Els Romans a la Xina

Segons la història oficial, es considera que el primer contacte entre romans i xinesos es va produir l’any 166, quan una ambaixada enviada per Marc Aureli va arribar fins a Luoyang. Les distàncies tan grans per a aquells temps van impedir l’establiment de relacions diplomàtiques regulars entre les dues cultures més florents conegudes fins aleshores, i el coneixement que van tenir entre si els dos pobles va ser vague i inexacte. Els xinesos van denominar a l’Imperi Romà com Li-jien, que etimològicament procedeix de la paraula “legió”, a través d’alguns dels seus comerciants que es van moure per Alexandria.

Partint d’uns estudis de fa seixanta anys que connecten narracions d’historiadors coetanis xinesos i romans, i gràcies a treballs genètics i antropològics realitzats en una petita regió nord-occidental xinesa que, quina casualitat, es va anomenar en el passat Li-jien, s’obre una escletxa entre l’admès fins a l’actualitat pel que fa al contacte entre els dos Imperis, i el que va començar amb tints de llegenda comença a perfilar-se com una realitat bastant més que plausible.

Vegem què ens diu la història de cada Imperi:

ROMA

Any 53 aC

Licini Cras emprèn una arriscada campanya a Àsia, i al capdavant de 45.000 homes s’endinsa a Pàrtia, un poderós regne oriental, mig bàrbar i mig grec, hereu de Pèrsia i de la campanya hel·lenitzant d’Alexandre el Gran, i que ocupava els territoris de l’actual Iran, l’Iraq i part de Turquia.

Cras era un dels tres homes forts de la República de Roma que conformaven el triumvirat, i desitjava llorejar-se a una campanya bèl·lica de gran envergadura, igual que Juli Cèsar, que triomfava en aquests moments a la guerra de les Gàl·lies, i Pompeu, que havia netejat el Mar Mediterrani de pirates cilicis, i que es trobava a Hispània combatent als rebels ibers, que sota el lideratge de Sertori aspiraven establir un estat hispà independent amb capital a Osca (Huesca).

Els romans que lidera Cras estan compostos per set magnífiques legions, 4.000 arquers i 4.000 genets gals, i es creuen capaços de derrotar a la temuda cavalleria parta, que és el cos principal de l’exèrcit enemic, al seu propi territori.

Els successos d’aquesta contesa ens han arribat a través d’escrits de Plini i Plutarc. Un cop travessada la frontera entre els dos Imperis: el riu Eufrates, probablement amb les tropes estirades en una marxa formada per una prima columna, són atrapats per sorpresa per la cavalleria enemiga a Carrhae (Carras, l’actual Harran per als turcs).

Es va produir una desfeta de primer nivell, i igual que succeís en altres grans derrotes romanes, com Teutoburg o Adrianòpolis, els parts van dividir al temible exèrcit romà, aïllant-lo en grups i fent-lo més vulnerable, en aquest cas al constant càstig dels arquers muntats i a les escomeses de la cavalleria pesada (els famosos catafractes). El resultat va ser de més de 20.000 bons legionaris morts, amb Cras al capdavant, i més de 10.000 presoners. D’aquesta catastròfica batalla per a Roma prové l’expressió “Cras error”.

Una part dels presoners va ser esclavitzada i utilitzada en treballs forçats, però algunes unitats d’elit són enviades a Bactriana, un altre territori que va ser un regne hel·lenístic, al nord de l’actual Afganistan, a la vora del riu Oxus (actualment denominat Amu Daria) per protegir la frontera i combatre als antecessors dels huns, nòmades que en aquells dies assolaven aquelles terres. I què millor que enviar als millors romans supervivents per contenir-los.

Aquí, als confins orientals del món conegut pels romans, desapareix la pista del que havia de ser una legió, la legió perduda.

L’any 20 aC sota el savi imperi d’August, es va signar una nova pau duradora entre Roma i Pàrtia, de nou amb el riu Eufrates com a frontera. L’emperador va aconseguir la devolució de les àguiles i tot i que va exigir la devolució dels soldats presoners, la seva pista s’havia perdut.

IMPERI HAN

Any 36 aC

La dinastia Han governa l’Imperi Celeste de la Xina. Aquest gran estat posseïa ja en aquell temps 40.000 quilòmetres de carreteres (aproximadament la meitat que Roma) i en aquest any el general Gan Yanshou va emprendre una campanya militar als territoris fronterers occidentals, l’actual província de Xinjiang (també coneguda com a Regió Autònoma Uigur de Xinjiang), contra els nòmades xiongnu, que havien de pertànyer al mateix poble pre-hun que rondava per Bactriana i el riu Oxus.

Les cròniques d’aquesta campanya ens han arribat a través de l’historiador Ban Gu, que narra una biografia del general xinès. En aquells moments, teòricament només la zona del Pamir separava l’exèrcit de Gan Yanshou de la legió perduda de Cras. Però hi ha alguna cosa fascinant a les narracions que fa pensar que van estar encara més pròxims: prop de l’actual capital del Tadjikistan (Duixanbe), a la ciutat de Zhizhi, l’historiador ens descriu com el seu exèrcit es va topar i es va enfrontar a uns bàrbars, un misteriós enemic constituït per soldats veterans, molt disciplinat i organitzat, ben protegit en una fortalesa de fusta de forma quadricular. També ens descriu a la seva infanteria, que estava perfectament formada en una línia com d’escates de peix que protegia cos i extremitats.

Encara que només sigui una hipòtesi, perquè no hi ha evidències arqueològiques ni proves concloents, tot sembla apuntar que es van enfrontar a la legió perduda. Segurament aquells valents van preferir fugir del domini part i buscar fortuna pel seu compte més enllà del conegut, van lluitar fins al final per les seves vides contra un exèrcit poderós i d’origen desconegut per a ells, utilitzant el testudo contra les fletxes amb gran eficàcia, i que van donar tal lliçó militar i van provocar tal admiració en els xinesos, que aquests van perdonar la vida als últims 1.000 o 1.500 soldats, els quals, segons Ban Gu, van ser destinats a la província de Gansu on van fundar la ciutat de Liqian (nom xinès que denominava a Síria i l’Orient romà) per protegir la gran muralla dels invasors.

Uns creuen que els descendents d’aquest contingent van ser derrotats i arrasats al segle VIII per tropes tibetanes, que per aquell temps eren mercenaris terribles, autèntics senyors de la guerra, però els estudis genètics fets a Liqian donen peu a pensar altres coses. D’una banda, hi ha diferències físiques molt importants entre els nadius de la zona i la resta de xinesos. S’ha comprovat que un 46% dels seus habitants tenen trets clarament d’origen europeu: ulls blaus i verds, pèls arrissats i/o de color castany, i fins i tot nassos aguilencs. Anys enrere es van trobar al voltant de cent esquelets de fa més de mil anys amb una alçada mitjana superior als 180 centímetres. I si es busquen proves més aviat arqueològiques, a Liqian queden les restes d’una fortalesa, amb 30 metres de longitud i mig d’alt, que segons els nadius fins fa poc més de 40 anys, mesurava més de 100 metres de longitud i era molt més alta. Una veritable llàstima que hagi sobreviscut mil·lennis i l’hàgim perdut en tan poc temps. També s’han trobat restes, com una gran pedra cúbica que conté misteriosos trets d’estil occidental.

Si bé és cert que alguns d’aquests arguments poden ser rebatuts i explicats per altres causalitats, la combinació de tots conforma una teoria apassionant. Jo crec que Roma i la Xina es van trobar a Zhizhi, que els romans van lluitar ferament a les entranyes d’Orient, i que els últims veterans de la legió perduda finalment van aconseguir amb honor la seva merescuda llibertat.