El Llatí

El llatí és una llengua de la branca itàlica de la família lingüística de l’indoeuropeu que va ser parlada a l’antiga Roma i posteriorment a l’Edat Mitjana i a l’Edat Moderna, arribant fins i tot a l’Edat Contemporània, ja que es va mantenir com a llengua científica fins al segle XIX. El seu nom deriva d’una zona geogràfica de la península itàlica on es va desenvolupar Roma: el Laci (Latium en llatí).

Va acabar imposant-se a Roma (cada ciutat del Laci tenia el seu idioma propi) a causa de la seva ràpida hegemonia a la regió. Aquest llatí “romà” es va anar estenent a mesura que s’anava imposant el domini de Roma, primer a Itàlia, després als països riberencs de la Mediterrània Occidental, fins a abastar finalment l’Europa central, des de les Illes Britàniques fins a Romania.

Va ser la llengua oficial de l’Imperi Romà juntament amb el grec. En el llatí dominava la flexió (alteració que experimenten les paraules mitjançant morfemes) a través de sufixos.

El llatí va ser origen de gran nombre de llengües europees, anomenades romàniques, com l’espanyol, el francès, el portuguès, l’italià, el romanès, el català, el gallec, el való, l’occità, l’asturlleonès i l’aragonès. Després de la caiguda de l’imperi romà, es va seguir utilitzant com a llengua franca (llengua vehicular per a determinades qüestions per conveniència més que per imposició legal) per a les ciències i la política.

L’Església Catòlica la fa servir com a llengua oficial, tot i que a la litúrgia des del Concili Vaticà II es permeten les llengües vernacles.

També és utilitzat al món del Dret, total o parcialment.

El caràcter de vehicle d’expressió universal de la cultura, romana primer i europea després, va fer que el llatí fos present als estudis dels nivells mitjà i superior de tots els països civilitzats durant segles. La presència als estudis ha estat a més preeminent fins no fa gaire.

A aquesta causa es deu també que totes les llengües romàniques, hagin vist enriquit el seu vocabulari amb un gran nombre de paraules d’arrel llatina (cultismes). Així mateix pot apreciar-se en moltes d’aquestes llengües el manteniment de l’ús habitual d’expressions llatines, no només en el nivell culte del llenguatge sinó també moltes d’elles en el nivell col·loquial.

MORFOLOGIA:

Al conjunt de formes que pot tenir una mateixa paraula segons el seu cas es denomina paradigma de flexió. Els paradigmes de flexió dels substantius i adjectius es denominen declinacions, mentre que dels verbs es diuen conjugacions. Els noms i adjectius s’agrupen en cinc declinacions, mentre que els verbs s’agrupen en quatre tipus bàsics de conjugacions.

Substantius:

En llatí, el substantiu, l’adjectiu i el pronom adopten diverses formes d’acord amb la seva funció sintàctica en l’oració, que segons els casos gramaticals, es denominen:

1. Nominatiu: Es fa servir quan el substantiu és el subjecte de l’oració.

2. Genitiu: Indica les característiques del nom.

3. Datiu: Usat per assenyalar l’objecte indirecte.

4. Acusatiu: S’usa quan el substantiu és l’objecte directe de la frase.

5. Vocatiu: Identifica la persona a la qual es dirigeix ​​el que parla.

6. Ablatiu: Denota moviment des d’un lloc.

L’Adjectiu té les mateixes formes, ja que concorda amb el substantiu en Gènere, Nombre i Cas.

Verbs:

Els Verbs tenen 4 Conjugacions i es reconeixen per la 2a persona del singular del Present d’Indicatiu. P.ex. amas.

Els verbs llatins expressen els accidents gramaticals de persona, nombre, veu, temps, aspecte i mode pel procediment bàsic d’afegir al tema verbal sufixos i desinències.

-Les persones són: primera, segona i tercera.

-Els números són: singular i plural (a diferència d’altres llengües indoeuropeas el llatí no té el nombre DUAL).

-Les veus són: activa i passiva (a diferència del grec, el llatí no té veu MITJANA).

-Els modes s’agrupen en PERSONALS (Indicatiu, Subjuntiu i Imperatiu) i NO PERSONALS (Infinitiu, Participi, Gerundi, Gerundiu i Supí).

-Els temps verbals són:

1. Indicatiu.– Present, Pretèrit Perfet, Pretèrit Imperfet, Pretèrit Plusquamperfet, Futur Imperfet i Futur Perfet.

2. Subjuntiu.– Manca de tots dos futurs.

3. Imperatiu.– Present i Futur.

4. Infinitiu.– Present, Pretèrit i Futur.

5. Participi.– Present, Pretèrit i Futur.

El Verb llatí s’enuncia amb la primera i segona persona del singular del present d’indicatiu, amb l’infinitiu present, amb la primera persona del singular del pretèrit perfecte d’indicatiu i amb el supí.

Exemples:

1a Conjugació, tema en A:

Amo – amas – amare – amavi – amatum.

2a Conjugació, tema en E:

Habeo – habes – habere – habui – habitum.

3a Conjugació, tema en Consonant:

Rego – regis – regere – rexi – rectum.

4a Conjugació, tema en I:

Audio – audis – audire – audivi – auditum.

SINTAXI:

L’objecte de la Sintaxi és organitzar les parts del discurs d’acord amb les normes de la llengua per expressar correctament el missatge.

La Concordança, que és un sistema de regles dels accidents gramaticals, en llatí afecta gènere, nombre, cas i persona. Les concordances són: Adjectiu / Substantiu o de Verb / Substantiu. Vegeu l’exemple “Animus aequus optimum est aerumnae condimentum” (“Un ànim equitativament bo és el condiment de la misèria”).

ALFABET LLATÍ

És qualsevol derivació directa de l’alfabet usat pels romans. Originalment tan sols van usar 23 lletres i no tenien ni la “O” ni la “J”. Les lletres eren majúscules i entre paraules no deixaven espais.

Els romans van prendre 21 lletres de les 26 que tenia l’alfabet etrusc. Aquest, al seu torn, es va basar en un alfabet grec usat a la Magna Grècia, al sud d’Itàlia. I el grec va beure de l’alfabet fenici.

A l’alfabet romà original, la “C” representava “G” i “K”, la “I” representava “I” i “J”, i la “V” representava “O” i “V”.

Actualment és el sistema alfabètic més utilitzat al món amb més de 2.500 milions de persones.

ELS NÚMEROS ROMANS

Provenen dels etruscos. Utilitzen un sistema de lletres majúscules i sent-les atorgades uns valors. Es basa en un sistema additiu (a cada valor se li va sumant el valor següent), tot i que posteriorment també va evolucionar en un subtractiu (alguns valors situats davant d’altres resten) cosa que el diferencia de l’etrusc a part d’utilitzar altres símbols.

Els números principals a partir dels quals, mitjançant la seva combinació, es generen els altres són:

I: 1 (unus)

V: 5 (quinque)

X: 10 (decem)

L: 50 (quinquaginta)

C: 100 (centum)

D: 500 (quingenti)

M: 1000 (mille)