Seques de l'Imperi Romà
Seques de l'Imperi Romà

Si en alguna cosa es va sustentar la fortalesa del món romà enfront dels seus veïns i enemics va ser sens dubte en la seva economia. I si alguna cosa explica la seva caiguda és també per les seves crisis en aquest aspecte.

En la seva etapa inicial, en els temps dels reis, Roma es va basar en major mesura en la ramaderia i en l’agricultura. En l’etapa republicana l’agricultura va adoptar gran importància i va començar a brollar el comerç. En època imperial el comerç va tenir una importància capital on comerciants i artesans de tota mena, agrupats en collegia (confraries professionals) van proliferar a les ciutats venent tot tipus de productes a les seves botigues: les tabernae. També van existir empresaris que deixaven en mans d’esclaus tot el treball.

Grans fortunes es van fer en el sector immobiliari, com va ser el cas del triumvir Cras que va engreixar enormement les seves arques llogant habitatges a les seves insulae. Es van arribar a construir amb freqüència edificis de fins a 6 plantes, regulant-se la seva alçària en temps d’August fins als setanta peus (20,70 metres aproximadament). Això ens dóna una imatge i una organització de les ciutats molt similars a les actuals.

Al llarg de tota la seva història, l’eix comú sobre el qual es va moure el poder econòmic va ser la guerra: tan important va ser que fins a l’arribada de la famosa pax romana, en els primers anys de la nostra era, sempre va existir un casus belli (un motiu per declarar la guerra) o es va buscar amb el pretext que fos necessari per tal d’obtenir sucosos botins en forma de riqueses i esclaus. Així s’explica la contínua i vertiginosa expansió territorial inicial i a la vegada el declivi a l’estancar-se els límits de les fronteres, ja que les campanyes ofensives van deixar d’existir de la mateixa manera que ho van fer els grans beneficis de les seves victòries, mentre que els conflictes defensius no van fer més que erosionar l’erari de l’estat i consumir excessius recursos per al manteniment dels exèrcits fronterers: tan sols cal intentar imaginar el que era mantenir al voltant de 350.000 legionaris amb tot l’engranatge militar que els envoltava sense obtenir a canvi els quantiosos beneficis del passat en riques províncies conquerides. Això, unit a la fi del model esclavista per la victòria moral del cristianisme, les successives guerres civils i el ressorgiment de la corrupció, va convertir a l’imperi romà en un gegant amb peus de fang, massa desitjable i accessible per als bàrbars que aguaitaven i s’acumulaven més i més a prop dels limes.

La societat esclavista va donar pas a un model nou: establint les bases de de la servitud que seria el fonament del feudalisme de l’Edat Mitjana.

Marques de carro a Pompeia
Marques de carro a Pompeia
Àncora romana
Àncora romana

RAMADERIA I AGRICULTURA

Com que els avantpassats, els primers quirites, es van dedicar gairebé en exclusiva al pasturatge i l’agricultura, aquestes activitats sempre van estar ben vistes, i en èpoques de major refinament i influències estrangeres, no van ser pocs els personatges il·lustres que van apel·lar a les velles virtuts rurals davant del vici i decadència del món urbà. L’agricultura es va centrar en la vinya, els cereals i l’oliva, que proporcionaven productes que es podien emmagatzemar i no eren peribles. L’annexió d’Egipte va ser importantíssima per proveir posteriorment a l’imperi, tant és així que se la va arribar a considerar el seu graner, tot i que tampoc s’ha de desmerèixer altres províncies com Sicília o Cartago. En canvi, els productes més peribles eren produïts als voltants de les urbs que eren proveïdes diàriament pels camperols locals.

Tot i que es va fonamentar en les tècniques sumèries importades a través de pobles posteriors, la cultura romana va aportar avenços agrícoles, alguns d’ells han arribat fins avui: intricats sistemes d’irrigació de terres i dessecació de zones pantanoses, molins d’aigua i vent, implantació de rotació de cultius, una arada de doble fulla, el vallus (una mena de recol·lectora impulsada generalment per bous) i van usar sistemes de mesura com la balança romana per exemple.

MINERIA

Com en tantes altres coses, trobem Roma a l’origen de l’enginyeria de mines.

Pel que fa als minerals metàl·lics, els principals recursos van provenir de les mines d’Hispània (província generosa també en l’oliva i la vinya, així com la indústria pesquera de la tonyina). L’or, la plata, el ferro, el coure i el plom extrets de les seves entranyes van engreixar més si és possible aquesta prosperitat.

La Dàcia va proveir bones quantitats d’or després de les conquestes de Trajà, Britània i Àfrica plom, Itàlia i Xipre coure i estany (podent així fabricar bronze amb ambdós metalls). Va ser tal el desenvolupament de la indústria aurífera que pràcticament tots els jaciments d’or coneguts a l’actualitat a banda i banda de la Mediterrània ja van ser catalogats i explotats pels romans.

Indústries extractives de pedra, marbre i granit van regar tot l’imperi. Van ser bàsiques per a l’expansió urbanística i les infraestructures.

La sal va ser molt important també per a la conservació d’aliments, sobretot els procedents de la pesca, constituint una de les fonts d’aliment més importants de tot el territori. Els principals centres d’extracció estaven situats a Òstia (el port de Roma), Sicília, la costa mediterrània de la Gàl·lia i al nord de Cartago Nova (actual Cartagena). Es va usar tant l’evaporació com la retirada per blocs, depenent del jaciment.

Altres matèries primeres van haver de ser importades, com l’alabastre d’Aràbia, l’ambre de la Germania i l’ivori d’Àfrica.

Per a l’administració de les explotacions es van designar procuradors.

Mina d'or de les Mèdules. Lleó
Mina d'or de les Mèdules. Lleó
Mercat de Trajà
Mercat de Trajà
Mercat de Trajà
Mercat de Trajà
Mercat de Trajà
Mercat de Trajà

COMERÇ

A mesura que el territori va augmentar es va fer necessari l’assegurament de les transaccions comercials i això es va aconseguir gairebé definitivament en temps d’August amb una pau de quatre dècades, on una vasta xarxa de calçades d’alta qualitat i un mar interior ple de ports ben proveïts va fer fluir un creixement econòmic sense precedents. Anteriorment, el gran general Pompeu, cap al final del període republicà va pacificar el Mare Nostrum derrotant definitivament als pirates cilicis, anys abans de la primera guerra civil que el va enfrontar a un colós militar: Cayo Julio César.

Els mercaders romans es van endinsar a l’Aràbia i més enllà d’Egipte, van arribar fins a la costa occidental de l’Índia i alguns van navegar fins a Ceilan (establint fins i tot petites delegacions per protegir els seus interessos) i fins i tot la Xina. La ruta de la seda va tenir el seu naixement en l’època imperial i per protegir el trànsit de mercaderies per via terrestre es va establir una línia de fortificacions cada poques desenes de quilòmetres, a l’extrem oriental de l’imperi, amb contingents de cavalleria per repel·lir atacs a les caravanes per part de tribus nòmades bel·licoses. Al llarg del territori, les ciutats de nova creació es van dissenyar a partir d’un plànol ortogonal on imperaven les quadrícules i angles rectes que van facilitar el transport, amb amplis fòrums per atreure i estimular les transaccions.

Al mar els vaixells mercants amb la seva característica vela quadrada podien navegar amb vent favorable a 6 nusos, podent connectar l’Atlàntic amb Roma en tan sols una setmana, i amb capacitats variables segons la seva mida podent arribar a 200 tones. Eren prou flexibles i gràcies al disseny del seu casc podien permetre’s endinsar-se als deltes i navegar a contracorrent als rius cabalosos com el Rin, el Danubi, l’Eufrates, Nil, el Tíber o l’Ebre, arribant així a ciutats de interior com la mateixa Roma o Caesaraugusta (actual Saragossa). Aquestes galeres van solcar amb freqüència rius com el Phasis o el Cyrus usant rutes al sud del Caucas heretades dels antics grecs que al seu torn les havien heretat dels regnes locals.

Restes d'Òstia
Restes d'Òstia
Via de la Plata i Arc de Caparra. Càceres
Via de la Plata i Arc de Caparra. Càceres

LA MONEDA

L’economia romana es va basar amb el temps en el seu sistema monetari, però és poc coneguda pel públic en general la tardana adopció d’un de veritat, ja que fins a mitjans del segle IV aC no van encunyar moneda i van fonamentar les seves transaccions en el bescanvi i en menor mesura també en una unitat monetària primitiva coneguda com a as que com la seva traducció del llatí significa era de bronze.

Els asos van ser copiats dels etruscos i en època imperial ja no es van usar. Als seus orígens es tractava de tosques peces foses d’oricalc (material compost en 4/5 parts de coure i 1/5 de zinc): l’aes rude. Posteriorment van adoptar forma de lingots afegint després marques (aes signatum), algunes d’elles de bestiar (pecus) probablement indicant la seva equivalència (d’aquí l’origen del concepte pecuniari: diners). Finalment, la primera moneda de forma circular que va implantar Roma: l’aes grave, de bronze, introduït al voltant de l’any 269 aC incloïa en el seu disseny la cara del Déu bifront Janus en un costat i la proa d’una galera en l’altre (enaltint el poder naval recentment adquirit). Partint d’aquesta unitat de referència van sorgir monedes fraccionàries amb el mateix disseny però variant les divinitats representades: semis (1/2 as: Saturn), triens (1/3 d’as: Minerva), quadrans (1/4 d’as: Hèrcules), sextans (1/6 d’as: Mercuri), uncia (1/12 d’as: Bel·lona).

Monedes descobertes a Britània
Monedes descobertes a Britània

Poc abans d’encunyar moneda, els romans van encarregar a les colònies gregues la fabricació de monedes de plata a imitació de les seves: didracmas. Els van seguir els quadrigatus i poc després els victoriatus (amb origen a Iliria). Va ser a partir de les conquestes d’aquestes colònies gregues del sud d’Itàlia (principalment la rica Tàrent) que es van començar a encunyar monedes de plata de facturació pròpia i no va ser fins molt després que es van estendre les d’or.

El sistema monetari va prendre com a referència des de finals del període republicà l’aureus (auri, or), tot i que es va utilitzar poc a la pràctica. La circulació efectiva de moneda basada en plata va tenir la primera emissió al voltant de l’any 200 aC prenent com a moneda oficial de l’imperi el denarius (denari). També va ser copiat, aquest cop de les dracmes gregues. Una moneda fraccionària molt coneguda va ser el sestertius (sesterci, 100 monedes equivalien a un auri), que es va encunyar tant en plata com en coure. Una altra moneda fraccionària va ser el quinarius (quinari, el d’or equivalia a mig auri i feien falta 25 peces amb el de plata per igualar el valor del quinari d’or). I finalment, tenim el dupondi o dupondius amb valor de dos asos o mig sesterci.

Com a curiositats: cal destacar que l’etimologia del denari prové de deu ases (denis asinum) presos com a equivalència, encara ramadera, d’aquesta peça. Fins a l’any 133 aC un denari va equivaler a 10 asos. Després d’aquesta data a 16. Introduït l’auri, aquest va equivaler a 25 denaris. En època imperial es va tornar a utilitzar el coure i el bronze, i poc abans Juli Cèsar va iniciar la moda de representar rostres de personatges il·lustres a les monedes.

En època imperial es van realitzar diverses reformes per equilibrar l’economia amb èxits dispars. Les més rellevants van ser les realitzades sota els mandats d’August, Neró, Caracal·la, Aurelià, Dioclecià i Constantí.

Didracma de plata del s. III aC
Didracma de plata del s. III aC
Auri d'August (8,18 g d'or)
Auri d'August (8,18 g d'or)
Auri de Neró (7,27 g d'or)
Auri de Neró (7,27 g d'or)
Moneda d'Adrià
Moneda d'Adrià

August va basar el sistema a partir d’un auri de 7,79 grams d’or.

En temps de Neró, fruit de la devaluació de la moneda arran d’una inflació descontrolada, els denaris de plata es van convertir en un aliatge amb tan sols la meitat d’aquest material. Va rebaixar el pes de l’auri a 7,27 grams.

Caracal·la va voler arreglar aquest problema introduint una nova moneda: l’antoninià, que progressivament va perdre valor fins a esdevenir una moneda de coure amb bany de plata que tan sols representava el 3% del seu valor mig segle després. Va rebaixar el pes de l’auri a 6,54 grams.

Aurelià entre altres mesures va millorar la qualitat de les monedes i va reformar la seca (lloc on es fabrica la moneda).

Dioclecià va tornar a encunyar monedes de plata, cosa que no s’havia produït en mig segle, introduint l’argenteus. En bronze també va introduir una nova moneda semblant a l’as: el follis, que de tant en tant era banyat en plata. A la vegada, des d’aquesta reforma apareixen les marques de la seca encunyadora amb assiduïtat.

Constantí va efectuar una àmplia reforma que va abastar molts aspectes, però principalment es recorda pel reemplaçament de l’auri pel sòlid o solidus (de 4,5 grams d’or aproximadament), que a la vegada va tenir les seves monedes fraccionàries: el semis (2,27 grams) i el scrupulus (1,70 grams). En plata va introduir el miliarense (18 equivalien a un sòlid) i la siliqua (24 equivalien a un sòlid).

El sòlid va ser la moneda de referència amb la qual va caure l’imperi occidental i ho va ser també a Bizanci, l’imperi oriental, fins a l’emperador Aleix Comnè (1081-1118 dC) que el va substituir pel hyperpyron.

A finals del segle VII un califa omeya va copiar el sòlid en qualitat, pes i disseny, introduint poc temps després versos alcorànics a l’encunyació: es tractava del dinar. Amb aquesta moneda pretenia competir amb els bizantins en matèria econòmica, a més de la religiosa o militar, pugnant per l’hegemonia d’Orient.

Pel que fa a les seques cal assenyalar que en temps republicans les províncies podien fabricar la seva pròpia moneda. A l’inici de l’imperi perden aquest dret i s’estableix una magistratura composta pels triumviri monetales, uns oficials encarregats de la seva supervisió. L’emperador va tenir la potestat d’emetre en or i plata i va deixar el coure per al Senat. Normalment es va encunyar moneda a Roma però a mesura que el territori guanyava en extensió es van anar creant altres centres per a la seva fabricació sota control de qüestors i procònsols, i més tard procuradors, assolint-se una moneda unificada en totes les províncies. Algunes seques importants després de la de Roma capital van ser les de Lugdunum (actual Londres), Aquileia, Nicomedia i Constantinoble, tot i que es té constància de diversos centenars al llarg de tot l’imperi.

Monedes del s. III dC
Monedes del s. III dC
Sòlid de l'Emperador Honori (s. IV-V dC)
Sòlid de l'Emperador Honori (s. IV-V dC)
Moneda d'or visigoda
Moneda d'or visigoda

Autor: Eduard Ortiz Pardina