia es va mostrar inflexible. L’enfurit fill del rei li va dir que col·locaria al costat del seu cadàver el d’«un esclau degollat i nu, perquè es digués que havia estat morta en degradant adulteri» (Titus Livi).

Davant d’aquesta situació, Lucrècia va doblegar la seva voluntat i va ser deshonrada pel fill de Tarquini el Superb. Després d’això, Lucrècia va fer cridar immediatament al seu pare i al seu marit, que va acudir acompanyat del nebot del rei: Luci Juni Brut (que portava el sobrenom de Brut, per neci, en haver adoptat una actitud submisa cap al rei, després d’assabentar-se de la mort del seu germà, partidari de l’anterior monarca Servi Tul·li). Quan va confessar què havia passat i va haver exigit venjança sota jurament, va prendre un ganivet i abans de clavar-se’l al cor, va exclamar: «vosaltres veureu quin és el seu merescut; per la meva part, encara que m’absolc de culpa, no m’eximeixo de càstig; des d’ara cap dona deshonrada prendrà a Lucrècia com a exemple per seguir amb vida» (Titus Livi).

Quan es va materialitzar el suïcidi, Luci Juni Brut va esclatar en còlera i va fer un jurament sobre la seva vida en què prometia perseguir el fill del rei i tota la seva família, a sang i foc, i no consentiria que ni ells ni ningú més regnés sobre Roma. El cadàver de Lucrècia va ser portat al Fòrum per mostrar-li-ho al poble i Brut va pronunciar el seu discurs. El rei i la seva família van ser expulsats de Roma i la monarquia bandejada per sempre del seu poble, malgrat els inútils intents de Tarquini per recuperar el tron.

El que està clar, sigui o no verídica aquesta llegenda o altres versions similars d’aquesta, és que quan una revolta popular instigada pels patricis, que tenien una gran força política al Senat i riquesa provinent de l’agricultura, entorn de l’any 509 aC suprimeix la monarquia i implanta un règim republicà, on els màxims poders públics seran atorgats a dos cònsols, renovables anualment, Roma ja comptava amb noves muralles, un sistema de clavegueres (la Cloaca Maxima, que va assecar les basses on es construiria el Fòrum), un gran temple al Capitoli, un temible exèrcit i una densa població.

Als pocs mesos del canvi polític es va signar un tractat de comerç amb Cartago per regular els drets de les respectives marines. Això demostra que la ciutat era ja poderosa, una petita potència respectada i inquietant per als seus veïns i és llavors quan comença a posar els ulls a tot el Laci i més enllà.